LES AMIGUES D'ABANS

Les amigues d'abans, complicitats,
secrets i amors, passejades, paraules,
balls i enamoraments imaginaris,
actors d'aquell cinema imprescindible,
cançons romàntiques, tonades imprecises,
viatges impossibles, i cercar
la roba més barata i reeixida
per disfressar-nos, ai, de senyoretes.

I petites traïcions, malevolences
innocents, i aquells somnis esvaïts,
i pòlvores i un toc de pintallavis
i un futur que ningú no imaginava
i el pas del temps, encara lent, la llum
d'aquells matins alegres de diumenge,
i tanta, tanta vida davant nostre.

Tot just l'escola era un record proper
i ja semblava un món llunyà, enyorat,
on l'ordre i els horaris repetien
els dies i les hores i els minuts
entre la pols de guix i les pregàries
i unes monges que avui em són properes
com víctimes, també, de l'embolcall
i els dogmes, i l'engany ben assumit
després de tants rosaris en penombra.

Les amigues d'abans, en aquell món
de perspectives ben encotillades
també pels nois que papallonejaven
a l'entorn de nosaltres. Malgrat tot
quanta il·lusió en aquella adolescència
a tocar dels anys joves, ben a prop
d'aquell irreversible món adult
que amb poca cosa es conformava, és clar
després de la tragèdia, la misèria 
i les mancances i els somnis trencats.

Les amigues d'abans no em reconeixen
ni jo tampoc a elles. Qui som ara?
Ens agermanen les generacions,
l'evocació de dies compartits,
l'entorn i aquells misteris innocents.
La majoria ens hem reinventat
un passat una mica més amable.
Més d'una ja no hi és, la vida passa,
i com els vells de la nostra infantesa
ens retrobem en els enterraments.

Àvies d'avui o conques viatgeres,
difuntes prematures i plorades,
us estimo a desgrat, m'identifico
amb vosaltres, encara recupero
algun instant, una fotografia,
unes paraules que em vénen al cap,
aquelles fantasies i aquells somnis
i tanta, tanta vida davant nostre.
Qui pot no sentir mai la tendra angoixa
que produeix el pas rabent dels anys
davant d'una amigueta d'aquells dies?

Júlia Costa, poemes inèdits, Imatges i Paraules, 2016

CARRER I SOL PONENT

Un floc de sol ponent damunt dels arbres

damunt de les carrosseries dels vehicles

damunt l'asfalt, als vidres dels balcons,

en una tarda llarga d'un estiu

com tants, amb falciots a l'aire

i records a la bossa del mercat.

I tot allò que ens era indiferent

i conegut i repetit i vell

de sobte pren un to de gran prodigi

breu, estantís, i la tendresa sura

entre aquest tornassol daurat i encès

que precedeix a la imperfecta fosca

de les nits de ciutat, tan relatives.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2016

ANTICS ESTIUS AL BARRI

Recuperant poemes...

Antics estius al barri

Els estius eren llargs al temps de la infantesa.

No teníem un poble ni una llar d’estiueig,

i les feixugues tardes s’esllanguien, inútils,

a la ciutat, encara, sense turistes àvids.

Però un estiu fins i tot vaig pujar a la piscina

de Miramar, immensa, per aprendre a nedar.

Hi anava amb una colla de companyes d’escola

i teníem tretze anys.

El sol era calent, la pujada, feixuga.

Però les nostres cames

no sentien encara dolors ni rampes, eren

cames de joventut, balladores, alegres,

soldats que atalaiaven els misteris pregons

de la vida amagada als més íntims paisatges.

L’aigua era blava i feia una olor de lleixiu

compacta. La ciutat, als nostres peus, surava,

com nosaltres a aquell petit mar sense onades,

una ciutat perduda al planeta distant

on viuen les persones que algun dia vam ser.

Júlia Costa, poemes inèdits

TRES ESCOLES

TRES ESCOLES

L’escola de la infantesa

Els sostres eren alts i les monges, estranyes.
Però tot era estrany, i molt gran, aleshores.

L’uniforme era fosc i l’escola era trista.
Però tot era trist i era fosc, aleshores.

Una noia més gran va acompanyar-me a l’aula
dalt de tot d’una escala que feia olor de net.

Vaig conèixer aquell dia, per primera vegada,
l’angoixa sense límits de la gran solitud.

Hi havia moltes nenes, algunes m’espantaven,
però també vaig sentir-me part d’un món diferent.

El pati era de terra, amb arbres, flors i aigua
que rajava, tranquil·la, d’una petita font.

En un recer secret les monges hi tenien
un hort com els de poble, i un corral abaltit.

I a dins d’una capella, amb àngels a la vora,
ens somreia, entre núvols, una Mare de Déu.

Els records imprecisos, emboirats i dubtosos,
han conformat un àlbum d’estranyes sensacions.

Imatges i paraules, olors, neguits i somnis
d’aquells anys sense història, quan tot era present.



L’escola de la joventut


Passa la joventut només una vegada,
i aleshores passava, pels paisatges i els anys.
Jo creia en moltes coses estranyes o impossibles,
sorrals d’immenses platges, indrets desconeguts.

Pensava fins i tot que el món milloraria
gràcies al meu coratge i al meu esforç feixuc,
i en aquella aula antiga, petita, assolellada,
les finestres s’obrien vers llunyans horitzons.

