11.4.12

CANÇÓ DE LA DONA ESBOJARRADA


Cançó de la dona esbojarrada

Aniré al supermercat
a comprar-me una novel·la
un passador pel cabell
i un ram de roses vermelles.
Triaré un vestit verd clar
unes blanques espardenyes
i una espurna de claror
per posar-me a les parpelles.
Al vespre aniré a ballar
a cinquanta discoteques
plenes de fum i de gent
i de noies jovenetes.

Em miraran malament,
diran que sóc massa vella,
però jo ballaré al compàs
i al ritme de les sirenes.
Les veïnes em veuran
arribar sense fer fressa
abraçada a un ballador
que cercava la mareta.
-S’ha guillat –dirà la gent
del meu barri, amb força pena.
I tancaré els porticons
dels ulls de les tafaneres.

Em miraré al gran mirall
de damunt la calaixera
i amagaré el sagrat cor
sota un mocador de seda.
Des de la paret del fons
em farà l’ullet la tieta
i un raig de sol cercarà
el camí d’una aquarel·la,
amb un paisatge perdut
a l’altre extrem de la Terra,
que em va pintar un primer amor
quan jo encara duia trenes.

Quan el sol sigui ben alt
i ja sigui ben desperta,
després d’un bon esmorzar,
per acomiadar la  festa,
amb el cor adelerat
i fent olor de violetes,
diré adéu al ballador
abocada a la finestra.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

2 comentaris:

Imma Cauhé ha dit...

Això és viure sense complexes. què importa el que pensi la gent. Endavant i a viure.

nurimur ha dit...

Fe al que un vol, sense fer mal a ningú. Això fa pujar l'autoestima.
Precios Julia