Entra la Glòria a la sala, va vestida de
forma elegant, amb collarets de bijuteria i maquillada.
Glòria: Bon
dia! (mirant la Marta amb desaprovació) Sisplau,
Marta, ves a vestir-te i arreglar-te, fas fàstic, hem de conservar la dignitat
ni que siguem velles.
Marta: (estranyada, tocant-se el vestit, els
cabells) No m’he vestit? No m’he pentinat? Òndia, em pensava que ho havia
fet, la veritat. Tu ets més jove. O menys vella. Jo ja fa anys que no tinc
dignitat, si és que n’he tingut mai. Bé, si que en vaig tenir, tot i que... (s’acosta pensativa al finestral i contempla
l’exterior). Et faré cas, mira, tens raó (S’olora les aixelles i el pit) faig pudor de suor i de pixum, pudor
de vella, potser sí que no m’he rentat ni pentinat. De jove també es put, però aquella
és una pudor viva, intensa, de vida i sang, no sé com explicar-ho. La pudor
dels adolescents és tan salvatge, tan real. És la pudor de la vida, semblant a
la ferum dels ramats d’ovelles per la muntanya però la nostra és la pudor de la
mort. La pudor dels vells. La recordo de quan era jove i les velles del mas
tufejaven, em feien pena i angúnia. I ara, jo...
Maria
Rosa: Au, calla. Si et dutxes no ho facis sola, crida a alguna de les auxiliars,
que t’ajudi.
Marta:
Ca! No ho faré pas. Si caic a la dutxa i em trenco el cap haurà estat una hora
ben curta, una bona mort. Fins a l’hora de dinar, doncs, ja que jo, ja ho
sabeu, estic una bona estona per fer-me la toaleta (comença a caminar a poc a poc, cap a la porta de la sala. Però s’atura
en escoltar el que diu la Maria Rosa).
Maria
Rosa: De gran tot s’ha de fer poquet a poquet, meditat i pensat.
Marta: Tu
sempre ho has pensat tot molt a fons, eh, Maria Rosa?
Maria
Rosa: (amb inquietud, neguitosa) Què
vols dir?
Marta:
Deixem-ho córrer. En tot cas, qui no té pecats antics, a la nostra edat?
La Marta fa una mirada llarga a la Maria Rosa. Aquesta
s’ha quedat seriosa, com enfadada.
Marta: No
te m’emprenyis dona, era una broma (surt lentament
de la sala).
La Glòria ocupa el lloc que ha deixat la
Marta.
Glòria:
Aquest silenci... Té raó la Marta, diu sempre que quan no havien desviat la
carretera semblava que tot era més viu, més real. Ara és ben bé com si fóssim
al llimb. Com si fóssim mortes, aquí dins. Crepuscle joiós i silenciós...
MRosa:
Oh, tu encara tens esma d’anar a les visites culturals i tot això. Fas algun
viatge.
Glòria:
Corre la brama que amb els retalls del pressupost només en faran un parell
l’any, ben aviat, de sortides gratuïtes. De viatges llargs fa temps que no en
faig cap, tampoc. Abans en feia un cada any, però després de l’operació em va
agafar una mica de por, els avions, tot això. Diuen que no és bona, l’altitud.
Em va quedar pendent un viatge que em feia molta il·lusió, a sudamèrica, potser
ja no el podré fer mai.
MRosa:
Pots passejar pel poble una estona...
Glòria:
Pel poble! Un poble de mala mort, és aquest. I a més, el centre és lluny. Gairebé
no hi ha botigues, els bars són plens de vells xarucs i bavosos. Sóc dona de
ciutat, de poble gran. Quan es va morir l’Andreu, al cel sigui, jo encara feia
molt de goig, vaig tancar l’hostal i amb els diners vaig posar una granjeta a
Barcelona. Van ser els millors anys de la meva vida i això que em va saber greu
desfer-me d’un hostal que anava tan bé. Però el meu home tenia deutes, s’havia
ficat en política i vaig haver d’untar gent per tal que en una ocasió el
deixessin tranquil, també li agradava jugar, de tant en tant, vestir bé. Quan
es va morir jo ja no tenia prou diners per a fer-hi les reformes que calien, a
l’hostal. Ara la gent vol bany a la cambra, aigua calenta, aire condicionat,
tot això. Entre una cosa i una altra... Mira, ara l’hostal de Ripoll el porta
un espavilat d’aquests que fan menges estranyes, ja li han donat dues estrelles
d’aquestes, de les Michelin. A més a més, un hostal porta molta feina, l’establiment de Barcelona el vaig dedicar a
esmorzars i berenars i anava molt més descansada. Cada cosa al seu temps i si
has de començar a llogar gent... malament.
