LLEGENDA

Llegenda

Quan els déus caminaven, emmurriats,

pels camins de la terra i comprovaven

amb un posat intel·lectual i esquerp

la perversa bondat de tots els homes

vingueren a la llar dels rebesavis.

Demanaven almoina, maliciosos,

per poder castigar la mesquinesa

probable, dels gasius i dels garrepes.

Els meus avantpassats, que eren pobríssims,

els oferiren aigua del seu pou.

Un pou gairebé eixut, de terres ermes.

Després els van fer seure sota el porxo,

els donaren ametlles, avellanes,

pomes i un bri de pa sucat amb oli,

agemolits davant d'aquell honor

exòtic, totalment inesperat.

Afalagats de la rebuda, els déus

beneïren la llar dels rebesavis.

I feren grans promeses de ventura

per l'esdevenidor. 

                          Però, ineficaços,

tot plegat va quedar en foc d'encenalls.

Des d’aleshores que no hi confien massa

a la meva família, en déus i herois,

ni tan sols en algú que no pertanyi

al reducte petit del propi clan.

Diuen que som sorruts, tancats, hermètics,

primitius i maldestres, asocials...

El fet és que volem que ens deixin viure

a la vora del pou, sempre amb poc aigua,

però al fons del qual, en nits sense boirina

es pot seguir la via dels estels.

I que no ens posin altra volta a prova

perquè sabem que sempre serem pobres

i vet aquí que ens hi hem acostumat.

Potser ara no els daríem ni una poma

i encalçaríem el seu pas benèvol

amb la fona i un bon parell de rocs.

Ens hem tornat, a més, irreverents,

cínics i destructors. 
                             Són els nous temps

lúcids i fràgils, racionals i estèrils,

però que ens permeten, al menys de moment,

pensar dels déus allò que més ens plagui

i no creure en miracles ni promeses.

 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)