Segello amb fang l’entrada de la cova
on els records hivernen pel gener.
He intentat no peixar-los, vull que dormin
de forma inalterable ja per sempre
sense somniar improbables primaveres.
M’assec davant la porta segellada,
vora la font que cerca un riu més gran,
per on s’esmuny silent la salamandra,
i el vent hi troba el niu de la serp d’aigua
i la molsa més tendra del bosc vell.
I espero el pelegrí de veu cansada
per anar-me’n amb ell, camins enllà,
cap a la catedral de l’Esperança,
on a l’urna d’argent hi ha l’incorrupte
cor venerat d’un sant desconegut.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada