MRosa: Em
creus capaç de fer una cosa així?
Erén:
Tothom pot matar en algun moment, ja ho crec. Vaig pensar que potser la
maltractava, qui sap, en la seva època també passaven, aquesta mena de coses.
Jo he superat molts traumes però n’he patit de tots colors, un dia li
explicaré. I un bon amic meu va fer una cosa molt grossa per mi, era un gran tio, no li vaig agrair, em vaig
comportar com una guarra, la
veritat...
MRosa:
Cony, Erén.
Erén: Jo
era molt jove, molt innocent, però la vida em va fer canviar, em vaig tornar
egoista. No hi vull pensar, aquí, al seu país, sóc una altra, tinc una altra
vida.
MRosa: El
passat s’oblida però sempre està present. És estrany, de vegades em sembla que
el meu passat és una mena de somni, però tot va ser real.
Erén: Va
matar el seu home, Maria Rosa?
MRosa:
Sí... fa molts anys, també era molt jove, jo. Veuràs, t’ho explicaré...
(Entra a la sala la Mila, en la cadira de
rodes i totes dues callen i la miren).
Mila: Bon
dia! Caram que matinera, Maria Rosa!
MRosa:
Cada dia dormo menys, la veritat, cosa de velles.
Mila:
Tinc la sensació que heu callat en veure’m.
MRosa:
Manies, Mila.
Mila:
Parlàveu de mi?
Erén:
Però què diu, senyora Mila! De cap manera. Sí, li estava fent unes confidències
personals a la Maria Rosa, afers personals. Però ara marxo a veure si arreglen
aquesta gent d’una vegada, tots dormint, aquí, davant de la televisió, si ara
entra un inspector ens cau el pèl. I també aniré a veure com està l’esmorzar,
que ja falta poquet per obrir el menjador. Xao, iaiones! (surt per la porta, una mica apressada).
MRosa:
M’estava començant a explicar la seva vida, no deu haver gosat continuar davant
teu. Crec que les ha passat molt putes, també.
Mila: I
qui no? Al menys la nostra generació i les d’abans, ara és tot diferent, la gent
neix amb la flor al cul i no se n’adona. Sí, un dia em va mig explicar que la
família la prostituïa, per diners, fins i tot la passejaven per les fires, era
d’una zona molt miserable. Ja saps com va pel seu país, els narcos, la
guerrilla, l’exèrcit. Ara bé, sempre diu també que tot ha millorat, que per
això l’Amaranta va tornar amb la família d’allà...
MRosa: Pobra
noia, no ho sabia, em sap greu. I jo que em queixo!!! T’imagines, haver nascut,
ara, aquí, en una família normaleta? Potser hauríem fet una carrera, seríem periodistes,
mestres, metgesses, actrius. Podíem haver viscut sense casar-nos, fent el que
ens abellís, lliures com el vent. No hi vull pensar, tot és injust, em poso de
mal humor si hi penso, la veritat.
Mila: No
s’hi pot fer res. Jo encara vaig ser decidida, vaig deixar el marit, en aquella
època no es feia, estava mal vist. Em vaig posar a treballar en una bona casa,
de minyona, i em van demanar que no ho digués a ningú, allò, que expliqués que
era vídua. Oh, separada, quina vergonya!!! (empipada)
Ja veus, quins temps aquells, quines misèries!!!
MRosa: No
tenies fills?
Mila: No.
Si n’hagués tingut potser no ho hauria fet, la veritat. Després em va sortir un
bon partit, un vidu amb una nena, el xofer de la casa on treballava, no em
desagradava però li vaig haver de dir que no. Ajuntar-me sense estar casada ho
veia molt malament, aleshores. Jo i tothom.
MRosa:
Per què et vas separar? Si no vols, no m’ho diguis...
Mila: És
llarg d’explicar, el meu era un home sense caràcter, gandul, vaig saber que
havia fet coses dolentes. No li devia saber massa greu que el deixés, no em va
buscar mai, que jo sàpiga. No en vaig saber res més, vaig fugir lluny d’ell i
del lloc on vivíem. Pensant, pensant, amb els anys, he arribat a pensar que potser no li agradaven les dones, que si no seria
homosexual, vaja. Però com que aleshores això encara era pitjor que estar
separada... No el vaig veure mai amb cap home ni res, però... aquesta mena de
coses es noten, en la vida d’un matrimoni.