MRosa:
Ai, els homes!
Glòria:
Abans semblava que no fossis res sense un home. Després hi he pensat molt, jo
era qui pencava, qui portava el negoci, ell no feia gaire res. Ara, em tenia
boja, Marta, era ben plantat, no he vist gaire homes com ell, la veritat. M’abraçava,
em feia un petó i jo perdia el món de vista.
MRosa:
Els homes, els homes... avui són com les dones però abans era tot molt diferent,
ja ho saps. Una dona sense un home no era ben res (pensativa) El meu primer marit també es deia Andreu, també era ben
plantat, alegre però molt treballador, això sí... Va tenir mala sort, pobret. De
vegades venia pel meu darrere en silenci i em feia passar un gotim fresc de
raïm pel coll, per l’esquena, jo m’esgarrifava i, ai, (amb tristor) com enyoro aquell foc d’aleshores!!!
Glòria: (no escolta el que li diu MRosa, sinó que
segueix amb els seus pensaments i històries) Amb el restaurant vaig fer
diners, molts, i hauria pogut tornar-me a casar mil vegades, vaig tenir algun
embolic, però, res, ja sabia el que era viure amb un home i no em volia tornar
a enamorar, és com estar esclavitzada, tenir la pell lligada a la d’un mascle
sense poder fer-hi res. Jo crec que ara les dones són d’una altra fusta, que no
es deixen entabanar de la mateixa manera. Vaig canviar molt quan ell va morir,
em vaig sentir independent, lliure, no sé com explicar-ho. Per a ser lliure
s’han de tenir diners, és clar. Vaig començar a viatjar, a sortir. A l’hostal
no tancàvem mai però la granja la tancava tot l’agost, quinze dies per Nadal i
quinze més per Pasqua...
MRosa:
Tenint diners no sé pas com has vingut a raure en aquesta residència, Glòria.
Glòria: (s’aixeca, s’acosta a la finestra) Encara
conservo algun raconet, sí, però el meu nebot va aconseguir-me una plaça aquí, té
moltes coneixences. Em va assegurar que estan millor els establiments públics
que no pas els privats, més controlats, i que així pagaria menys i podria
mantenir els meus estalvis per si vull fer un viatget, comprar-me roba, coses
així... Ell em gestiona molt bé els diners, hi entén molt, d’inversions i coses
així. És un home de negocis, també està ficat en política. Un home important.
Vol que mantingui el meu poder adquisitiu sota uns límits raonables...
MRosa: I
així a ell li quedarà el teu raconet quan desapareguis d’aquesta vall de llàgrimes,
no siguis innocent, dona.
Glòria:
Què vols? (sospira) La meva germana
va tenir-lo amb ves a saber qui i algú se n’havia de fer càrrec. Era una mala
persona, estranya... la Roser. Li agradaven els homes, sobretot els homes de
les altres.
MRosa: Ah,
sí?
Glòria:
El meu també li agradava, no t’ho explicat mai? Van estar a punt de fugir
plegats, van tenir un embolic. Vaig passar un gran disgust, la veritat i la
vaig aviar al poble altra vegada. Pensa que jo l’havia pujat, de petita, la
meva mare no es trobava bé... Comptat i debatut, desgràcies. Misèries de la
vida i de les famílies.
MRosa: I
encara has tingut cura del seu fill? Ets prou encantada, Gloria!
