Paisatge
Damunt dels terrats
la gavina blanca
s'emporta horitzons
cap a les muntanyes.
Vaixells molt petits
s’allunyen a l'alba,
cap a ports llunyans
de color magrana.
Dalt dels arbres quiets
s’adormen les fades
i estenen vels fins
de tardors de plata.
Sorrals de cristall,
palets a la platja,
peixos de colors
presoners de xarxes.
Entre el romaní
hi fila l'aranya,
pacient i subtil,
tendrament humana.
Voldria caçar
rantells sense traça,
insectes petits,
d'antena irisada.
Somnis sense nit,
el voltor els encalça.
Espurneig d'estiu
a la fondalada.
Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
t'esperaré avui,
que el demà s'acaba.
Aranyons al bosc,
mallerenga blava,
enganyapastors,
crit de cogullada.
Veuràs una creu
a la clariana,
on s'atura el vent,
rodamón de l'alba.
On arriba el crit
de la gent calmada
i la mort no sap
quin follet s'hi amaga.
Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
no em diguis adéu
ni m'escriguis cartes.
Que jo no hi seré,
rodamón de l'alba.
2 comentaris:
Un paisatge dolç i com d'anyoramça i rebeldia alhora.
Gràcies, M. Antònia,a mi aquest poema m'agrada molt i malauradament al llibre va sortir mal 'muntat'.
Publica un comentari a l'entrada