La gorra de tramviaire (narració inèdita)

La gorra de tramviaire

En memòria de Miquel F.

Al carrer retruny, cada estiu, l'esclat esperat dels focs d'artifici estiuencs, preludi de les revetlles. La gent gran es plany, diu que aquestes festes ja no són com abans, que res és mai com havia estat. Però per als infants i els joves tot es nou sempre, i l'abans no té cap mena de pes específic, així que la màgia de la nit de Sant Joan, malgrat que les vetllades de festa llarga hagin augmentat la seva durada i la seva freqüència, conserva encara alguna mena de misteri diferent i singular. Les fogueres, es veritat, ja no esquitxen el barri com en altres èpoques, quan a cada solar buit, a cada cantonada, hi floria, desafiant, una immensa tulipa de flames, que espurnejava damunt de les misèries antigues. La tolerància de les autoritats, absent de moltes qüestions vitals, deixava, en canvi, que la mainada jugués amb el foc d'una forma imprudent i arriscada.

A la Mireia Tardà sempre l'han esverada els espetecs sobtats, els trets, inofensius, sobretot a distància, però massa estridents, els sorolls que estripen el silenci, destinats a morir enmig d'espurnes efímeres, i que anuncien la inauguració de la temporada calenta i xafogosa. Quan era petita, a la Mireia li agradaven tan poc com ara les joguines de foc i, a més, al llarg de la seva vida les va haver d'anar associant amb esdeveniments més o menys dolorosos, propers i llunyans: la mort del germanet petit de la seva amiga Pepita, enverinat amb garibaldis, una veïna amb el panxell socarrimat per un correcames, la botiga de Sants, al costat de casa d’una modista coneguda, on van morir unes quantes persones, ofegades pel fum, abrusades per unes flames inesperades, a dins d'un local poc ventilat, farcit de productes aparentment innocents, destinats a espetegar i espurnejar entre músiques estiuenques i que van fer una fi prematura i col•lectiva, arrossegant aquells pobres veïns del barri cap a la tragèdia. Encara, de vegades, quan passa pel davant de la botiga de flors que hi ha actualment, la Mireia s'esgarrifa. La gent més jove que no pas ella ignora aquells fets, ja oblidats. Però la Mireia recorda molt bé els dies de després de l'accident, la porta negra, fumada, les companyes d'escola, amb aquella morbosa curiositat infantil, anem a veure on va passar, allò de l'incendi, deien, mentre entre elles s'explicaven detalls tètrics sobre l'aspecte dels difunts cremats i sobre els diferents tipus de mort que et podien encalçar, quan la mort era encara tan sols un fantasma llunyà lligat al cinema i als parents rebregats pel temps.

Va arribar a tolerar, a causa de la seva sorprenent espectacularitat, els coets i les bengales, si aconseguia trobar-se lluny del lloc precís on es produïa l'encesa. Temia sempre, de joveneta, que aquella colla de brètols del carrer del barri, una colla de gambirots que les xicotes serioses, reprimides i vergonyoses, com ella, miraven de cua d'ull, amb una certa cobejança, no li fessin esclatar davant del nas un d'aquells artefactes de tota mena en el moment més imprevist, pel gust de sentir-la xisclar. Revetlles perilloses, ara una mica enyorades, perfumades també de joventut, d'estiu, de misteri. Ara ja és gran i la sentor dels focs d'artifici, en els vespres calents, que anuncia l'arribada del bon temps, li retorna sentiments contradictoris i nostàlgics. Quan era petita, als carrers del seu barri hi palplantaven un esquelet de foguera a cada cruïlla. Els xicots, més lliures que no pas les noies, passaven dies abans per les cases, a la recerca de fustots i mobles vells. De vegades sorgia de forma imprevista una camioneta de l'ajuntament i, abans del moment crític de l'encesa, els empleats municipals feien recapte de deixalles combustibles, rebaixant l'alçada de la muntanya ben elaborada, una mena d'escultura avantguardista formada per objectes destinats al sacrifici. El fet, ràpid i dictatorial, anava acompanyat de l'esbroncada general dels veïns, sobretot dels més joves, amb l'excepció d'aquells habitants de la comunitat veïnal que veien les seves llars amenaçades de massa a prop pel foc, ja que les seves finestres o balconades queien al damunt mateix de la pira sagrada, apariada i a punt d'encesa.

