22.7.12

TEATRE INÈDIT: CREPUSCLE JOIÓS (6)


Acte segon: Migdiada


La mateixa sala. El sol és fort, primera hora de la tarda. En el racó, els vells immòbils i la televisió engegada i muda.

Final de primavera.

Entra Erén, sembla cansada, fa córrer les cortines i abaixa una mica les persianes, s’aclofa al sofà.

Erén: Uf, todo vuelve a estar tranquilo, qué pesado esto de la comida, media docena comen solos y al resto hay que ayudarlos, sin contar las sondas nasales, las papillas, el control de las dietas y de los crónicos... Si todos estuviesen como mis chicas preferidas... y suerte que ellas también ayuda, sobre todo Maria Rosa, que es la que está mejor de toda la residencia. Bueno, espero se duerman un ratito y que vuelva el silencio, en la cocina ya se espabilarán para limpiar, hoy no ayudo, no es mi trabajo lavar platos aunque tal y como van las cosas...

Entra la Marta i seu davant de l’Erén.

Marta: Aquesta colla (assenyalant els avis muts) ja torna a estar davant de la televisió, si no miren res. Bé, miren però no veuen... Tots mirem i no veiem, sentim i no escoltem, toquem sense tocar. Si féssim les coses pensant que les fem tot aniria millor.

Erén: Dormen, de fet. Potser somnien...

Marta: Ves a saber què deuen somniar. (mirant els vells) Costa de pensar que tots vam ser joves, infants, nadons i que ens hem tornat així, rebregats, lletjos. La Maria Rosa ha anat a ajudar una mica les noies de la cuina, jo ja no puc. No donen l’abast, la veritat, sort dels rentaplats però, vaja... Màquines per a rentar plats, oi que ara ja hi ha màquines per a rentar plats i roba? Com són, aquestes màquines? Em sembla que el pobre Manel encara va ser a temps de comprar-me una rentadora, aquest és el gran invent del segle, em deia. Era una de les primeres rentadores, tenia un rodet per escórrer la roba i després l’esteníem a l’eixida, i ens agradava molt a tots dos veure com voleiava i com li pegava el sol de la muntanya, aquí tot queda molt més net, sense esforç, deia el meu home. Per a ell tot era millor a muntanya, la gent, el pa, la carn, la bugada. Lia agradava veure els llençols blancs, com banderes de pau, deia. Però a l’hivern, quan glaçava, la roba quedava erta, no s’eixugava, i l’havíem d’estendre davant de la llar de foc i aleshores feia olor de fum. Olor de fum... i ja no quedava tan blanca.
Erén: És clar, Marta, avui hi ha tota mena de màquines per fer moltes feines! Feines que abans eran pesades, feixugues. Al meu país encara hi ha gent pobra que no té rentadora, sembla mentida. La Maria Rosa és bona tia, li agrada ajudar. Té sort de poder fer-ho, et plants de la feina i m’imagino que quan ja no la pots fer enyores els anys de la feina feixuga. La Maria Rosa siu que va estar a un lloc molts anys on va rentar molts plats... a mà. I que això de ficar-los al rentaplats és una meravella.

Marta: On, va rentar plats, la Maria Rosa?

Erén: Em sembla que a la presó, sí, quan vaig venir l’Amaranta m’ho va explicar però no em va dir el motiu, em va insinuar que havia mort un home a ganivetades. L’Amaranta li tenia por.

Marta: Por! Pobre Maria Rosa! Ella no m’ho ha acabat d’aclarir mai però jo ho sé perquè se’n va parlar molt, aleshores, de tot allò. Va sortir als diaris i sort que encara no hi havia televisió. Ara, quan hi ha un crim ho expliquen i ho torne a explicar i t’ensenyen la taca de sang de ben a prop, no sé perquè ho fan, aixó. No t’ensenyen el mort i t’ensenyen la sang. Jo vivia a França i me’n vaig assabentar, no sé com. M’agradava llegir revistes on explicaven crims...  desgràcies. Les desgràcies dels altres et fan pensar que les teves no són gens estranyes, que són fets de la vida, normals i corrents...