Glòria: Ella
va morir en un accident, anava amb un altre home i es van estavellar tots dos,
un altre casat, per cert, la dona es va quedar ben parada, quan la van avisar,
es pensava que era de viatge per feina, ja veus. El nen, per sort, era a les colònies
d’estiu, mira, el destí. No se sabia qui era el pare i la criatura no tenia cap
culpa. I jo no he tingut fills. Una vegada m’ho va demanar, per carta, que si
li passava res oblidés les nostres discussions i diferències i tingués cura del
nen, pobret. Que no acabés a l’hospici.
MRosa:
Doncs no és pas que et vingui a veure sovint, el teu nebot.
Glòria: Està
molt ocupat, viu lluny, va molt a Madrid, a l’estranger. S’ha separat un parell
de vegades, els seus fills també li donen disgustos. Però quan en tinc
necessitat només haig de fer que trucar-li, sempre em ve a buscar per Nadal.
Sí, és el meu nebot, no ve gaire, però quanta gent hi ha aquí que té fills i
filles i no els veu mai, encara menys que jo. De tota manera l’haig de trucar,
li vaig dir que volia una residència a Barcelona, que m’ho mirés, al menys allà
aniria a mirar aparadors, a voltar, em distreuria. Aquí per a descansar un
temps està bé però després... I la majoria de residents estan molt deteriorats,
no es pot parlar amb gairebé ningú. Amb tu, amb la Marta...
MRosa: La
família! Mira, ni que sigui poca, tens sort de tenir algú, sempre són una
referència, a mi no em queda ningú, ja. Tampoc no vaig tenir fills...
Glòria: I
això que crec que em vas dir que t’havies casat dues vegades, oi? No creguis,
de vegades val més estar sola que mal acompanyada. I si Déu no ens n’ha enviat
haurà estat per alguna cosa, fills i filles llops i guilles tot i que... si Déu
no et dóna fills el diable t’amolla nebots (riu).
Aquesta dona que ve a veure la Marta de tant en tant, és germana seva?
MRosa:
No, no, només és una bona amiga, es coneixen de fa molts, molts anys. Van estar
un temps que no es veien, quan ella va viure a França, no sé quina mena de
favor li deu, la Marta. Fa un temps que el cap no li rutlla com abans, a la
Marta, no sé si te n’has adonat...
Glòria: Sí,
avui mateix ja veus, es pensava que s’havia arreglat i anava feta un fàstic,
pobreta. Potser perdre el cap és millor que tenir-lo clar, et fas un món a la
mida, com les criatures, no recordes la teva vida ni las teves desgràcies. Jo
creia que no paties, en perdre el seny, però
el metge em va explicar que no se sap, que de vegades tens com una mena
d’al·lucinacions i de manies. La Laura deia coses com ara que les infermeres se
li havien endut una criatura i que hi havia sempre un gat negre de mal averany
sota el seu llit. I plorava. Recordes?
MRosa: La
Laura! Vaig parlar-hi poc, de seguida va emmalaltir i va morir. Em queia bé
però tenia el cap tan malament, demència senil, em va dir l’Erén. Per sort per
a ella i per a la seva família, no va durar gaire. Era molt educada, tot i que
no es podia tenir amb ella cap xerrada seriosa. No sé com tenint els fills a Vic va venir a parar aquí.
Però, és clar, no sempre es troba una plaça on convé. Hi ha tanta demanda!!! I
avui tothom treballa, els fills i els néts tenen feina, ningú no està per
cuidar vells...
Glòria: (parlant amb ella mateixa, sense escoltar la
Maria Rosa) De vegades penso que una de les coses bones d’envellir és que
ja no estàs lligada a la carn com quan ets jove, el sexe s’adorm, les passions
també. Vaja, normalment és així.
MRosa:
Tens raó, sí. La vida és complicada, el pitjor és que el seu camí no té retorn,
sempre has de tirar endavant, endavant... No saps què hauria estat de tu si
haguessis triat una altra via, un altre camí que en algun moment semblava
pitjor, dolent i que potser hauria estat bo, a la llarga. Amb els anys tot es
torna relatiu, ja no hi ha mal, ni bé, ni res.