Mai no s'aconseguia, però, evitar la foguera nocturna. Els xicots tenien sempre llenya de reserva, amagada en punts estratègics. Les víctimes més properes apaivagaven l'efecte abrusador a còpia de llençar galledes d'aigua damunt les espurnes dansarines, però també s'exposaven a la cridòria general dels infants i adolescents. Les fogueres començaven per Sant Joan, tenien la seva torna per Sant Pere i, en els anys de màxim esplendor, es repetien, de forma més moderada, per Sant Jaume. L'ànima de piròman, que moltes persones amaguen darrera una façana d'aparença inofensiva, sorgia aquelles nits amb una llibertat incontrolada i anava a la recerca orada del soroll i la lluminària. El matins de Sant Joan deixaven sobre el terra calcinat un cercle cendrós i trist, i el paviment de la calçada força deteriorat.

Les revetlles, a la Mireia, li recorden, sobretot, el pobre Cisco Mora. Eren veïns de l'escala, el Cisco havia nascut molt a tocar de les revetlles, mentre que la Mireia era un producte primaveral. Eren aquells uns anys de natalicis constants, perquè la postguerra començava a estovar-se i les parelles joves volien oblidar la guerra i viure. Els xicots encara eren acollits a la vida amb més orgull que les noies, coses del masclisme mediterrani, encara quedava molt camp per córrer, a la recerca de la igualtat d'oportunitats. L'avi Mora va fer saber a tots els veïns, cridant pel celobert perfumat amb sentors de sofregit, que el seu nét era un nen. Sospitava la Mireia que els seus pares fins i tot havien sentit una petita fiblada d'enveja, davant d'aquell mascle estiuenc, una certa gelosia irracional, provocada pels costums culturals del moment. En aquells anys es passava el tràngol del part a casa, com es podia, amb mitjans una mica rudimentaris i amb l'assistència d'una llevadora del barri, que era herbolària, i que es feia ajudar per àvies i tietes. El cas és que el pobre Cisco va tenir algun problema en néixer i li va quedar un cap allargassat, amb forma de cogombre, encara que aquella forma oval va anar minvant amb el pas dels mesos, transformant-se en una esfera més convencional. El Cisco, la Mireia i altres nens i nenes de l'escala eren amics, pujaven a jugar al terrat, amb en Jan Bonada, el nebot de la senyora Magdalena, i també havien anat junts, de vegades, a buscar la llet, a la vaqueria Forcada, i havien admirat plegats les vaques, sempre sorprenents i tranquil•les, acotxades entre palla, indiferents a la curiositat humana. Totes aquestes coses quotidianes i antigues, compartides amb els companys de generació, estranyes a l'altra gent, no s'obliden mai.

La família d'en Cisco i la de la Mireia, aleshores, passaven les penes de la majoria de gent pobra: bugades artesanals, viatges al mercat per esbrinar com es podia allargar la setmanada, moltes hores de treballar per poc profit, feines que no permetien desenvolupar cap mena de capacitat creativa. La mare d'en Cisco havia de conviure amb els sogres, cosa, que com és sabuda, acostuma provocar afers cantelluts per tal d'aconseguir el control del poder domèstic. Tot plegat repercutia en la problemàtica psicopedagògica dels infants de les nissagues de l'època, absolutament traumatitzats. El fet és que els grans no estaven per punyetes i que els psicòlegs infantils del futur encara anaven amb gorra de cop. Amb el temps, els pares d'en Cisco van arribar a ser-ho de tres nois més, a la recerca, -ai, com n'és, l'ésser humà, de capriciós-, de la nena. Els nens Mora van sortir entremaliats. El pobre Cisco, que era el més gran, tenia fred de peus, amb tants germans petits, i les seves accions violentes, encara que justificables, de vegades destinades a fer alguna malifeta als petits de la casa, sovint provocaven reaccions adultes poc adients. Aleshores se solucionaven els conflictes, de forma general, per la via expeditiva del mastegot. Per més inri el Cisco va sortir també malaltís, s'encostipava amb freqüència i la mare i l'àvia l'omplien de gorres, bufandes i guants, així que l'aire s'endevinava massa fred o hi havia un canvi sobtat de climatologia. La mare de la Mireia opinava que les gorres sobraven i que, com sempre havia dit la gent gran, els peus calents i el cap fred, fórmula infal•lible per a obtenir una salut hivernal resistent.

