Acte primer: El desdejuni
Principi de la primavera.
Hi ha un profund silenci. La saleta, en
penombra, es va il·luminant amb la llum del matí. Les cortines dels finestrals
són mig obertes.
La Marta entra a la sala, porta una bata
descordada, damunt d’una camisa de dormir passada de moda i vella, encara no
s’ha vestit. Va despentinada, deixada, bruteja, es recolza amb esforç en un
bastó. S’acosta al finestral, obre més les cortines.
Marta (deixant anar un sospir): Quin
avorriment, quin silenci! Em recorda el de les muntanyes de la meva joventut!
Fa anys, quan vaig arribar aquí, encara no havien desviat la carretera i sempre
s’escoltava la remor dels cotxes que em semblava ben bé com la remor del mar,
una mena de música celestial. Els caps de setmana eren una festa aquells
embussos, aquelles caravanes d’automòbils que venien de la platja, sobre tot a
l’estiu. De vegades jo deia adéu als viatgers, des del balcó de l’habitació i
em saludaven, algun vellot fins i tot em picava l’ullet, adéu, iaiona, em deia. També les criatures em deien adéu, en
passar, contentes, mentre movien les seves manetes innocents. Fa molt de temps
que no m’agrada el silenci, el silenci que en d’altre temps em resultava tan
imprescindible (mira els vells ficticis
amb menyspreu).
S’han
adormit mirant la televisió, com sempre, i els han deixat aquí, és clar, cada
dia hi ha menys personal per atendre’ns, no sé com acabarà tot això,
retallades, mesquineses. Al capdavall els qui manen voldrien que moríssim aviat
però no gosen acabar amb nosaltres, està mal vist. Els fetus no desitjats, amb
tot una vida improbable pel davant, tenen molta més sort que els vells. Avui
tot és fàcil, quan recordo la pobra Nela[1], que va llançar la criatura
al molí i va acabar tancada amb els bojos... I el tip de patir que s’havia fet
abans de tenir-la!
En canvi,
nosaltres, que ja hem tingut les poques oportunitats que podíem tenir, que ja
no fem res de bo al món, estem condemnades a malviure en aquest estat
lamentable de vellesa improductiva i irreversible. Ni tan sols no ens volen
matar de forma pietosa quan patim, com fan amb els gossos, amb els cavalls...
Encara són gasius amb els calmants, fins i tot. La pobra Laura[2] va patir molt i li donaven
la morfina amb comptagotes, els malparits. Per no tenir problemes legals, deia
el metge. Per si un cas. La norma, la norma. Sempre hi ha una norma. Una
prohibició. Un pecat impossible.
(Seu, agafa
una revista, la fulleja). Totes són endarrerides, (la llença al munt, altra vegada), donacions de gent que no sap que
fer-ne a casa i ens les porta a la residència. Ja no arriben diaris, si el vols
l’has d’encarregar a algú del personal o anar a comprar-lo al poble. No sé el
perquè, però fa algun temps que m’agrada quan les revistes expliquen històries
terribles, fosques, crims... Fa algun temps vaig llegir que un empleat d’una
residència, a prop d’Userda, s’havia dedicat a eliminar velles sense manies,
crec que l’han condemnat a més de trenta anys, potser amb el temps el faran
heroi nacional i s’adonaran del fet que va ser un avançat, arriscat i valent.
És clar que a algunes les eliminava donant-les lleixiu per beure, un mètode
bàrbar i salvatge, absurd.
Una de
les dones mortes fins i tot havia avisat els parents, aquest ens vol matar, aquest ja n’ha mort dues. Però ningú no li
feia cas, fan més cas de les criatures que dels vells, avui dia. Qui fa cas
d’una vella? Tot el que digui pot ser fruit de la seva feblesa mental, no hi ha
res pitjor que ser vell, per això mira tothom de no pronunciar aquesta paraula,
vell, vella. Som grans, de la tercera edat, majors, el que sigui menys vells. Sembla
que sigui una paraula pudenta, absurda, grollera. Vell, vella, vellot,
vellota... Ah, morir quan cal, quan ho vols fer, així hauria de ser. En tot cas
jo no prendré pas la decisió d’autoeliminar-me, que la prenguin aquells que
manen... per a això els votem, per tal que ens solucionin els problemes!
Maria
Rosa: (entra a la sala, va vestida de
negre, amb una trossa, alta i ferma). Ja estàs parlant sola una altra
vegada?
Marta:
Amb qui vols que parli? (assenyalant els
vells) Amb aquesta colla? No sé pas si són morts o vius. En tot cas, la
majoria té el cap a tres quarts de quinze, ja ho saps. (pensativa) Tot i que jo tampoc no el tinc ja tan ben moblat com
abans, la veritat.
Maria
Rosa: No hi ha dret que els deixin adormits aquí, d’aquesta manera. Si la
família vingués més sovint a veure’ls i a controlar com funciona la residència,
això no passaria... Ves a saber quant de temps fa que no els canvien els
bolquers ni la roba interior, quan de temps fa que no els renten bé, tots
aquests.
Marta: Em
fa por acabar com ells, la veritat. Més d’un es deu haver mort mirant la
televisió i l’han fet passar per viu i després han dit que havia mort al llit,
com Déu mana...
Maria
Rosa: (arronsant les espatlles) En
tot cas, m’imagino que ni se n’adonen, ells, tal i com estan la majoria. Tampoc
no és tot culpa del personal, fan el que poden però cada dia hi ha més gent reclosa
aquí dins i viu més anys. I de personal, cada dia menys. No et fa cas ningú,
aquí dins, però quan tens un problema respiratori, de cor, del que sigui, et
tornen a ressuscitar de grat o per força, això sí. Tubs, mascaretes, proves,
tot això els encanta, als metges.
(Seu al davant de la Marta) En tot cas, tu també has estat jove, tenir cura d’un vell ni que
sigui de la família ja és una mala feina, feixuga i desagradable. Si, a més a
més, és una obligació professional i encara mal pagada... L’Erén em va dir el
que cobren les auxiliars, és una vergonya. I les infermeres, no creguis, una
mica més, però no passa gaire dels mil euros. I no es poden queixar, tal com
està la feina. La majoria són de fora, ja ho veus, estrangeres. Encara
gràcies... Fins i tot cada dia hi ha més metges de l’altra banda del món, en
aquestes residències.
Marta: (interrompent) Sí, tens raó. Tu i jo som
dues relíquies però encara anem fent, encara ens podem valdre per nosaltres
mateixes. Hi ha dies que tinc ganes de morir-me però n’hi ha d’altres en què em
conformo amb aquesta trista supervivència engarjolada i fins i tot crec que
m’agrada viure i tot.
Maria
Rosa: Encara gràcies que hem pogut entrar aquí, les residències públiques són
molt demanades i estan prou bé, això diuen. En d’altres temps seríem demanant
caritat a la porta de les esglésies i dormint al carrer... Jo ho havia fet, de
petita, i sé el que és, això de no tenir sostre. Podem estar contentes.
Marta: (cantusseja, després de rumiar), tinc un fill que no té braços, però n’hi han
posat uns de plàstic, diuen que són molt eficaços, gràcies, Déu meu...[3]
Maria
Rosa: Cantes i dius unes coses ben estranyes, no sé pas d’on les treus.
Marta:
Havia sentit cantar això a un xicot, fa anys, per la ràdio. Era més jove que nosaltres,
però ja és mort.
Maria
Rosa: Com tothom. Tothom és mort, tots aquells que en algun moment van tenir
importància per a nosaltres són morts. (girant
la cara cap a la finestra) Per què no som mortes, nosaltres?
Marta:
Nosaltres no morirem mai, som glòries nacionals, he, he. Potser som immortals i
tot. No ha passat mai a ningú, això de
no morir però, qui sap... potser serem les primeres.
Maria
Rosa: No diguis bajanades. Glòries nacionals! Decadents records d’una tradició
que ningú no recorda, mòmies, cossos incorruptes de sants ignorats. Mira,
parlant de glòries...
2 comentaris:
Prometo seguirla....
Gràcies, Miquel, a veure si t'agrada.
Publica un comentari a l'entrada