MRosa:
Vides tristes, les nostres. El meu primer marit era un bon home però va tenir
mala sort i es va morir d’una forma ben injusta, pobret. El segon era un mal
parit però m’agradava, ho admeto... Tot i que... Mira, no en vull parlar, ara
no (s’eixuga els ulls, es a punt de
plorar). Ja saps que vaig ser uns anys a la presó...
Mila: No
cal que m’expliquis res, Maria Rosa, si no vols. De tot fa tants anys. No es
torna a ser jove, aquesta és la desgràcia, la fatalitat, el món és un gran
cementiri, bastit damunt de la pols dels morts i no ho volem admetre. Milions
de morts d’abans i els qui ara som vius també estem condemnats. La vida és
estranya, no sé si tu creus en Déu o en coses semblants, abans tots hi crèiem,
en això.
MRosa: No
ho sé. No, no crec en res. Però de vegades tot té un pes, la vida, el passat,
la infantesa...
Mila:
Bajanades. En tot cas si hi ha déus són tan injustos i absurds que m’estimo més
que no n’hi hagi. Déus, sants, capelles... Jo vivia en una ermita, a muntanya.
MRosa:
Devia ser un indret molt bonic.
Mila: Era
horrible. Solitari, salvatge. Allà dalt hi sorgia el pitjor de cadascú, però
també el millor, de tant en tant, com a les guerres. Vaig conèixer un home bo,
només un, però era massa vell per a mi i, a més, va morir. És l’únic home bo
que he conegut. Era pastor, com el marit de la Marta. De dones bones n’he
conegut mitja dotzena. N’hi ha unes quantes més que d’homes, però poques...
MRosa: No
hi ha ningú que sigui sempre bo o
dolent, tots som de tot una mica... Depèn de les circumstàncies.
Mila: De
cap manera! Hi ha poca gent bona de veritat i poca gent dolenta de veritat,
però existeixen. La resta són mediocres, covards, indiferents, absurds. I, sí,
els mediocres podem ser bons o dolents, segons toca i ens convé.
MRosa: No
sé si estic d’acord amb tu, Mila, però m’agrada escoltar-te, dius coses
serioses, profundes, que fan pensar. Jo vaig fer una cosa molt dolenta i no
n’estic gens penedida, al menys no com n’hauria d’estar. De vegades em fa por
el meu propi penediment perquè sé que el seu fonament no és el que hauria de
ser. És tot molt embolicat. No pensar, no pensar, distreure’s, però, amb què
ens podem distreure, aquí dins, llevat de mirar la televisió o escoltar la
ràdio o llegir una mica?
Mila:
Tenim massa temps per pensar, aquí no podem fer una altra cosa. Ja veus, ni
caminar puc, jo que havia caminat tant. Pujava les muntanyes com si res, quan
vivia allà dalt, a l’ermita. Però un dia també les vaig baixar com si res, de
pressa, i ja no hi vaig tornar a aquella muntanya ni a cap muntanya. A mi que
em donin la terra baixa, la ciutat, els pobles grans... El soroll. Però aquí hi
ha tant de silenci, darrerament.
MRosa: Ja
ho diu la Marta, des que van fer la variant per aquí no passa ningú, la Marta enyora la remor dels cotxes,
la d’abans. Diu que li recordava la fressa de les ones del mar. Ella també
havia viscut molt de temps a muntanya i diu que se’n va atipar. El seu marit
crec que pensava tot el contrari de tu. Que, precisament, les misèries humanes
pitjors s’esdevenien a la terra baixa.
Mila: (parlant per a ella mateixa) Si aquell
home m’hagués atret de veritat, però era vidu, tenia una filla, ser madrastra
no era del meu gust, en aquella època. I no sé si li hauria agradat saber que
jo era separada...
MRosa:
Què dius, Mila?
Mila: No
res, pensava en veu alta. Acabaré parlant sola, com tants altres d’aquests (assenyala els vells silenciosos) o
definitivament silenciosa, com la majoria. Avui ha arribat una dona nova, he
vist per la finestra com baixava del taxi, encara és bonica per l’edat, prima,
fràgil, però té el cap malament, alzheimer. Cada dia vivim més, sí, però, ja veus,
a quin preu. No puc caminar, m’han de netejar el cul, dutxar-me. I encara bo
que puc fer servir les mans, les mans (es
mira les mans amb atenció).També les mans envelleixen, és clar, plenes de
taques, de tant de sol i de tant de treball. M’agradava llegir però ara em
canso, cada dia hi veig menys, Maria Rosa. Tinc por de quedar-me cega, una meva
àvia s’hi va quedar, no caminar no seria res comparat amb no poder veure el
sol, les coses, la gent...
MRosa:
Potser t’has de graduar les ulleres altra vegada, quan passi l’oculista que te
les miri... A mi me’n van fer unes de noves fa poc (les treu de la butxaca i les ensenya a la Mila). No són gaire
maques, però fan servei... Tot és tan car i les pensions són tan petites, oi?
Mila:
Vivim de caritat. Només que els hospicis d’avui són millors que els d’abans,
no es pot negar, això. Vas parlar amb
els de la comissió de la mort a mida, abans d’ahir? Passen per totes les
residències, a recollir signatures, però només de gent que tingui el cap bé,
com tu, jo o la Glòria, és clar. Jo pensava que quan estigués tipa de viure em
penjaria o em tiraria per la finestra, però ara que no puc ni caminar ni això no
podria fer, per això vaig signar...
MRosa:
Sí, jo també els vaig donar suport per escrit. Volen presentar un projecte de
llei, demanant la mort assistida voluntària, quan algú la demani o quan hagi
deixat establert amb claredat que d’arribar a un estat determinat no voldrà
continuar vivint. Una mort dolça, tranquil·la, ràpida... No sé si serem a temps
de gaudir d’aquesta llei, si s’aprova. La Glòria no va voler firmar, diu que és
pecat, tot això... No en vol saber res, de l’eutanàsia ni de res semblant.
Mila: Té
sort de creure en alguna cosa. Ella encara té algú, el nebot...
MRosa: El
nebot, que no ve mai. I que segons ella té cura dels estalvis que ha fet però
que ha aconseguit ficar-la en una residència pública i gratuïta. Aquest nebot
no em fa gens de gràcia, però qualsevol li diu res, a la Glòria. Jo crec que el
nebot li està robant els diners, ho té molt fàcil amb la tieta lluny i reclosa.
Mila: Té
molts fums, la Glòria. Però l’envejo, va ser independent, tenia el seu negoci.
I val més un nebot que res. Jo vaig tenir un fill, amb un home, però se’m va
morir quan la guerra, de gana. I aquell home també va morir. He tingut molts
desenganys, molts, no he triat bé els homes, no m’han estimat prou. Podia
haver-se amagat i no anar al front, molts ho feien, val més un gos viu que un
lleó mort, ja ho diuen, però res, a la guerra, a la guerra... A més de totes
les desgràcies personals i la manca d’oportunitats vam haver de passar aquella
remaleïda guerra i tot el que va venir després.
MRosa: Erén
mals temps, aquells. Desgràcies. (canta,
fluixet)[1]:
Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l'esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent:
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l'esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent:
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!
Mila: M’agrada quan
cantes, Maria Rosa, ho fas molt bé. Tu i la Marta sabeu un munt de cançons,
encara teniu humor de cantar i tot. Abans es cantava tant, a l’església, al
camp, a casa, a la cuina... es cantava i s’explicaven rondalles, a la vora del
foc, a l’hivern.
MRosa: Els vells s’abaltien
davant del foc, com aquests davant de la televisió, no hem canviat tant com
sembla...
Mila: La padrina
Caterina m’explicava unes històries estranyes, feien por, basarda. En una
d’elles una família va al camp i deixen l’àvia[2] que no es pot moure,
amb les criatures, però aquestes se’n van a jugar, comença a fer sol, molta
calor, i la dona té set, gana, i no es pot bellugar ni pot demanar ajuda a
ningú pel fet que està sola i malalta i ells triguen, triguen... no recordo com
acabava aquell conte, em sembla que es cala foc i no pot demanar ajuda, era
horrible.
MRosa: Caram amb la
teva padrina, quines coses d’explicar. Devia tenir por que no l’abandonéssiu.
Mila: De vegades
escolto les auxiliars, que diuen que ara la gent s’oblida dels vells, que no
els respecta. Jo crec que abans encara era pitjor, amb més misèria. Més d’un el
devien fer acabar de pressa, en aquella pagesia salvatge d’aleshores, pobra i
endarrerida. N’havia sentit explicar algun cas, de petita, sospites... en
aquella època tot es tapava, s’amagava. Els deixaven morir o els acceleraven la
mort d’alguna manera, una caiguda, un verí...