Erén: Òndia! M’ho pot explicar? Ella una vegada va estar a punt de fer-ho però no m’ho va acabar de dir tot i no goso preguntar-li.

Marta: No sé si ho hauria de fer, però, vaja, després de tants anys... Crec que era casada de poc i un altre home es va obsessionar amb ella, un home violent. Li va agafar una d’aquestes dèries que els agafen als homes de vegades, que per una dona són capaços... de tot. Hi va haver una mort i van culpar el marit de la Maria Rosa, van trobar proves  i el van empresonar, va morir a la presó, malalt i trist, deprimit. Aleshores l’altre va començar a anar-li al darrere, ella es veu que s’ensumava alguna cosa estranya i la nit de nuvis, quan l’home anava calent i esverat, abans de... ja m’entens, (fa un gest sexual, ficant un dit al cercle format pel polze i l’índex de l’altra mà) el va fer confessar... Quan ell li va dir que el marit era innocent i que ell ho havia embolicat tot per ella... li va clavar un ganivet... Potser el mateix ganivet amb què havien trossejat el pastís del dinar...

Erén:  Coño!!! Això és més dramàtic que qualsevol novel·la de la televisió...

Marta: La història va colpir la gent, se’n va parlar força, tothom va entendre l’afany de venjança de la Maria Rosa. Jo aleshores no la coneixia, és clar. Quan vam compartir habitació aquí, a la residència, em vaig adonar que era la dona aquella de la venjança... Ho recordava perquè no havia passat gaire lluny del mas on jo havia viscut i van comentar que en pocs anys havien passat per allà molts fets violents. No va estar molts anys a la presó, em sembla. A  més a més, després va venir la guerra i no sé què va fer, la Marta, aleshores. No li devia ser fàcil refer la vida. Matar sembla molt dolent però tots ho podem fer, hi ha moments a la vida en els quals es fa qualsevol cosa... Fins i tot els cecs que anaven pels camins en van fer un romanço que venien en un full d’aquells de fil i canya i el cantava molta gent: 

(canta, fluixet)
Per mi, tu què faries?/ la núvia li va dir/ per tu jo mataria/ per tu he sabut mentir/ que el teu marit va raure/ en molt negra presó/ pel crim que tu coneixes/ però el criminal sóc jo/
La dona que l’escolta/ fa com que el vol besar/ però un ganivet que talla/ agafa amb l’altre mà/ -D’aquesta amor traïdora/ no te’n veuràs el goig/ al cor li enfonsa l’arma/ tot es tenyeix de roig/
-Adéu Maria Rosa/ m’has mort de veritat/ per molt que no ho vols creure/ també m’has estimat/ besa’m una vegada/ una vegada més/ no has pogut estar meva/ no m’ha servit de res...

Erén: Caram, al meu país encara en venen, d’històries de cordill, als pobles petits, però tot això va de baixa, amb la televisió. Els homes violents maten per les dones o maten a les dones, però no passa tant que mati una dona així, per venjança i a ganivetades.

Marta: No creguis. Jo també tinc una vida complicada, te l’explicaré en una altra ocasió... El meu marit (abaixa la veu) va escanyar un home per defensar-me...

Erén: Va, Marta, això sí que no m’ho crec, no pot ser que vostè també hagi viscut aquesta mena de coses. Tot i que... La venjança és molt humana, molt humana...  (recordant) Sí, jo també. Jo també vaig tenir un home que em va defensar fins al límit. Em sembla que tot això passarà sempre, la veritat.

Entran a la sala la Natàlia i la Mila, la Natàlia empeny la cadireta de la Mila.

Erén: Sort que la nova li ha agafat carinyo, Mila, així la tenim controlada i entretinguda i deixa tranquil·la la Glòria, que no l’aguanta...

Natàlia: Hem celebrat el casament de la Rita, avui, tot era molt bo, és igual que el seu pare, aquesta noia...

Mila: (sospirant, seguint-li el corrent) Sí, Natàlia, sí, una festa molt maca. Au, seu, seu i descansa. Quina tranquil·litat. Quan hi ha silenci i tranquil·litat trobo a faltar el soroll i quan hi ha soroll, com a l’hora de dinar, m’atabalo.