Quan el Cisco estava malalt, els nens de l'escala l'anaven a veure. Jugaven, aleshores, a jocs tranquils, el parxís, l'oca, explicaven aventis, llegien tebeos, enmig de bafarades de vics vaporup i eucaliptus. També havien muntant una emissora de ràdio imaginària, darrera de dues cadires del menjador de can Mora. La Mireia s'inventava l'argument d'un serial, coses dramàtiques, nens orfes, embolics familiars, això sí, tot en castellà, que era la llengua de relació externa de l'època. El Cisco fornia els efectes especials amb cura i mitjans artesanals, o, fins i tot, amb la pròpia veu: la remor del mar amb llaunes plenes d'aigua, el foc, rebregant paper del water de l'elefant, les campanes, picant amb una cullera damunt d'una tapadora d'alumini. Els cavalls, que s'acostaven mentre feien repicar les seves peülles sobre camins exòtics del llunyà oest americà, s'aconseguien amb gran fidelitat i realisme, colpejant una fusta de tallar carn amb el mànec d'un ganivet. Els millors, però, eren els efectes aconseguits directament amb la boca del Cisco: cotxes, motos, trens, escopetades, xiscles sobrenaturals. Al Cisco li agradaven les històries terrorífiques, plenes de sang, i els alirets del noi, de ficció, més d'una vegada havien espantat la iaia, que venia corrent des de la cuina, espantada, per comprovar que tot era ficció radiofònica amateur.

Els pares del Cisco van prosperar lentament, mentre que els de la Mireia es van anar quedant com estaven. El pare del Cisco va trobar una feina interessant a una empresa important de maquinària, gràcies a un parent llunyà i la família es feia un bon tip de mirar pisos en altres barris més fins, per tal de canviar-se quan tinguessin una bona oportunitat. La Mireia i el Cisco eren ja uns pre-adolescents tímids i començaven a seguir camins divergents, gairebé ni se saludaven, perquè els feia vergonya. El noi encara s'encostipava sovint, tothom esperava que fes un canvi amb el canvi, el misteriós canvi que comportava perills i amenaces per a l'estabilitat anímica dels infants a punt de deixar de ser-ho. Els Mora van acabar per trobar el seu pis, un pis petit i lluminós, lluny del Poble-sec, en un barri fi, el de les Corts, que aleshores encara estava en projecte de creixement. I la vida continuava. Aleshores, al cap d'uns d'anys, va arribar aquella revetlla.

Una amiga de la Mireia, la Tònia, comptava amb la felicitat inefable de viure en una planta baixa amb una eixida, a Montjuïc. De fet la casa era una barraqueta ben apariada, però aquella eixida plena de carbasseres decoratives, de satalies i dàlies, de roses místiques i clavellines, menta i julivert, a la Mireia li semblava el paradís terrenal. Fins i tot podia tenir un gat i un gos, la Tònia. Veure el pare de la seva amiga arrapapat en una cadira plegable, amb el porró a la mà i el pa amb tomàquet damunt d'una taula menuda, sota els primers estels del capvespre que s'encenien lliurement al seu damunt, va representar durant molt de temps, per a la Mireia, la visió exacta de la felicitat possible. Amb l'arribada de l'adolescència, a l'eixida de la Tònia hi van començar a celebrar ballaruques amanides amb coca-coles i patates rosses, amb discos del Guardiola i del Duo Dinámico, però sempre es trobaven amb el mateix problema: la manca de personal del sexe masculí, limitat a un parell de veïns brètols i poc afavorits. Va ser la mare qui li va suggerir: per què no truqueu al Cisco Mora? Entre rialles i bromes, el van telefonar i el Cisco va començar a assistir a les festes amb alguns amics, cosa que va augmentar l'interès de les ballades. L'hereu Mora havia sofert una remarcable transformació, amidava un metre vuitanta i tants, calçava el quaranta-sis i feia força patxoca. És veia amb tota claredat que ja havia fet el canvi. La Mireia sempre el va mirar com un parent inabastable, encara que no deixava de reconèixer la realitat estètica de la transformació del noi. Probablement ell també la veia com la veïneta de la infantesa, sempre van ser amics i prou, ves.