MRosa: Ara també, no
creguis, es tapen unes coses i se n’expliquen unes altres...
Mila: La padrina m’avisava
sobre els homes, tot i que jo no sabia ben bé què et podien fer, aleshores, més
enllà de grapejar-te. Una vegada em va dir que sempre havia de dur a la butxaca
alguna cosa per defensar-me, un ganivet, una pua de rampí...[3] Però, mira, quan em
va passar, tot i que aleshores sabia ja el que et podien fer els homes, no duia
res per defensar-me, al damunt...
MRosa: Què et va
passar, Mila?
Mila: (tremolosa) L’home més repugnant que
coneixia. Em va atacar, em va violar. Mai no ho havia explicat, fins ara. Quan
ho recordo em torna aquest tremolor, aquest remaleït tremolor.
MRosa: Eres petita?
Mila: No, ja era
casada. Era una dona jo, aleshores, però covarda, encara. El meu marit no era
res, no sé com m’hi vaig arribar a casar...
(La
MRosa es queda mirant la Mila, fa com si anés a dir-li alguna cosa, però tan
sol li prem la mà tremolosa amb afecte. Entra a la sala Erén, acompanyant de la
mà una dona que camina a poc a poc i que té la mirada perduda).
Erén: Aquí els porto
la nova resident, la Natàlia. És de Barcelona, oi Natàlia...
Natàlia: Jo? Sí, de
Gràcia, em sembla. (mirant les altres
dones) Oi que sóc de Gràcia?
(Erén
fa seure la Natàlia al sofà, la Maria Rosa seu al seu costat. Des de darrere
del sofà Erén mira a les altres dones i els fa un signe, volent dir que la Natàlia
no està bé del cap).
Erén: L’hem posat a
l’habitació de la senyora Glòria, de moment. (alçant la veu per tal que la sentin els vells silenciosos) Com que
la senyora Laura que era tan trempada, quan es va posar boneta va tornar amb la família...
Mila: Hola, Natàlia,
com va? Molt de gust de conèixer-la.
MRosa: (fa un petó a cada galta a la Natàlia, de
forma espontània) Tu ets més jove que nosaltres, eh, Natàlia? Tens família?
Natàlia: Família? Sí,
tinc nens, gats, coloms. Records. Dos marits.
Erén: Té un fill i
una filla. I quatre néts. El fill volia dur-la a una residència de pagament
però no tenia prou diners i l’assistenta social el va convèncer, aquí estem
molt bé, Natàlia...
Natàlia: El nen,
pobret, el nen té nens...
Erén: Vol dir que el
fill té dos nois, ja són grandets i aparellats.
Natàlia: Aquí no
vénen a bombardejar?
MRosa: No, Natàlia,
ja fa anys que no bombardegen, per sort.
Natàlia: Fa fred,
aquí?
Mila: No, gens de
fred. Ni tampoc calor. S’hi està molt bé.
Erén: (mirant els avis silenciosos amb impaciència
i neguit) No m’ho puc creure, encara no han vingut a arreglar aquests avis?
(va
fins a la porta, crida) Que vingui algú, que
hi ha feina!!!!!
Natàlia: La nena
crida. No cridis, nena, Rita, no cridis.
Erén: (mirant a les altres dones) Des que ha
vingut que em confon amb la filla, que es diu Rita. La filla i el marit tenen
un restaurant que va molt bé, però sempre estan enfeinats. De tant en tant
sembla que té el cap més clar, té moments, vaja... (a la Natàlia). Estic explicant a les companyes que la seva
filla té un restaurant molt maco, oi?
Natàlia: El nen té un
sùper... Un colmado. És adroguer.
Erén: El fill tenia
un súper de barri, però va tancar fa temps, ja està retirat.
Mila: (amb ironia) La Glòria deu estar
contenta, volia una habitació individual i ara que la Laura... va (remarcant les paraules amb ironia)
marxar amb la família, deia que tindria una mena de suite individual...
Erén: Les habitacions
individuals es reconvertiran totes en dobles i potser en triples. Vam tenir una
reunió amb la direcció i amb gent del govern, no hi ha diners, no hi ha
residències... i cada dia arriben més vells i velles i viuen més anys i panys. (una mica enfadada, aixecant la veu sense
voler) propuse hacer vaga, pero aquí somos quatro gatos trabajando y nadie
quiere perder el trabajo, no somos imprescindibles para nada, nos despiden y a
los cuatro días ya hay otra peruana o marroquí a punto para trabajar aquí...
