Encara amb restes vives de barraques,
enmig de la muntanya dels humils,
aquell parc aplegava les rialles
de famílies modestes i gent jove
amb ganes de patir sense cap risc.
Des dels terrats del barri contemplàvem
la nòria, lluminosa, agosarada,
i escoltàvem la música de festa
en aquell temps de tantes esperances
després de tantes ombres afamades.
Inoblidables tardes de diumenge,
estius barcelonins, festeigs difícils,
infants a coll de pares optimistes,
llaminadures i xisclets amables
quan es mirava el món cap per avall.
La memòria dels pobres no es respecta,
van deixar morir el lloc amb cent excuses
aquests que manen i que no coneixen
allò que sense cap pietat ni cap consulta
esborren dels vells mapes de la vida.
No em queixo del present ni dels silencis
ni de les flors que creixen als indrets
on un dia la gresca desfermada
aplegava persones conformades
amb un lleure possible i ple de joia.
Tot és record a la memòria breu
d'infants i joves que avui ja no poden
portar els seus néts al tren de l'aventura
ni a aquell vaixell del riu Mississipí
ni a la casa encantada i misteriosa.
Tot canvia i s'oblida, prou que ho sé,
els llibres que ens evoquen el passat
justifiquen els canvis i els admeten
com si fossin del tot inevitables
i tinguessin motius que se'ns escapen.
A la roda del temps, la vida passa.
Pugem a dalt de tot, fem quatre voltes,
contemplem la ciutat que sembla nostra
i després el descens ens foragita
per tal que hi pugin nous consumidors.
Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2018