Les festes a l'eixida van donar com a resultat un gran nombre de parelletes de tota mena, estables, intermitents, circumstancials… El Cisco es va enamoriscar de la Rosa Maria Batet, però ella semblava no fer-li massa cas. Les celebracions a l'eixida s'havien d'acabar, fos el dia que fos, a dos quarts de deu en punt, les famílies opinaven que per fer el pendó els quedaven més dies que llangonisses i que les noies no havien de córrer pels carrers més enllà de les nou o les deu. La limitació horària afectava també les revetlles adolescents. Així que aquell any, el seixanta-tres, van haver de celebrar la festa de forma crepuscular, i acabar-la quan la gent més gran començava les revetlles de veritat, les que s'acabaven de matinada i propiciaven anar a contemplar la sortida del sol a la Barceloneta. El Cisco, quan venia a les festes de l'eixida, es quedava a dormir a casa dels avis. La Mireia, en aquella època, estava enamorada d'un cosí de la Tònia molt fatxenda, que no li feia cap mena de cas, cosa que li provocava llàgrimes secretes i amargues, plenes de desesperació. Malgrat tot, el Cisco, la Mireia, i una petita colla de jovent, baixaven alegres pels carrers del barri, cadascú cap a casa seva, després de la festa esquitxada de desenganys sentimentals. Tenien tots els misteris de la vida davant dels nassos, encara eren inconscients i innocents, i pensaven que el món sempre anava endavant i millorava, com ho havia anat fent la vida quotidiana dels espanyolets pobres. Taral•lejaven cançonetes de moda, reien d'acudits poca-soltes d'en Franco o vagament procaços i contemplaven les fogueres a punt d'encesa mentre esquivaven els petardos que esclataven per tot arreu. Les piles de fustes i d'estris caducats eren a punt per al moment del seu martiri: cadires, portes, taules, capçals de llit, butaques esventrades, marcs de finestra, caixes de fruita, piles de diaris i revistes, nines bòrnies, camions de joguina, despintats i sense rodes, cuinetes esventrades, tot plegat lligat o amuntegat amb cura. Talment com si totes les coses lletges o ràncies de la vida anessin a donar pas a un món nou, que, optimista i ple de vida, sorgiria del desastre. L'any que ve ja ens deixaran fer la revetlla a la nit, assegurava la Mireia, plena de fe en el futur.

En Jan Bonada, una mica més gran, els explicava en veu baixa coses perilloses. Que si no sabien allò del comunista que havien afusellat, que eren uns ignorants, que per la primavera el govern havia endegat allo del tribunal d’ordre públic, i que hi hauria un ball de bastons. La Mireia no les volia escoltar, aquella mena de coses, a casa li deien que no escoltés res relacionat amb la política, que tot plegat només portava la desgràcia a les famílies. Feia uns quants dies el caudillo havia vingut a Barcelona i, malgrat el que explicava en Jan Bonada, que tenia un oncle estrany, a qui la gent com la família de la Mireia mirava una mica de cua d’ull, perquè no anava a missa i havia estat a la presó, moltes persones havien anat a badar per veure en Franco, i no pas totes obligades. El pare de la Mireia opinava que la gent, la massa, anava a veure-ho tot, per curiositat, i que de la quantitat de gent que contemplava un polític no se’n podia deduir res. Quan es va proclamar la República pla, n’hi havia, de gent. Gent molta, persones poques, ves. I ara, ja veieu... que ens deixin tranquils, que posin els que manen en una plaça de toros i que es matin entre ells. El pare d’en Cisco Mora havia estat de la quinta del biberó, el van ferir a l’Ebre, per sort per a ell, ben aviat, i l’havien evaquat amb altres ferits cap a França. A casa seva van estar un any que no en sabien res, pensaven que era mort. Després va tornar i no li va passar res perquè era molt jovenet i perquè tenien un parent capellà que els va fer un aval o una cosa així. Tenia una ferida molt i molt gran a l’espatlla, alguna vegada els l’havia ensenyat, amanint la cosa amb explicacions sobre com la tenia de plena de cucs, quan havia arribat a l’hospital francès.

Eren uns adolescents i creien, de bona fe, que tot el que havia de venir més endavant seria bo. En Franco era un perfil de senyor present a les monedes, una icona repetida cada dia a la portada del diari. La gent ja no volia parlar de la guerra, comentaven que molta jovenalla ja havia nascut després de tot allò, i que, al capdavall, ara hi havia feina i et podies guanya la vida, amb esforç, perquè quan no hi havia tranquil•litat política no te la podeis guanyar de cap manera. La tardor anterior hi havia hagut unes inundacions dramàtiques, molta gent del barri coneixia persones que havien mort o havien desaparegut, i la gent gran, a les tertúlies de les botigues i dels bars pontificava sobre el fet dels canvis climàtics i la possibilitat que tot plegat fos a causa d’enviar tants estris estranys a l’espai. La Tònia els havia comentat allò del nou sant pare, Pau VI, i fins i tot un parell d’acudits sobre la qüestió. Un d’ells deia que l’home era comunista perquè es deia Paulovi. L’altre, que en Franco li havia escrit intentant canviar el braç incorrupte de santa Teresa per les cames de la Sofia Loren, i que el papa havia dit que es deia Montini i no pas Tontini, cosa que a la Mireia li havia fet molta gràcia. L’avi de la Mireia els havia fet tot un recompte dels papes que havia conegut ja, al llarg de la seva vida. També semblava que els capellans s’estaven modernitzant, amb tot allò del concili vaticà, amb el pobre Joan XXIII, que semblava tan bon home. De tot plegat, però, d’omplir l’espai amb ferralla i de la modernització dels capellans, no en podia venir res de bo, deia la mare de la Tònia.