Entra Eréndira. Va amb bata blanca i esclops
de treball.
Erén: Què hacen tan pronto levantadas? (mirant els
avis) Y todos esos abuelitos, han dormido aquí? Vaya mierda, cuando no estoy yo
aquí todo el mundo hace lo que quiere, o sea, no hace nada... cierto? (s’acosta
a la porta i crida). Manela, Rosario, que aquí hay unos abuelos dormidos
delante del televisor, a ver si venís a arreglarlos de una vez!!!! No se si cerrarles
la tele, igual se me ponen nerviosos, de momento la dejo, como está bajita no
molesta.
MRosa: Erén,
filla, ets l’única que penca, en aquesta casa. Si no fos per tu...
Glòria: A ver si hablas un poco de català, ya llevas
tiempo aquí...
Erén: Si
el parlo, el parlo, ja ho sap la senyora Maria Rosa, que em va ajudar a
treure’m el certificat, però quan m’emprenyo ho faig en la meva llengua... Quan
m’emprenyo i quan follo, quan follo no puc dir res en català, tot em surt en la
meva llengua, ha, ha, ha (es posa a riure
de forma compulsiva, el riure s’encomana a la MRosa, que també deixar anar una
riallada, Erén cantusseja, ballant com si fes l’amor), sigue, sigue, no pares,
no pares, así, así...
Glòria:
Sisplau, quines grolleries, Erén. Follar... quan jo era jove aquesta paraula
només feia referència a aspectes professionals de les veremes. No es parlava
d’aquesta mena de coses o es feia de forma molt subtil. Les senyores no en
parlaven, els homes sempre han estat més grollers, però davant de les dones
tampoc no feien brometes d’aquest tipus, al menys davant les dones serioses, és
clar.
Erén: Bueno, bueno, senyora Glòria, no se
m’enfadi que vostè és molt pija, la
senyora Maria Rosa, com que és de poble, com jo...
MRosa: No
em diguis senyora, amb Maria Rosa en
tinc prou, ja ho saps.
Erén:
Gràcies a vostè, Maria Rosa, tinc la feina fixa, ja ho sap, vaig haver de fer
unes proves i això del català puntuava.
Glòria:
Doncs és una bajanada que tinguin en compte coses així, l’important aquí és que
la gent que treballa amb persones grans tingui coneixements professionals de
medicina, de psicologia, que tractin bé els avis, si ho fan en català o en
xinès, a mi tant se me’n fot. A més, d’avis catalans, aquí, poquets, les coses
com siguin.
Erén: (intentant provocar una mica, amb ironia)
Jo és el que dic, que em follin en francès, en àrab, en català o en alemany,
però que ho facin bé, he, he, he.
Glòria:
Sempre estàs igual, Erén, tens una obsessió sexual, fes-t’ho mirar!
MRosa: (també amb ironia) I, a més, fer-nos
aquestes bromes a nosaltres, que ja estem retirades del tema... és de mal gust,
oi Glòria?
Glòria:
Torno a l’habitació, haig d’anar al lavabo. Espero que ens serveixin el
desdejuni aviat.
Marta:
Òndia, feia anys que no sentia això del desdejuni...
Erén: No
ho sé, està tot molt endarrerit, el pa ha arribat una mica tard. Tot va cada
dia pitjor, la veritat. No sé si els ho hauria de dir. A tres de les auxiliars
i a dues de les infermeres no els renovaran el contracte i es parla de treure
el metge fix i compartir-lo amb la residència de Forcadell.
Glòria: (havia començat a anar cap a la porta però
s’atura en sentir el nom del poble veí) Forcadell! Jo vaig tenir un
pretendent que es deia Forcadell!
Erén:
Avui arriba una resident nova, té alzheimer i em sembla que haurà de compartir
habitació amb vostè, Glòria.
Glòria:
Ah, sí? (alçant la veu, empipada) Vaig
entrar aquí amb la condició que tindria habitació individual i me l’heu fet
compartir aquest temps amb la Laura, la de Vic, que estava com un llum, roncava
i ploriquejava i es va morir davant meu, va ser molt desagradable...
