24.12.09

NADAL, 1984







Recupero avui un antic poema que vagi escriure fa... ui, vint-i-cinc anys!!!!




Nadal (1984)


Ja fa tants anys que guarnim les finestres
i dibuixem reis vestits de cartró,
que la llum tendra s'enfonsa en el vespre
i que Nadal ja no ens porta l·lusió.
Creixen els nois i les noies boniques,
se n'aniran cap al vent del demà,
i l'alegria dels xics i les xiques
amb les glaçades, se'ls enrunarà.
Nosaltres som una mica de pàtria,
el memorial de l'ahir i del passat,
un testimoni del temps i de l'aire,
tot recordant que Nadal ha tornat,
i amb una mica de vella alegria,
d'aquells pocs anys d'uns Nadals més glaçats,
cantem de nou les cançons d'aquests dies,
que la infantesa se'ns ha encomanat.

Es farà gran el menut que rondina
i aquella nena que no sap llegir,
l'entremaliat, el ximplet, el trapella,
i aquell que passa rient perquè sí.
Tots passaran i vindran altres vides
a desfilar pel mateix passadís,
tots voldran ser els primers de la fila
i tots tindran el mateix desencís,
davant la vida que no té innocència,
que té racons de trsitor i solitud
però tots plegats portaran una mica
de les cançons d'aquests dies perduts,
d'aquests nadals a l'escola llunyana,
d'aquella mestra que els feia sumar,
de la tonada del Noi de la mare
que tornaran un capvespre a escoltar.

-Torna Nadal!- es diran a l'orella.
-Torna Nadal!- sentiran pel carrer
i guarniran altre cop les finestres
amb cent estels retallats de paper.
Que per molt dura que sigui la vida,
per més basarda que faci el demà,
sempre hi haurà alguna antiga establia,
amb un miracle a l'abast de la mà...


23.12.09

Dies de boira






Cançó dels dies de boira


Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.


Pluja d’hivern
Estels de purpurina
Damunt el glaç.


Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.


Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.


Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.


Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.


Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells.


Seguici d’ombres
Als racons sense pressa
De la ciutat.


Pols de miratges
A la llamborda humida
Hi veig la lluna.


Noies que esperen
I baraten monedes
Per solituds.


Una cançó
Des d’un bar on s’apleguen
Vells rodamóns.


Joves inquiets
Cerquen respostes agres
De fum i vi.


Paisatge brut
Plàstics, vidres, mirades
Papers i son.


El gratacels
Amaga entre llumetes
Llàgrimes nues.

9.12.09

La descomposició de la llum, al blog del Veí de Dalt!!!





És una sort comprovar que les meves novel·les encara viuen i que algú, fins i tot, té l'amabilitat de fer-ne una ressenya. Avui en transcric una de molt recent, feta pel Veí de Dalt fa quatre dies, sobre 'La descomposició de la llum'. Aquest llibre,  que va guanyar el premi Olga Xirinacs, ja havia esta finalista del premi Sant Jordi, en una primera versió, a mitjans dels noranta. Aquell any les bases no contemplaven la publicació de la novel·la finalista, i malgrat que el jurat en va lloar la qualitat, va restar inèdita per motius que no vaig acabar d'entendre, era una època d'una certa crisi editorial i de vendes. 


PER CERT, L'AUTORA D'AQUESTA  PRECIOSA PORTADA ÉS OLGA XIRINACS!!!!




“La veritat era a vegades innecessària, cruel” (p. 70)
“El desig sempre és millor que l’assoliment de l’objecte desitjat” (p. 71)




La història està explicada en primera persona. I des d‘un punt de vista femení. I en un entorn que a l’autora li és plaent: el Poble Sec. Hi ha una manera d’entendre el barri que va surant per les planes i en els diàlegs dels personatges. “El barri era [...] la llar buida, el temps perdut i inútil, els records d’un temps tristos i d’uns anys difícils, unes espurnes d’esperança, i unes arrels, les meves” (p. 18). I en aquest barri, el Paral·lel, és la frontera, “davant l’altre ciutat, la ciutat prohibida i desitjada dels somnis” (p. 11).


Si hagués de definir-la, diria que és una novel·la contra la solitud; a la recerca d’una vida plàcida; d’un temps perdut. Que no vol dir que sigui el millor. No m’equivocaria si digues que hi ha un cert to de nostàlgia ben entesa en tot plegat. Perquè els personatges, com l’autora, veuen com el barri canvia amb el temps. I ells amb el seu entorn. Tot muda i es transforma. És cert que queda l’essència, i vestigis del passat com el Cafè Nou; però tot (i tots) acabem també per sucumbir. Ara hi ha un nou Paral·lel; i una nova Barcelona.. “La memòria és mentidera, selectiva” (p. 57)


I de què va la novel·la? Doncs de dues dones, una vídua (Maria Endal) i una separada (l’Anna), conegudes d’infantesa, amb situacions familiars i socials ben distintes, que es retroben després dels anys i enceten una amistat, feta a força de confessions, davant la taula d’un cafè del Paral·lel; el Cafè Nou. “Les dones, en general, parlen massa i menteixen molt. Però de vegades són molt sinceres” (p. 71)


