NIT DE REIS I MATÍ DE JOIA

Recupero un parell de poemes dedicats a la festa d'avui, un de més nostàlgic i un de més alegre:

Nit de Reis

Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.

NIT DE REIS

Sota la nit de gener

entre boires i muntanyes,

han viatjat els tres reis ,

resplendents de pols daurada,

pel desert de l’infinit,

en camells de xocolata.

Porten les carrosses plenes

de joguines ben triades.

Pilotes, nines i trens,

i ordinadors amb pantalles,

on pots veure tot el món

des de les cambres de casa.

Porten mitjons i jerseis,

abrics, barrets i flassades,

disfresses, fireta, jocs

d’aquests per jugar a la taula,

llaminadures, titelles,

i un munt de coses estranyes.

-Com està canviant el món!

-Melcior, enfadat, s’exclama-

No m’agraden els joguets

electrònics, que fan ara-.

És un rei tradicional,

de costums encarcarades.

-Melcior, estàs envellint!

-en Gaspar respon amb calma-.

És jove i és coratjós

I  la novetat l’exalta.

Amb els estris tecnològics,

ell hi té la mà trencada.

Baltasar, el morenet,

cavalca en silenci, calla.

Porta a les mans un antic

llibre de tapes folrades

on hi ha la història del món

i cinquanta mil rondalles.

El sol comença a sortir

rere muntanyes de nata.

Els reis estan molt cansats,

la seva gent, esgotada,

de tant pujar pels balcons,

amb la bossa carregada.

Tornaran cap a l’orient,

ho faran ben a trenc d’alba,

doncs tenen un hotelet

a un oasi amb llacs de plata

on reposen durant l’any

de tota aquesta feinada.

Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

OLORS I POSTALS

Olors i postals


Pel cel de Montjuïc, Peter Pan navegava
cap als confins remots del país de Mai Més.
Entre núvols de plata, jo sovint m’encantava
cercant aquella nau, sota la volta blava
quan el sol, al ponent, encara estava encès.

Recordo un vell tebeo, una flor, una rondalla,
un llaç de verd setí, uns cromos de colors,
un pessebre guarnit amb caminets de palla,
reis de cartró gentils als pals de la baralla.
I sobretot olors, tantes velles olors.

Olor de nens jugant pels carrers del veïnat,
de pilotes de drap, de lleixiu i blauet,
d’un conte de cartró, d’algun diari estripat.
Olor de carbonet, de fum, de llibertat,
de colònies barates, de petroli, de llet.

Olor del temps d’estiu, amb tramvies oberts
guarnits amb banderoles de color blanc i blau,
olor de mar, de llum, de tots els tons del verd,
de sorres, de suor, d’un temps del tot incert,
de basses enllotades on festeja el gripau.

Olor de llibres nous, de castanyes, de mel,
de plàtans, de cafè, de coca, de llardons,
de pernil, de carrer, de fred, de llum, d’estel,
d’aigua fresca, de vi, de cervesa, de gel,
de gos perdut, de llet, de col i de nadons.

Olor de les bombetes de llum pobra i modesta,
de diumenges encesos, d’humitat, de tristor,
de cardots, de garrofes, lligabosc i ginesta,
de dinars excessius, de rostits i de festa,
de galliners petits, amagats al balcó.

La nau de Peter Pan vaig veure una vegada,
s’allunyava a les illes on el temps és silent,
l’ encalçava un pirata amb una mà esguerrada,
s’enduia les sirenes i la meva mirada
i mil olors perdudes, escampades pel vent.

Júlia Costa, Les Fràgils Paraules, Ushuaia, 2015

POLÍGON

Polígon


Han engreixat la màquina
que mou les maltempsades
han comptat els fogatges
i els tributs a cobrar
han encès alimares
als barris de barraques
i els hereus amb fortuna
han cobrat dividends.


Els fanals il·luminen
solituds sense èpica
s’ensopeixen els joves
entre sons estridents
i una pena sobtada
s’estintola a la reixa
rere la qual panteixen
els orats presoners.