Erén: (a mitja veu, mirant de cua d’ull els avis
silenciosos) No cridi, Glòria, ja sap que aquí no volem parlar de mort, que
hi ha molts iaios que s’impressionen, diem que se n’han anat amb la família... Doncs miri, ho sento, però em temo
que aviat no hi haurà cap habitació individual, surten molt cares i amb les
retallades... Potser fins i tot arribarem a haver de muntar habitacions de tres
o quatre.
Glòria:
Trucaré al meu nebot, em queixaré!!!
Erén: Faci
el que cregui convenient, a veure si aconseguim alguna cosa positiva.
Glòria: I
tant, que ho faré!
Erén: Jo soy una mandada. El que vull es tenir
feina fixa, la veritat. Però sí, crec que s’hauria de protestar més. Totes
hauríem de protestar, vostès i nosaltres!!!
Glòria:
Bé, ja en parlarem, vaig a l’habitació, al lavabo que cada dia tinc l’aixeta
més fluixa... Deu ser una cosa general, altrament no farien per televisió tants
anuncis de compreses per a velles i per a pèrdues d’orina, oi? (amb ironia) Els homes també es pixen a
sobre, de grans, i, mira, no en parlen tant...
La Glòria surt de l’habitació. La MRosa
s’aixeca del sofà i torna a mirar per la finestra.
MRosa:
Pobra Glòria, li podríeu posar algú que tingués el cap clar, a l’habitació.
Erén: No
és cosa meva, Maria Rosa. Ja sap que la filosofia de l’establiment és que a les
habitacions dobles hi hagi algú que encara estigui una mica bé amb un altre
resident més deteriorada... és una qüestió de control, d’ajuda mútua.
MRosa: En
el meu cas, qui és la deteriorada, la Marta o jo?
Erén: El
seu cas és diferent, ja que van arribar el mateix dia, fa molt de temps i
encara no estava establerta aquesta norma. Però la Marta està pitjor que vostè,
ja ho sap. Vostè està molt bé per l’edat, ens enterrarà tots. La senyora Marta
perd molt darrerament, també de cap, el metge em va comentar l’altre dia que no
té arranjament, el seu problema de coco
(assenyalant-se el cap). I que cada dia perdrà més de pressa, pobreta.
MRosa: L’envelliment
no té remei per a ningú. La vida passa. Ja és un bon miracle que la Marta, jo i
la Mila haguem arribat tan lluny.
Erén: És
cert, són les més velles de la residència i de les dones que estan millor,
quina satisfacció! L’important és l’esperit... Són de les poques amb qui es pot
tenir una conversa. Amb la Glòria també, és clar, però és una mica més jove i
va de fina i rica, em fa empipar, de vegades. L’esperit,
l’esperit jove és l’important...
MRosa:
Sisplau, Erén, no em repeteixis aquests tòpics, l’important és el cos, la salut
física. Precisament l’esperit ha de ser vell, estic molt més bé amb el meu
esperit vell que amb l’esperit o el que sigui que tenia de jove. L’esperit jove
és una merda, una condemna, t’ho creus tot i ets capaç de fer coses
estranyes... De jove tot és o blanc o negre i la vida té matisos, és
complicada, cal arribar a vella per adonar-se de la realitat i aleshores ja és
massa tard.
Erén: (misteriosa) Li puc fer una pregunta,
senyora Maria Rosa?
MRosa: (una mica nerviosa) Me la pots fer, una
altra cosa és que te la respongui.
Erén:
Quan vaig venir a treballar aquí l’Amaranta[1], aquella senyora a qui
vaig substituir i que va tornar a Colòmbia, em va dir que vostè li feia una
mica de por i que li havien comentat que... (calla i pensa).No sé si dir-li, és molt gros, i ara que la conec més
em sembla tan estrany.
MRosa:
Digues, digues, em tens intrigada.
Erén: (fluixet) Em va dir que vostè havia
estat uns anys a la presó, que havia mort un home, el seu marit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada