9.5.18

MAIG, 2018



Porque ese cielo azul que todos vemos,
ni es cielo ni es azul. ¡Lástima grande
que no sea verdad tanta belleza!


(Germans Argensola)

Cau una pluja tendra damunt la pols dels dies,
el mes de maig aplega la joia del temps nou,
les roses dels jardins atrauen els insectes
i noves mallerengues cerquen parella avui.

El present, com la sorra, s'esmuny de les butxaques,
mentre tot es renova també tot es fa fum,
la cançó de la vida esclata i ens sacseja
i mares primerenques estrenen un goig nou.

Tot és un gran misteri o atzar incomprensible,
girem als cavallets d'un món inconsistent
i aquesta pau dels dies sempre resulta fràgil
davant de l'evidència d'un món violent i injust.

Notícies amb tragèdies a voltes ens inquieten,
davant de la impotència mirem al cel amic,
encara que la ciència digui que és un miratge
creure que allà hi romanen els àngels immortals.

Julia Costa, poemes inèdits, 2016

2 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No hay nada mejor que comenzar la mañana leyendo un poema.
Gracies ¡
Salut

M. Roser ha dit...

M'agraden els teus poemes i jo penso que el cel, és cel i és blau!!!
Petonets.