28.2.16

MAR A L'HIVERN


Recuperant antics poemes...

Mar a l'hivern

Les ones s’esvaloten i s’enlairen
sota una tarda tèrbola d’hivern.

Hi ha gent que se les mira, encuriosida,
atreta pel misteri que té el mar
quan oblida enfollit els dies plàcids
d’un estiu ple de gent que vagareja.

Les ones s’esvaloten i s’enlairen
I malgrat tot, encara inofensives,
no troben a cap víctima propera
a qui arrossegar lluny, als oceans.

Somorrostro, Pekín, Camp de la Bota,
noms mítics, de tragèdies oblidades.

O potser no. Potser un dia de festa
quan el record sigui rendible a algú
un monument d’estrany disseny recordi
tots els desheretats que van mirar
amb basarda, les ones hivernals.

Barraques de misèries ofensives,
violències, covardies i traïcions,
poc adients i poc recomanables
per a una ciutat nova, de fatxendes,
on la vanitat sura cada dia
per damunt d'edificis i persones.

Injustes morts, injustes maltempsades,
caòtic món de crueltats diverses
abaltides, tan sols de tant en tant,
per breus espais de temps, la fràgil treva
que l’atzar, també injust, pacta amb nosaltres.

Sota una tarda tèrbola d’hivern
les portes d’un cinema, són obertes.

Júlia Costa, Indrets i camins

13.2.16

EULÀLIA


Fa alguns anys, pocs, el dia de Santa Eulàlia era a la Terra Alta, aquest any també hi hauria anat aquest cap de setmana a no ser per un inoportú refredat.  Recupero aquest poema d'aleshores on reflexiono sobre tradicions i celebracions diverses.



Eulàlia

Avui la santa dels tretze martiris,
adolescent irada i suïcida
és festejada com si fos, de fet,
una noia valenta, agosarada,
passant per alt el seu capteniment
absurd, perquè la vida és el primer
quan tens dotze anys.

Avui hi haurà gegants
a la ciutat més gran de Catalunya
per consolar la pena de la Laia
bandejada, fa anys, per la Mercè,
segons expliquen tots els costumaris

Si al cel tens algun lloc, Laia bonica,
i pots fer alguna cosa pels humans
i sobretot per a les noies joves
jo demano la teva intercessió
davant d’aquest senyor gran i polièdric
que no he entès mai:

Que ningú per cap déu perdi la vida
cercant dubtoses glòries a altres móns
Més allà d’aquest cel que ens agombola.
que ningú tingui cap vestit de neu
per mortalla.

Que ningú rodoli
dins d'una bota plena de navalles
per carrers costeruts.

Justícia i pau a un món sense fronteres
i comprensió i respecte i tot això
que queda bé de dir i reivindicar
malgrat que ja sabem que tot és somni
d’ànimes càndides. Paraules i paraules.

Aquí, a aquest poble,
les dones
van celebrar un sopar honorant també
una altra santa màrtir, com la Laia.
Àgueda, pits tallats en un platet.
Festa de dones… Quina incoherència
ens fa celebrar unes festes tan estranyes?

A la muntanya de la gran batalla
temo que un dia  hi posaran actors
disfressats de soldats, d’aquí a unes dècades,
car les tragèdies esdevenen festes
i espectacle turístic.

Potser és bo
que tot es torni frívol. Altrament
no sé pas com podríem empassar-nos
l’escudella calenta, cada nit.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2012