A la cruïlla del carrer de Blay amb Blasco de Garay, coronant una de les piles de coses, damunt d'un pal trencat, talment com el cap d'algun aristòcrata guillotinat, clavat damunt d'una pica revolucionària, es trobava una vella gorra de tramviaire. Aquell era ja, aleshores, un ofici en decadència, destinat a l'extinció més o menys immediata. En apilar més cadires coixes i un armari corcat, sense portes, la gorra va rodolar i va anar a parar davant mateix d'en Cisco qui, amarat d'enamorament tendre i d'ambient fester, se la va plantificar a la closca, entre les rialles de tothom. Orgullós i presumit, amb el barret salvat del foc coronant el seu metre vuitanta i tants, va arribar a casa de la seva àvia. L'àvia Mora, en contemplar aquella cosa polsosa, que devia haver cobert força quantitat de caspa aliena, va tenir un atac de senyora polida. Mira que n'eren, de ximples, tots plegats. La gorra podia amagar polls, paparres, malalties capil•lars de tota mena. I la Mireia i les altres noies, no havien dit res? Les noies han de ser més polides que els nois, no ho havien de permetre, que el Cisco es cofés amb aquella gorra arnada. Prou, prou de fer el pallasso!!!, escridassava la dona. I va enviar el nét a rentar-se el cap i fregar-se amb esperit de vi la closca profanada.

La neteja fou llarga, expeditiva i exagerada. La gorra va retornar a la foguera, llançada amb gran punteria, per l'avi Mora, des del seu balcó del primer pis. Després, ja amb els ànims calmats, una colla de veïns va pujar al terrat, per fer la xerrada, encendre quatre bengales i menjar coca. En Cisco estava emmurriat, li va preguntar a la Mireia mil-i-un detalls sobre la Rosa Maria i les seves preferències sentimentals i la Mireia va haver de confessar que a la noia li agradava el Manel Pinós, el de la fusteria. Fos per una cosa o per una altra, mentre l’oncle d’en Jan Bonada explicava un cop més com havia anat a parar una bala al terrat, quan els enfrontaments entre els anarquistes i comunistes en plena guerra, i que com havien de guanyar la guerra si es barallaven entre ells els d’esquerra, i els mostrava el forat, encara ben visible, en Cisco, enderiat amb temes més personals, va explicar a la Mireia que, per patir com patia, no volia tornar més a les festes de l'eixida.

El cas és que els camins de la Mireia i el Cisco es van anar separant, que la casa de la Tònia va ser enderrocada amb altres barraques de l'entorn, que el temps va passar i que ja no es van veure massa vegades. A primers d’agost, la guàrdia civil va matar en Caracremada, la Mireia no sabia ben bé qui era, un guerriller, explicaven. En Jan Bonada, en veu baixa, els va explicar més endavant que molta gent important havia fet una carta de protesta a causa dels maltractaments que es feien a les presons, però la Mireia no sabia si creure’l o no. El món semblava canviar molt de pressa, i no pas per millorar del tot. Els negres, a Amèrica, protestaven, i pel novembre, quan la Mireia ja havia començat a treballar en una empresa d’accessoris d’automòbil, per recomanció del pare d’en Cisco Mora, que hi tenia alguna relació, van matar el president dels Estats Units, en Kennedy, i tothom deia que potser hi hauria una tercera guerra mundial.

