La nit i el temps
Ens abracem, i al món no hi ha fronteres,
i som, tan sols, nosaltres dos i el món.
La foscor fa que el centre de la terra
siguem tu i jo.
La nit s'estén, tranquil·la,
per damunt dels amants que la coneixen
i l'esperen, avui.
I tot, de sobte,
es fa immortal, i etern, i cobejable.
No es poden explicar les coses fàcils,
ni el miratge dels mots i dels silencis,
ni les boires d'espurnes irisades.
Aquest miracle de no tenir por
i desitjar la mort, de cop i volta.
Morir abraçada a tu per no amoïnar-me
mai més pels nostres fills o els nostres pares,
per l'esdevenidor que em neguiteja
perquè és sempre insegur, dubtós, incert.
Morir, per no saber que moren altres,
mentre el desig ofega, entre carícies,
la veritat de tot el que destorba
i la tragèdia de la vida passa
lluny de tots dos, sense saber que hi som.
Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)
1 comentari:
Salut. Bon Nadal ¡
Publica un comentari a l'entrada