MRosa: Doncs sí que
anem bé. Sort que ja em queda poc temps de vida, vaja, això espero. Després et
donaré els papers demanant allò de la mort a mida, per si aproven la llei, ja
els he omplert, Erén.
Erén: La llei! Està
tot parat! Hi ha moltes pressions en contra, dels catòlics fonamentalistes,
fins i tot de l’esquerra. Uns per moral religiosa i tot això, els altres perquè
pensen que es pot abusar i que es fa difícil saber si algú ho ha demanat amb el
cap prou clar...
MRosa: Van dir que
passaria un psiquiatra i faria un informe individual sobre el tema, segons
demanda dels interessats.
Erén: Un psiquiatra! Pasará de uvas a peras, se lo digo yo, el
psiquiatra!
Natàlia: El nen i la
nena tenen fred i jo tinc gana.
Erén: No es preocupi,
Natàlia, que aviat anirem a esmorzar, ja veurà que bo és tot aquí... Crepuscle Joiós, un indret meravellós...
(s’acosta
a la porta, surt, sembla que ha parlat amb algú)
Encara n’hi ha per un
ratito. Poquet.
Natàlia: I el meu marit?
No ha vingut?
Erén: (comprensiva) No, està dormint, no es
preocupi.
Natàlia: Miri el seu
llit, potser no ha dormit a casa, té escopetes sota el llit... Es fica en
embolics, el Quimet. L’Antoni no. Mai.
Erén: No dona, no es
preocupi, aquí no pot sortir a la nit amb cap escopeta ni res. No pateixi,
Natàlia.
(Entra
la Glòria, empipada)
Glòria: Heu vist
quina companya d’habitació m’han posat? (assenyalant
la Natàlia) No hi ha dret, avui mateix trucaré al meu nebot, després
d’esmorzar... (treu el mòbil de la
butxaca, el manipula, escolta) Ja ho he intentat però té el telèfon tancat
o fora de cobertura, sempre està tan ocupat aquest noi. Una guillada!!!
Erén: (senyalant la Natàlia) Senyora Glòria,
sisplau, que la tenim aquí!
Glòria: Se me’n ben
refot! Si no s’assabenta de res!!! Diu cada bestiesa!!! (es deixa caure al sofà).
MRosa: (mirant l’exterior) Avui farà un bon
dia, quina claror!!! La primavera esclata, tot reviu i es refà i nosaltres
aquí, cada dia pitjor!!! Erén, vols fer el favor, ves a mirar què fa la Marta,
s’ha anat a arreglar i trobo que triga molt, darrerament també està una mica...
confusa. No vol que jo l’ajudi, per això m’estimo més que hi vagis tu. Potser
no troba la roba o ha caigut a la dutxa.
Erén: No cridi el mal
temps!!! Ara hi vaig de seguida!!!
(surt de la sala però torna a entrar aviat, seguida de Marta, que ja va
vestida i pentinada)
Marta: No patiu, que
encara no sóc morta ni se m’ha menjat el llop!!! El llop!!! (es posa a riure de cop i volta). Els
llops Quan jo era jove et pagaven bé, per matar un llop. Ara són una espècie
protegida i estossinar-los està castigat, fins i tot diuen que els volen tornar
a introduir no sé on... Si n’hi ha de sobres, de llops!!! El que hi ha menys,
avui, són ovelles. I llops amb pell de be, d’aquests sí, d’aquests n’hi ha
hagut sempre i sempre n’hi haurà...
MRosa: (amb un somriure) L’home és un llop per
a l’home, això deia no sé qui, oi?
Marta: (pensant) El llop també podria ser un
home per al llop, ves.
Natàlia: A la
Caputxeta se la va menjar, el llop? Em sembla que va ser dolenta, no va fer cas
de la mare i se la va menjar el llop...
MRosa: En els contes
antics, sí. En els moderns, sempre acaben matant el pobre llop. De vegades fins i tot el mata la Caputxeta. I
és que les Caputxetes són perilloses. I els contes canvien, com el temps i la
gent.
Mila: Les caputxetes
d’avui porten un bon ganivet a la butxaca. O un esprai d’aquests que fan tant
de mal als llops dolents...
Glòria: Els llops
dolents!!! Segur que feia goig, el senyor llop, altrament la Caputxeta no
n’hauria fet cabal. L’encís dels llops, dels pobres llops en perill
d’extinció!!!
