30.5.16

TRES ESCOLES

TRES ESCOLES

L’escola de la infantesa

Els sostres eren alts i les monges, estranyes.
Però tot era estrany, i molt gran, aleshores.

L’uniforme era fosc i l’escola era trista.
Però tot era trist i era fosc, aleshores.

Una noia més gran va acompanyar-me a l’aula
dalt de tot d’una escala que feia olor de net.

Vaig conèixer aquell dia, per primera vegada,
l’angoixa sense límits de la gran solitud.

Hi havia moltes nenes, algunes m’espantaven,
però també vaig sentir-me part d’un món diferent.

El pati era de terra, amb arbres, flors i aigua
que rajava, tranquil·la, d’una petita font.

En un recer secret les monges hi tenien
un hort com els de poble, i un corral abaltit.

I a dins d’una capella, amb àngels a la vora,
ens somreia, entre núvols, una Mare de Déu.

Els records imprecisos, emboirats i dubtosos,
han conformat un àlbum d’estranyes sensacions.

Imatges i paraules, olors, neguits i somnis
d’aquells anys sense història, quan tot era present.



L’escola de la joventut


Passa la joventut només una vegada,
i aleshores passava, pels paisatges i els anys.
Jo creia en moltes coses estranyes o impossibles,
sorrals d’immenses platges, indrets desconeguts.

Pensava fins i tot que el món milloraria
gràcies al meu coratge i al meu esforç feixuc,
i en aquella aula antiga, petita, assolellada,
les finestres s’obrien vers llunyans horitzons.

No recordo ni rostres, ni cognoms, ni febleses.
Era jove, molt jove, i em sentia molt gran.
Els infants em semblaven molt petits, aleshores,
i els altres mestres, tristos, em semblaven molt vells.

Els anys tot ho abalteixen, ho matisen, ho trenquen,
acostem les mirades entre generacions,
aprenem que la vida té els seus límits precisos
i que hi ha moltes coses que no podrem fer mai.

El meu país canviava, entre clams d’entusiasme,
ens movíem al ritme de cançons innocents.
De tot plegat conservo una feble esperança
i una fotografia de colors esvaïts.



L’escola de la maduresa

En un barranc feréstec, en un terreny barat,
hi havien construït aquella escola plena
d’escales i replans, de terrats i goteres.

Eren temps sorollosos, de pancartes i lluites,
d’atapeïdes aules, tot estava per fer,
allà, sense adonar-me’n, vingué la maduresa,
entre papers de seda i llapis de colors.

Vaig passar-hi quinze anys, potser encara hi seria,
però els temps, implacables, van canviar molt i molt,
quedaven pocs infants en aquella barriada,
i van tancar l’escola, un estiu oblidat.

Recordo els darrers dies, la biblioteca buida,
i també una nostàlgica festa de comiat.
Vaig endur-me uns quants llibres, fotografies, coses
que guarneixen la vida de fràgils emocions.

No he tornat fa molts anys al barri d’aquells dies
que s’enlaira amb orgull darrera l’estació.
De les aules més altes, cap a mar, s’albirava
Bellvitge, l’hospital, blanc i blau, emboirat.




Júlia Costa


2 comentaris:

M. Roser ha dit...

M'ha agradat molt aquest poema, trobo que cadascuna de les tres escoles són una part inolblidable d'una vida...
Bon vespre, Júlia.

Josep Aguilera Torres ha dit...

Tant de bo fossin sempre els records tan amables.una personal ben personal,no podies queixar-te dels maltrataments dels professors.