Tinc el vestit somall, estès al celobert,
i encara no és a punt per la ballada
de la tarda de festa de diumenge.
Ha plogut a la nit, una pluja constant
que ha esmaltat les parets i les velles baranes
amb una capa lleu de brillantor poruga.
Han crescut les llavors d’alguna estranya mena
de mongetera màgica, al pati dels veïns
i han conformat un arbre de branques malaltisses
que cerca llum i sol entre les galeries.
A l’enforcall de branques, daurades cassanelles
amaguen el miracle d’uns paràsits que esperen
el moment de ser adults i deixar el seu recer
per volar amb ales noves cap als terrats del barri.
Un avió s’ha esmunyit pel rectangle de cel
visible des de casa. I s’ha empassat la cua
flonja, ensucrada i feble, d’un núvol estantís.
Júlia Costa. Poesia inèdita (2010).
2 comentaris:
Bom poema y preciosa foto. Et felicito.
Gràcies, artista!!! Vaig passar a veure l'expo de les aquarel·les, molt maca.
Publica un comentari a l'entrada