Un dia, al cap de tres anys, a les atraccions de Montjuïc, la Mireia se'l va ensopegar. Feia molt de temps que no es veien. El Cisco anava amb una noia molt bufona que recordava una mica la Rosa Maria, senyal de que, en el fons, tots i totes busquem sempre la mateixa persona. Una xicota que li va presentar amb aires d'adult seriós, la meva nòvia, va dir, i després es van perdre a dins d’un cuc que voltejava molt de pressa. La Mireia, que encara no festejava, es va sentir una mica sola i trista. El Cisco es va casar molt jove, perquè es va lliurar del servei gràcies als peus plans i qui sap si a alguna altra cosa, detectada a l'examen mèdic, potser alguna seqüela de les seves malalties infantils. El seu avi es va morir i l'àvia se'n va anar a viure amb una filla, una tieta del Cisco. I també la Mireia es va casar, més endavant, i va tenir fills, fins que un dia la seva mare li va dir, no ho saps, el pobre Cisquet, està molt malament…

L'hereu Mora havia iniciat ja el llarg pelegrinatge sense esperança dels malalts que tenen mala peça al teler. Un calvari de provatures i hospitalitzacions, agombolat per la família, sol, en el fons, com tots els condemnats irrecuperables. Tenia un càncer de pulmó difícil d'adobar. La Mireia el va veure un parell de vegades més, viu: cada vegada més prim, amb poc cabell, el rostre distant i resignat. El procés de la malaltia va encongir la seva alçada adolescent i la Mireia se sorprenia de no sentir res més que una llàstima fonda i un orgull absurd d'estar viva i saludable, encara. Després ja el va veure mort, de cos present, fred, prim i desnerit, no semblava ell.

De vegades la Mireia pensa coses rares. Que potser la gorra, recuperada del passat, hauria tingut un efecte màgic damunt d'aquell cap tendrament estimat des de la infantesa. El poder de fer retrobar al Cisco la vitalitat perduda, la il•lusió dels canvis de l'adolescència, el refugi d'un bressol cremat definitivament en algun foc del passat. El poder de retornar el Cisco a un món ple de tebeos per poder-li demanar que fes, encara, els efectes especials d'algun capítol tràgic de la novel•la de la vida. Calb pels tractaments, dins d'aquell taüt sinistre, semblava reclamar algun tipus de capell que cobrís el seu crani envellit.

En Cisco tenia un parell de nens, que van créixer i que s'assemblen molt al seu pare. Un d'ells fa teatre i, de vegades, surt per televisió fent algun paperet a les llargues històries de sobretaula que intenten, en debades, reproduir situacions reals, vides de la gent de cada dia, i que acaben sent caricatures de per riure. La Mireia el contempla amb tendresa, tothom qui havia conegut el Cisco ho comenta, com s'assembla al seu pare, aquest noi, si fins la veu la té igual. La vídua, encara jove, es va tornar a casar i va tenir una nena, ves, què havia de fer? Els pares Mora van intentar desar a l'armari dels records els àlbums de fotografies, i amb el temps van encetar una jubilació plàcida, i van assajar, sense èxit, l'acceptació dolorosa dels fets irreversibles. Les revetlles del barri, cantades per en Serrat, un artista d'aquells carrers que va fer fortuna amb la seva inspiració i la seva guitarra, i va emigrar a barris encara molt més fins que els de la família Mora, semblen ser tan sols un record. L'ajuntament, per Sant Joan, permet alguna foguera controlada, en indrets que no presentin perill i sota condicions espartanes. Però els petardos continuen esclatant, els infants de tot el món, que han fet seu el carrer, espanten les noies i les velles jugant amb foc, i l'espurneig dels coets i les bengales encara omple el cel d'estels fugissers de vida breu.

A la Mireia li desplauen les revetlles, els focs d'artifici, els esclats sobtats. De vegades, pensa coses rares, estranyes, sobretot en arribar l'estiu, quan el pobre Cisco, retingut massa aviat per les margeres del temps, podria celebrar, si visqués, un nou aniversari. Pensa que el seu company de jocs i programes de ràdio anònims ja no deu ser res més que un grapat de pols, de cendra, en l'interior del seu nínxol urbà, proper al barri de la seva infantesa, contemplant un mar petit i civilitzat. Un pis minúscul d'un veïnat de difunts, on les revetlles són fetes de silencis i focs follets. La mort, la Mireia ho ha après mentre s'ha anat fent gran, és un neguit vulgar, de tan quotidià, i s'ha d'acceptar, si es vol anar endavant, encara que sobti i que ens faci basarda. Però entre l'espurneig de les bengales, damunt de les guspires de les poques fogueres urbanes que sobreviuen, la Mireia sent com hi saltironegen, burletes, els esperits vagarosos dels difunts que vam estimar, vius encara mentre se saben recordats. I encara, quan algú li vol prendre el pèl, respon amb les paraules d’un acudit que ja ningú no entén, em dic Montini, no Tontini.

Fotografia: Arxiu Històric Poble Nou