CANÇÓ DE LA DONA ESBOJARRADA

Cançó de la dona esbojarrada

Aniré al supermercat

a comprar-me una novel·la

un passador pel cabell

i un ram de roses vermelles.

Triaré un vestit verd clar

unes blanques espardenyes

i una espurna de claror

per posar-me a les parpelles.

Al vespre aniré a ballar

a cinquanta discoteques

plenes de fum i de gent

i de noies jovenetes.

Em miraran malament,

diran que sóc massa vella,

però jo ballaré al compàs

i al ritme de les sirenes.

Les veïnes em veuran

arribar sense fer fressa

abraçada a un ballador

que cercava la mareta.

-S’ha guillat –dirà la gent

del meu barri, amb força pena.

I tancaré els porticons

dels ulls de les tafaneres.

Em miraré al gran mirall

de damunt la calaixera

i amagaré el sagrat cor

sota un mocador de seda.

Des de la paret del fons

em farà l’ullet la tieta

i un raig de sol cercarà

el camí d’una aquarel·la,

amb un paisatge perdut

a l’altre extrem de la Terra,

que em va pintar un primer amor

quan jo encara duia trenes.

Quan el sol sigui ben alt

i ja sigui ben desperta,

després d’un bon esmorzar,

per acomiadar la  festa,

amb el cor adelerat

i fent olor de violetes,

diré adéu al ballador

abocada a la finestra.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)