Erén: A mi sempre
m’ha fet més por l’àvia que no pas el llop, per raons òbvies que algun dia els
explicaré.
Marta: Vaja, Erén, i
ens pots explicar per què? Mira que he sentit interpretacions sobre aquest
conte, però que fes por l’àvia... encara no ho havia escoltat mai.
Erén: (com si expliqués un conte, gesticulant) Imagini
per un moment que l’àvia, sola al bosc, té un pacte amb el llop. Aquest la
defensa, li porta menjar i regals... Fins i tot, qui sap, la consola en algun
moment... ja m’entenen...
Glòria: El llop
gigoló, el que em faltava per sentir, Erén, en tot hi veus marro!!! Pobra àvia!
Vols dir que estava per a llops ben
dotats, encara?
Erén: I l’àvia un dia
li diu, vindrà la meva néta, és jove i bonica, alegre i té el cap ple
d’ocellets, la pots enredar fàcilment i menjar-te-la quan vulguis... pagant, és
clar. Jo en vull treure un bon benefici,
de la meva neta.
MRosa: De fet, si no
ens podem refiar ni de les àvies dels contes, de qui ens refiarem? Una àvia
alcavota i dolentíssima, ves.
Erén: De ningú. No
ens podem refiar de ningú. D’una mateixa. I prou. I encara.
MRosa: Es pot saber
com se t’ha acudit aquesta interpretació? Ai, Erén, tu sí que necessites psiquiatra!!!
Erén: Ja hi anava,
abans, de tant en tant. Vaig passar
molts traumes, de petita i de joveneta, jo.
Marta: Tenies una
àvia dolenta?
Erén: Molt dolenta.
Les àvies també són dolentes... també poden ser dolentes.
(S’escolta
una música com aquestes que posen a les estacions abans de donar un avís)
Veu
de dona: Bon dia a tothom!!! El personal de la residència per
a gent gran Crepuscle Joiós els notifica que l’esmorzar és a punt, al menjador.
Recordem que hi ha bufet lliure per a tots aquells i aquells que no tinguin
problemes d’alimentació, al taulell blau. Al tauler vermell trobaran els
aliments especialitzats, per a malalts crònics o per a dietes especials. Bon
dia!!!
Veu
d’home: Buenos días a todo el mundo!!! El personal de la residencia para mayores
Crepuscle Joiós les notifica que el desayuno está a punto, en el comedor.
Recuerden que hay bufet libre para todos aquellos y aquellas que no tengan
problemas de alimentación, en el mostrador azul. En el mostrador rojo
encontrarán los alimentos especializados, para enfermos crónicos o dietas
especiales. Buenos días!!!
Es torna a escoltar
la música.
Erén: Venga, venga, a desayunar. A ver si vienen a
arreglar a estos pobres de una vez... (va cap a la televisió i la tanca, el
racó dels vells silenciosos resta en la foscor). El pan ha tardado pero han
traído coca de Forcadell, buenísima, ya veran, sin azúcar, una cosa nueva, muy
sana y sin grasa.
Se
sent una remor de veus, com si els avis endormiscats s’haguessin desvetllat i
repetissin ‘a esmorzar’, ‘a esmorzar’. Totes les dones, rient, també repeteixen
‘a esmorzar, a esmorzar’ i van cap a la porta.
La Glòria surt la
primera de la sala. La Marta i La Maria Rosa surten juntes, parlant entre
elles. La Natàlia, de forma espontània, empeny la cadireta de la Mila i li
acarona els cabells.
La Erén es queda uns
instants a la sala, mira per la finestra.
Erén: Un buen día, hoy. Hará un buen día. Pobres yayas, me dan pena. Qué suerte la
mía, tener todavía futuro, a pesar de tener un mal pasado... (li sona el mòbil, l’agafa i parla). Toni,
que sorpresa, sí, muy bien, no sufras, no pateixis... Ja veuràs com
s’adapta de seguida, la mare. Molt bé. Molt bé. Et trucaré, no pateixis, home,
jo m’ocupo d’ella (penja). La hija pasa de todo y el hijo, un buenazo.
Una buena persona, me recuerda a aquel otro, al que le hice la gran putada... Me
gustó en seguida que lo vi, un jubilado viudo, pero todavía se le puede mirar. Con
algún dinerito. Eréndira, no tienes
remedio... (surt de la sala, tot
s’enfosqueix, teló).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada