24.9.15

EL MEU INDRET


Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,
una clariana antiga en un bosc ben proper,
sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,
vora una font perduda que fa olor de til·ler,
de lligabosc florit i d’alzina surera.

Hi ha un racó que no es troba a cap fotografia
ni en el dibuix antic d’un museu provincià,
ni en el record que mena al neguit del demà,
ni en cap somni imprecís, ni en un país llunyà,
ni en cap mapa esquinçat orientat a migdia.

És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,
les joguines trencades i un vestit de domàs,
un tresor sense nom, un escaire, un compàs,
la cartera de fusta i un petit cartipàs,
on hi ha escrita la història d’una vella tardor.

Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,
quan la mort es passeja vora els murs més propers,
quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,
quan m’adono que tot és el mateix que res,
i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.

HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,
un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,
amarat d’humitats i d’espurnes de sol,
on l’herba del matí m’hi ha teixit un llençol,
i on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.

Júlia Costa,  Les fràgils paraules, 2015

2 comentaris:

M. Roser ha dit...

Està molt bé compartir les coses , però tots hem de tenir un racó que sigui només nostre, on imaguem els nostres sentiments més íntims...

Júlia ha dit...

M.Roser, crec que ens movem entre la necessitat de compartir i la de tenir un 'espai propi', físic i mental, no sempre ens en sortim...