A dalt d’una mansarda
un pintor embruta teles
amb imatges ombrívoles
d’inexactes malsons.
Una onada massa alta
arrossega la sorra
on vam escriure un dia
el nom de cada vent.

Júlia Costa,  Les fràgils paraules, 2015

EL FAR DE L'ESPADAT

EL FAR DE L’ESPADAT

Hi ha un far a l’espadat de les roques antigues

on reboten les ones al compàs del futur

on encara hi llueix una torxa maldestra

i on s’amaguen els vents de la roda ancestral.

Allà hi tinc de fa anys una cambra parada

que el faroner oblidat em va endegar un matí

després d’haver-nos fos en abraçades tendres

i haver-nos dit adéu sota el cel de tardor.

Massa mar, vaig admetre, la solitud m’espanta,

em fa basarda l’aigua que mou el temporal,

els naufragis em sobten i m’inquieten les veles

de les barques tranquil·les dels pescadors constants.

Ara és un vell cansat l’heroi que em fascinava,

aquell faroner alegre que encenia el foc nou.

Jo també m’he fet gran, ens parlem a distància,

com ho fa la gent d’ara, amb telèfons moderns.

No sabia on anar, tot sense homes funciona,

al far de joventut hi té un ordinador

i una televisió per on veu el que passa

a les ciutats joioses que no ha visitat mai.

L’han deixat restar sol al far que tant estima,

fins que l’ajuntament no hi posi un restaurant

o un museu de la mar, amb àncores de plàstic

i peixos virtuals que nedin constantment.

Aleshores tots dos farem via a l’alberg

per a vells sense rostre, ni passat ni futur,

i veurem passar els dies mentre el far plany el fat

que l’ha reconvertit en turístic destí.

La llum de l’alimara, abans imprescindible,

serà un tret pintoresc per als absurds creuers

en els quals ben peixats naveguen els desitjos

i la gent vagarosa que vol recórrer el món.

Les ombres d’antics nàufrags cantaran havaneres.

Els actors secundaris vestits de mariners

explicaran la història, ben falsa i llegendària,

del faroner vençut del Far de l’Espadat.

Júlia Costa, Les fragils paraules, USHUAIA, 2015

PLUJA DE TARDOR

Passen rient les noies que jo no vaig ser mai.
La joia del present, sota la pluja freda
i una mica tardana d’un octubre novell
acull la flaire antiga de les castanyes brunes.

Avui la castanyera és jove i inquietant,
unes cames esveltes, unes botes molt altes,
un davantal ben net i un ventall a la mà
concentren les mirades nostàlgiques dels vells
i les dels homes joves que dubten de l’estranya
realitat de l’esplèndida bellesa de la dona
que fa un ofici antic, d’icones decadents.

La pluja molt subtil escampa gotes tendres
encara amb timidesa damunt dels vells carrers
per on tants forasters cerquen una il·lusió,
o una estona joiosa de llibertat perduda.

Quan el sol al ponent pinta llistes morades
al paper verjurat de l’horitzó proper,
un home sense llar estén una flassada
al portal ennegrit dels misteris absurds.

Tot just el fred s’enceta. Ja les tardes
s’escurcen molt de pressa. Un tel estrany
de vells silencis, envaeix voreres.

Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

EL MEU INDRET

Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,
una clariana antiga en un bosc ben proper,
sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,
vora una font perduda que fa olor de til·ler,
de lligabosc florit i d’alzina surera.

Hi ha un racó que no es troba a cap fotografia
ni en el dibuix antic d’un museu provincià,
ni en el record que mena al neguit del demà,
ni en cap somni imprecís, ni en un país llunyà,
ni en cap mapa esquinçat orientat a migdia.

És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,
les joguines trencades i un vestit de domàs,
un tresor sense nom, un escaire, un compàs,
la cartera de fusta i un petit cartipàs,
on hi ha escrita la història d’una vella tardor.

Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,
quan la mort es passeja vora els murs més propers,
quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,
quan m’adono que tot és el mateix que res,
i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.

HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,
un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,
amarat d’humitats i d’espurnes de sol,
on l’herba del matí m’hi ha teixit un llençol,
i on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.

Júlia Costa,  Les fràgils paraules, 2015