19.12.11

'L'inici del capvespre' al grup de lectura de Sant Gaietà



Quan a la biblioteca del barri de Sant Antoni, la Joan Oliver, van llegir L'inici del capvespre, vaig contactar amb Maria Antònia Gensana, a qui havia agradat molt la novel·la i que porta un altre grup de lectura, el de la parròquia de Sant Gaietà, de l'Eixample.

El divendres, 16 de desembre, vaig assistir a la sessió en el qual el comentaven. Vaig arribar aviat i ja hi havia tres senyores -gran majoria de dones a tots els grups de lectura i corals que conec, constato un fet evident- i no vaig gosar, de moment, presentar-me com l'autora.

Una d'elles deia que no l'havia acabat encara i que li havia costat una mica, ja que ella era castellana. Ai, vaig pensar, a veure si diran que l'han trobat un rotllo. Però no va ser així, el van deixar molt bé, está muy bien escrito, deien. Es van sorprendre quan van saber que jo era l'autora, escoltant de forma discreta els comentaris inesperats de les lectores. 

La tertúlia va anar molt bé, moltes dones, com he comentat, i dos senyors, un dels quals el mossèn de la parròquia. Jo ignorava tot el món que s'amaga rere la discreta porta de Sant Gaietà, una església preciosa i una comunitat activa i crec que poc coneguda per molta gent. Jo no sóc creient però m'adono que la religió  catòlica és molt més polièdrica i complexa en les seves manifestacions vitals que la caricatura a la qual la redueixen sovint moltes informacions centrades, com sol passar, més aviat en els temes conflictius i escandalosos.  En tot cas, també m'he adonat que no puc defugir el pes cultural religiós familiar, de la tradició i els costums, com tampoc no puc defugir ser catalana, tot i que no em considero allò que en diuen nacionalista. 

La parròquia té una web on informa de les seves activitats, a l'església també s'hi fan interessants concerts. Els teatins són una orde de llarga tradició, amb un gran pes a molts indrets del món. Un dels seus sants va ser Andreu Avel·lí, aquest va esdevenir un nom força popular fa anys a casa nostra, jo coneixia alguns Avel·lins i Avel·lines, per cert, i aquest nom em feia gràcia. La mare d'un bon amic meu es deia així. 

Cada dia constato que viatgem molt amunt i avall però desconeixem les meravelles properes, com aquestes esglésies que potser no són gòtiques ni romàniques però que tenen una bellesa molt especial, cadascuna a la seva manera, amb les seves imatges entranyables, els seus sants i Marededéus i els seus quadres i murals que ens evoquen històries exemplars i mítiques, fins i tot més enllà del tema espiritual que els creients poden copsar en profunditat però que també ens amara d'alguna manera als decreguts quan gaudim del silenci d'aquests espais. 

Les esglésies, avui, no resten obertes sempre, com abans, hi has d'anar quan se celebren actes de culte o concerts, molts dels quals de corals formades per persones anònimes i coratjoses, una activitat cada dia més freqüent i que mostra la vitalitat cultural oculta, poc promocionada i que no surt per la televisió. El mateix que els grups de lectura que responen a moltes modalitats i motivacions però que representen una possibilitat més de relació social i d'amistat compartida.

1 comentari:

Miquel ha dit...

Los castellanos hablantes, como es mí caso, hemos comprado tu libro sabiendo que está escrito en catalán. No es dificil de leer (hay como siempre, giros muy particulares pero que son parte anexa y se comprenden). El libro es muy bueno. Te sensibilitat. Está bé estructurat. A el meu fill diu el mateix.
Felicitats. Salut