Marta:Tu tampoc fas mai la migdiada...

Mila: No, mai no l’he fet. He estat una dona molt activa, un belluguet, treballadora. I m’agrada estar desperta quan la gent dorm, però aquí mai dorm tothom... sempre hi ha gent desperta.

Erén: Vaig a ajudar una mica a le cuina o les altres protestaran, no donem l’abast...

Mila (a la Marta): Si un dia l’Erén marxa no sé què farem, la directora no hi és mai, ningú no té cura de res... M’estranya que cap d’aquests avis que no tenen el cap a lloc no hagi tocat el dos, és ben fàcil sortir d’aquí i guillar.

Marta: On vols què vagin? Ni se’ls acut.

Natàlia: Jo marxaré. Volant. Aviat.

Erén (mentre es dirigeix a la porta): Doncs mireu, aquesta, la Natàlia, qualsevol dia pot donar-nos un ensurt, al fill es veu que ja n’hi ha donat algun, per això va haver de buscar residència, no estava tranquil, ja se li havia  perdut un parell de vegades. (surt)

Marta: Aquest noi sí que és un bon home, un tros de pa. La filla no ve mai però ell, al menys dos cops per setmana i això que tampoc no està pas molt bé de salut, pobre home.

Mila: Ja no és un noi, Marta. Més jove que nosaltres, sí, però està retirat de la feina i tot. No sé si és conco, vidu, o si el va deixar la dona. No ho he aclarit. L’Erén es passa molt amb ell, li fa brometes, em sembla que vol pescar-lo, deu pensar que té pis, raconet al banc...  (a la Natàlia), el teu fill, el Toni, que es molt bon noi. Que ha de vigilar amb les dones.

Natàlia: El Toni? L’Antoni, és el meu marit, no el meu fill... Bon noi, sí, molt. Més que jo. La dona es va morir. L’Antoni es va morir. El Quimet es va morir.

Mila: El fill ve a veure-la i té un disgust cada vegada, no el coneix, es pensa que és el primer marit, el segon, li pregunta qui és i què fa aquí. De vegades li diu que es pensava que l’havien afusellat a la plaça del poble, coses estranyes.

Marta: És la misèria d’aquestes malalties, fan patir més als altres que no pas a un mateix... Jo perdo el seny, me n’adono, no recordo coses que recordava, no sé què acabo de fer. Però no em preocupa. Oblidar, oblidar, oblidar-ho tot.

Mila: De vegades la veig plorar i no entenc perquè plora, m’explica coses estranyes, com feia la Laura.  L’altre dia em va dir que a la finestra hi havia un ocellot que es volia menjar els coloms...  Un ocellot negre, amb un bec vermell, molt gran i fastigós. La Glòria no la suporta, té poca corretja.

Marta: No li donen l’habitació individual, al final, a la Glòria?

Mila: Què vols que li donin? El nebot se la treu del damunt o no hi és mai quan ella el telefona.

La Natàlia va fins a la finestra, mira l’exterior, i de tant en tant repeteix, fluixet, ‘ocellets, ocellets, piu, piu’, obrint els braços fent el gest de volar.

Marta: Deixem-la estar,  es pensa que és un ocell, millor per a ella, així està distreta. Ara, amb l’Erén, parlàvem de la Maria Rosa...

Mila: De la Maria Rosa? Per què?

Marta: No sé si ho saps, havia estat a la presó, fa molts anys...

Mila: Sí, ho sé.

Marta: No, no, va ser abans, va matar un home, el seu.

Mila: Marta, em sembla que tu no ets la més adient per treure aquests temes.

Marta: No, si a mi no em fa res, jo l’aprecio. Ens hem avingut molt. Però amb mi no vol parlar de res del passat. I de vegades, si jo li vull explicar alguna cosa meva, no m’escolta. En canvi, amb l’Erén...

Mila: Estàs gelosa?

Marta: No, no és això. Ai, ara mateix no sé què t’estava explicant, Mila.

Mila: Marta, la Maria Rosa ens ha explicat això del seu home més d’una vegada, no te’n deus recordar, una tarda, fa poc, érem les tres aquí mateix, a la sala. Plovia. Tu vas explicar allò del teu home i de com vau fugir per les muntanyes i ella la mort del seu. No pot ser que no te’n recordis.