No recordo ni rostres, ni cognoms, ni febleses.
Era jove, molt jove, i em sentia molt gran.
Els infants em semblaven molt petits, aleshores,
i els altres mestres, tristos, em semblaven molt vells.

Els anys tot ho abalteixen, ho matisen, ho trenquen,
acostem les mirades entre generacions,
aprenem que la vida té els seus límits precisos
i que hi ha moltes coses que no podrem fer mai.

El meu país canviava, entre clams d’entusiasme,
ens movíem al ritme de cançons innocents.
De tot plegat conservo una feble esperança
i una fotografia de colors esvaïts.



L’escola de la maduresa

En un barranc feréstec, en un terreny barat,
hi havien construït aquella escola plena
d’escales i replans, de terrats i goteres.

Eren temps sorollosos, de pancartes i lluites,
d’atapeïdes aules, tot estava per fer,
allà, sense adonar-me’n, vingué la maduresa,
entre papers de seda i llapis de colors.

Vaig passar-hi quinze anys, potser encara hi seria,
però els temps, implacables, van canviar molt i molt,
quedaven pocs infants en aquella barriada,
i van tancar l’escola, un estiu oblidat.

Recordo els darrers dies, la biblioteca buida,
i també una nostàlgica festa de comiat.
Vaig endur-me uns quants llibres, fotografies, coses
que guarneixen la vida de fràgils emocions.

No he tornat fa molts anys al barri d’aquells dies
que s’enlaira amb orgull darrera l’estació.
De les aules més altes, cap a mar, s’albirava
Bellvitge, l’hospital, blanc i blau, emboirat.

Júlia Costa

FEBLE ÉS EL TEMPS

FEBLE ÉS EL TEMPS



Sanguinyol al bosc vell, i noguerola
i un dibuix de cornella a l’infinit.
Adobo pells d’herois i les blanquejo,
en faig cuirasses per soldats ardits.

Amb elm de fulles de tulipa suro
pels vells carrers on nien rodamóns,
llegeixo anuncis de colors, flirtejo,
amb cent fantasmes, tendres i xarons.

Feble és el temps, em moc a les palpentes,
condueixo automòbils de lloguer,
escolto melodies d’altres segles,
veig el món a la tassa de cafè.

Sota una carpa, una bubota escolta
tots els meus planys, ella em promet diners,
salut, amors, disbauxes i proeses.
Dibuixo al gran sorral, tres lletres: RES.

Júlia Costa, poemes inèdits (2008)

AHIR, SANT PONÇ!!!

SANT PONÇ, 2008

Amb sants de primavera he compartit
els moments més alegres de la vida:
Sant Jordi, Santa Rita, Sant Joan,
lluminoses llegendes, flors I festa,
al cel tan gris dels anys de la pobresa.
De tots els sants, Sant Ponç era el millor,
perfumat de muntanya i endolcit
amb mel i confitures irisades,
al carrer per on tants avantpassats
havien passejat tragèdies velles.

Torno cada any. Olor de camamilla,
de marialluïsa i sajolida,
farigola florida, romaní,
menta fresca i espígol ametista.
Remeis per a guarir les malalties
que ahir i avui encalcen la il·lusió,
i mostren que la mort encara sura
per damunt de l’orgull del nostre goig.

Cada any algú s’enyora d’altres anys
i afirma, contundent, amb melangia:
-No hi ha tantes parades com abans...
És tan sols la saviesa, que s’enganya,
quan es fa vella i creu que mai hi haurà
un temps tan clar com aquell que va viure
millorat pel miratge del record.

Abelles presoneres, regalèssia,
cistellets on les noves herbolàries
classifiquen destorbs i malvestats
lligades a aquest cos que ens mortifica:
Pel cor, per als pulmons, per a la sang,
pel fetge, pel dolor, per la migranya,
pel mal de peus, i fins i tot, si cal
per aquests mals d’amor que tant destorben.

Pots d’ungüent de la serp, evocador,
dels anys aquells que el sanador passava
per la fira i sovint per molts mercats
amb la serp viva al coll, valent, fatxenda.

Tot torna, amb l'arribada del bon temps,
i els turistes sorpresos per la festa
canvien monuments i estàtues vives
per imatges de flors i melmelades
i arrop i ametlles i per pots de mel
de tots els tons de l’ambre. I fins la pluja 
atura el seu neguit i el seu desig
aquest matí del dia de Sant Ponç,
amb pietat, quan sent el repic nou
de les campanes de Sant Agustí.
i s'adona que avui també és diumenge. 

Júlia Costa, poemes inèdits, 2008

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!

Poema escrit per a la publicacio amb la qual la bona gent dels blogs literaris va homenatjar l'escriptora, en el dia de la primavera d'enguany.

A l’Olga Xirinacs (acròstic)

On el vent dorm i la paraula aplega
La nit silent de les sirenes tendres,
Geografies de manuals antics,
Almanacs plens de referències mítiques,

Xalanes amb el rumb agosarat
I tresors de pirates ancestrals,
Romanen el poema, la rondalla,
I el dietari precís, i la immortal
Novel·la de la vida.  Tot es torna
Al capdavall, eternitat possible,
Cançó d’un temps i música dels astres
Sotmesa al clar mirall de l’escriptora.


Júlia Costa
Dia de la Poesia, any 2016