CEMENTIRI DE LES CORTS

Fotografia de Jordi Carbonell .




CEMENTIRI DE LES CORTS

El cementiri on hi ha les poques restes

dels meus avantpassats de mort recent

es troba avui al mig de moltes cases

i de camins per on jovent d’avui

riu d’un futur que encara no coneix.

Té a prop hotels per a turistes rics,

esportistes d’elit, gent ben peixada,

i malgrat el silenci que l’envolta

ben a prop passen, escurçant l’espai,

automòbils brillants, de coloraines.

Ai, la deessa Cobdícia, tan inquieta,

fa molt temps que mesura superfícies

pels carrers on les tombes s’abalteixen,

quan veu que les tres Parques, ben badoques,

fullegen un catàleg de catifes.

Jo sé que compta l’or que aplegarien

els seus devots, avui tan accessibles,

I medita en excuses versemblants

per fer l’expropiació en algun moment,

d’alça de preus dels habitatges cars.

Potser ens amollaran una bosseta

amb trenta duros fets de xocolata,

als propietaris dels forats antics,

i ens diran que la vida continua,

que la ciutat, al capdavall, s’estén,

i  no vol ja cotilles obsoletes.

La Dama, que passeja vora meu,

amb la dalla guarnida de floretes

com si fos l’arbre nou d’una enramada

diu que tant se li en dóna. 

                                  Al capdavall,

aquí o en qualsevol altra contrada

ella hi tindrà la feina més segura

que el funcionari antic de més prestigi

a un despatx important de la batllia.

Quan la carn ressusciti, si és que ho fa,

molècules perdudes en la pols

que s’agrumolla al volt d’algun pitxer,

s’aplegaran al judici final

amb la joia amb que es troben els amics

que han emigrat a algun país hostil

disposats a guanyar-se les garrofes

i es troben a la Rua del diumenge

de Carnaval, amb la disfressa nova.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010)