Marta: És que ho sé i no recordo que m’ho hagi dit mai, ella. No m’ho vol dir.

Mila: Marta... ens ho va explicar. Allò del crim, i del seu primer marit i de com es va venjar i... més coses.  Totes tres ens vam fer confidències, no pot ser que no ho recordis, no pot ser... 

Marta, Marta (impacient, sacsejant-la). No et deixis arrossegar per l’oblit, sisplau. (amb pena i resignació) No te’n vagis tu, també.

Marta: Jo vaig fugir per la muntanya i el meu home matava els llops, per tal que no em fessin mal. Vaig tenir un nen i després un altre i es van morir del tifus. Saps què és, el tifus? Ara no es mor ningú, del tifus. Jo el vaig passar i em vaig posar bé i els meus nens, pobrets... I ja no vaig poder tenir més nens i ens en vam anar a França i allà també va venir la guerra i el meu home passava gent per les muntanyes, bona gent, que fugia. Però havíem de cobrar, vivíem d’això, el Manel ja no podia fer de pastor, amb la guerra, tot era insegur. Primer havíem passat capellans cap a un cantó, després gent de tota mena cap a l’altre. Saps que els jueus són gent com nosaltres? Al poble, per Setmana Santa, per Pasqua, anàvem a picar la porta de l’església i a fer soroll, a matar jueus, dèiem, com si fossin llops, pobrets jueus. Els capellans també són gent com nosaltres, homes com tots. La gent no es conforma amb matar llops i guilles i conills, Mila. La gent vol caçar gent. Al meu home també el volien caçar però ell (s’assenyala l’ull amb un dit) no es deixava caçar, era llest, valent, molt valent. Molt fort, m’abraçava i jo ja no tenia por (s’abraça ella mateixa).

Mila: Marta, Marta, sisplau, concentra’t en el que dius, te’n vas d’una cosa a l’altra.

Marta: De vegades penso que el llop també m’agradava. Si m’hagues quedat amb el llop... potser el llop hauria canviat. Canvien, els llops? Ara diuen que no són dolents, que només fan el que han de fer, per instint, perquè són llops. El meu llop també m’agradava, però el meu home el va matar. I no vaig saber que m’agradava fins que un dia el vaig somniar, sense voler... No és pecat, oi, somniar?

Mila: No diguis bestieses, Marteta, au, seu i descansa (mou el cap, com volent dir que la Marta no està bé).

Marta: Sí, seuré aquí i m’adormiré una mica, tinc son, aquí mateix, al sofà.

Natàlia: Ocellets, a dormir, que la lluna ja és aquí.

Mila: Quina pena, aviat no podré parlar amb ningú. Paralítica, gairebé cega, sense amigues. No hi vull pensar, no hi vull pensar... Natàlia, porta’m una estoneta al jardí, a fer un volt, veurem els ocells, els coloms, les caderneres, els pardals.

Natàlia: Sí, Mercè, ara hi anem, au, tu al cotxet i jo la mama que et passeja.

Mila: A l’ombra, eh, que al sol fa molt de calor.

Natàlia: Au, anem, bona nena, la Rita petita.

(Surten de la sala. Entra la Glòria).

Glòria: La Marta dorm, i tots aquests també. Quin avorriment. Jo volia mirar la novel·la de la tarda aquí a la sala i no ho podré fer, ves, si ara pujo el volum se’m despertaran i la majoria volen veure l’altre canal. Sort que a la Natàlia aquesta li ve de gust passejar la Mila, així no me n’he de cuidar, jo. No hi ha dret, a la nit es desperta i parla sola, i el meu nebot sense dir res, no sé on para ni em respon als missatges.

La Marta es va despertant, badalla. Cantusseja.

Marta: El pastor se’n va a França/ amb l’amor al costat/ el sarró a les espatlles/ i el bastó i el ramat/ Per si el llop els encalça/ ganivet esmolat/ el pastor se’n va a França/ amb l’amor al costat.

(CONTINUARÀ)

1 comentari:

Miquel ha dit...

seguiré leyendo...salut