NADAL, 1984

Recupero avui un antic poema que vagi escriure fa... ui, vint-i-cinc anys!!!!

Nadal (1984)

Ja fa tants anys que guarnim les finestres

i dibuixem reis vestits de cartró,

que la llum tendra s'enfonsa en el vespre

i que Nadal ja no ens porta l·lusió.

Creixen els nois i les noies boniques,

se n'aniran cap al vent del demà,

i l'alegria dels xics i les xiques

amb les glaçades, se'ls enrunarà.

Nosaltres som una mica de pàtria,

el memorial de l'ahir i del passat,

un testimoni del temps i de l'aire,

tot recordant que Nadal ha tornat,

i amb una mica de vella alegria,

d'aquells pocs anys d'uns Nadals més glaçats,

cantem de nou les cançons d'aquests dies,

que la infantesa se'ns ha encomanat.

Es farà gran el menut que rondina

i aquella nena que no sap llegir,

l'entremaliat, el ximplet, el trapella,

i aquell que passa rient perquè sí.

Tots passaran i vindran altres vides

a desfilar pel mateix passadís,

tots voldran ser els primers de la fila

i tots tindran el mateix desencís,

davant la vida que no té innocència,

que té racons de trsitor i solitud

però tots plegats portaran una mica

de les cançons d'aquests dies perduts,

d'aquests nadals a l'escola llunyana,

d'aquella mestra que els feia sumar,

de la tonada del Noi de la mare

que tornaran un capvespre a escoltar.

-Torna Nadal!- es diran a l'orella.

-Torna Nadal!- sentiran pel carrer

i guarniran altre cop les finestres

amb cent estels retallats de paper.

Que per molt dura que sigui la vida,

per més basarda que faci el demà,

sempre hi haurà alguna antiga establia,

amb un miracle a l'abast de la mà...