L'hivern, l'hivern... A poc a poc s'allunya,
feixuc i tendrament esvalotat.
Com costa de passar, tan fosc encara,
quan ja els nadals han fet el seu camí
i ens han deixat aquest regal de reis
únic, i dolorosament exacte:
Un àlbum ple d'imatges oblidades
o condemnades a l'oblit. Imatges
d'amics i de parents que ja no solquen
els àpats generosos de les festes.
Que no han de tornar més, ja que la vida
segueix, indiferent, la seva cursa,
sense contemplar els nàufrags que arrosseguen
les ones, fredes, sobre el mar del temps.
I ja no trobarem a les rebaixes
l'abric calent, ni la flassada flonja,
ni el paisatge somniat, ni les mentides,
que ens ajudaren a enlairar senyeres
als cims més alts de les passions perdudes.
Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi
el vell camí del cel, sota les boires.
Júlia Costa. Indrets i camins (Edicions joescric.com)
3 comentaris:
Bonics pensaments, esperem el bon temps.
Gràcies, Imma!!!
Bon poema, Júlia, encara que per a mi ara és molt bon temps: recolliment, estar bé a casa, sense dispersió... Percepcions distintes. M'agrada més embolicar-me en la manta calentona que regirar-me suant al llit.
Ah, però darrere sempre hi ha el pensament de qui no té el que tenim. Paradoxes.
Publica un comentari a l'entrada