13.2.16

EULÀLIA


Fa alguns anys, pocs, el dia de Santa Eulàlia era a la Terra Alta, aquest any també hi hauria anat aquest cap de setmana a no ser per un inoportú refredat.  Recupero aquest poema d'aleshores on reflexiono sobre tradicions i celebracions diverses.



Eulàlia

Avui la santa dels tretze martiris,
adolescent irada i suïcida
és festejada com si fos, de fet,
una noia valenta, agosarada,
passant per alt el seu capteniment
absurd, perquè la vida és el primer
quan tens dotze anys.

Avui hi haurà gegants
a la ciutat més gran de Catalunya
per consolar la pena de la Laia
bandejada, fa anys, per la Mercè,
segons expliquen tots els costumaris

Si al cel tens algun lloc, Laia bonica,
i pots fer alguna cosa pels humans
i sobretot per a les noies joves
jo demano la teva intercessió
davant d’aquest senyor gran i polièdric
que no he entès mai:

Que ningú per cap déu perdi la vida
cercant dubtoses glòries a altres móns
Més allà d’aquest cel que ens agombola.
que ningú tingui cap vestit de neu
per mortalla.

Que ningú rodoli
dins d'una bota plena de navalles
per carrers costeruts.

Justícia i pau a un món sense fronteres
i comprensió i respecte i tot això
que queda bé de dir i reivindicar
malgrat que ja sabem que tot és somni
d’ànimes càndides. Paraules i paraules.

Aquí, a aquest poble,
les dones
van celebrar un sopar honorant també
una altra santa màrtir, com la Laia.
Àgueda, pits tallats en un platet.
Festa de dones… Quina incoherència
ens fa celebrar unes festes tan estranyes?

A la muntanya de la gran batalla
temo que un dia  hi posaran actors
disfressats de soldats, d’aquí a unes dècades,
car les tragèdies esdevenen festes
i espectacle turístic.

Potser és bo
que tot es torni frívol. Altrament
no sé pas com podríem empassar-nos
l’escudella calenta, cada nit.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2012

2 comentaris:

Josep Aguilera Torres ha dit...

Moments nous i moments vells,la mateixa ferida oberta de sempre.
¿La saviesa es pot anomenar estupidesa i l'estupidesa saviesa?
Una abraçada:)

Júlia ha dit...

Gràcies!