Som a Barcelona, a l’avantsala dels Jocs Olímpics. Però la novel·la parla més del passat que del present. Al cap d’uns mesos de confessions les dues dones tornaran a separar-se. Però ja no seran les mateixes. Les converses que mantindran, amb els personatges que han condicionat les seves vides o han estat a prop. La Maria Endal és rica; àvia; mare d’una filla, la Carolina, que no entén. El seu marit, en Joan Palau, era un mafiós; un producte avantatjat de la postguerra, ficat en negocis de joies i estraperlo. L’Anna és la narradora; casada amb en Ramon, empleat de banca. Ell acabarà per fer-li el salt i acaba per ser escriptor reconegut. I entremig, molts altres personatges (amics, familiars, amants, gent de barri,...), amb les seves misèries, alegries i contradiccions que va construint un llibre complex i coral “La fira de l’univers, planetes i estels que giravolten al ritme insegur del temps, de l’espai i en la qual els homes i les dones no som res més que pedretes més o menys brillants, més o menys grans, però destinades a esmicolar-se de pressa.” (p.166). Pura elegia.


La narració dels fets no és lineal. Costa primer d’entrar en la successió dels fets. Fins i tot, la narració va enrere quan li cal a l’autora i apunta el futur en un mateix paràgraf. Es parla del Montjuïc tenebrós, “...hi havia coves i refugis del temps de al guerra, amagatalls estranys, plens de gent marginal, de fugitius desesperats, de republicans tremolosos, que no volien sortir al món exterior.” (p. 51); també d’ una Barcelona republicana i de postguerra. Això sí, Costa domina amb mà destra les referències al passat, al present i al futur. Els fets són vistos des de l’òptica de diferents personatges. Això fa que la narració s’allargui a cops en desmesura. Fins i tot, opino, que el darrer capítol hi és badívol. Podria no ser-hi i l’obra no sen ressentiria gens.


El llibre és una obra, doncs, calidoscòpica; de molts personatges. El títol, la descomposició de la llum, me’l prenc com una metàfora. Com quan un raig incideix en un cristall i aquest es descompon en mil colors (bé, en veritat són set). L’acció transcorre lentament, doncs. Els personatges es construeixen a poc a poc. Els fets avancen a partir de les converses de les protagonistes i de les confessions de l’Anna, i la veu narradora. Diria que l’autora escriu des de la perifèria cap el centre; des dels marges cap el nucli; des de anècdota a l’essència. És per això que ens obliga a estar en tensió, a fer una lectura atenta; no superficial. I amb un llenguatge ric, on abunden frases poc corrents: de seques i de verdes, ara pla, tractar a baqueta, déu dóna faves a qui no té queixals, amb sang es fan més botifarres que amb l’aigua. Si sou assidus del seu blog, sabreu que a Costa li agraden els adjectius. Potser un pèl en excés, pel meu gust. “...en les nits tristes d’un estiu llunyà de revetlles decebedores” (p. 20)


Al final, l’autora sembla que s’autoqualifica en boca d’un personatge: “...calia decidir si es tractava o no d’una novel·la negra, de gènere. Una novel·la policíaca, amb l’assassinat com a final i principi de tota la història, o potser una novel·la sobre la força de al fatalitat, de l’amor, de l’amistat, de la solitud.” (p. 198). És que ja ens ho diu tot!


Sabeu que l’autora és la mantenidora d’un blog de culte: La panxa del bou. (bé, d’aquest i d’altres). No sé d’on treu tanta energia i tant prosa continguda per elaborar els seus posts diaris! Quina enveja!


El llibre va guanyar el Primer Premi Olga Xirinacs de novel·la el 2006. No sé perquè, però m’imagino que a la Júlia li va plaure especialment el premi pel nom de l’escriptora que duu; que imagino, una mica com ella.


Altament recomanable.

2.12.09

L'inici del capvespre al blog 'Anticànons' d'Helena Bonals



Davant la indiferència o l'oblit interessat, per part dels mitjans de comunicació convencionals, de molts llibres remarcables que es publiquen, és un goig trobar alguna referència -en aquest cas sobre la meva darrera novel·la- en blogs tan interessants com el d'Helena Bonals, Anticànons.


L’inici del capvespre de Júlia Costa (14/11/09)


Un títol amb ressonàncies amb 'El que queda del dia', encara que n’és força diferent. Repassant els meus apunts, m’adono de l’enorme riquesa d’aquest llibre, que, tot i que és ple del realisme, el determinisme i la resignació dels personatges, sempre hi ha, però, més d’un senyal d’optimisme latent, és una foscor, un inici de capvespre amb una mica de llum encara.


Per exemple en la història d’una prostituta adolescent, que “s’havia especialitzat a escoltar, la Veva. Per això no li havien faltat clients” (85). Trobar alguna bellesa en aquesta professió, sempre és admirable. Milan Kundera diu que escrivim el que les nostres parelles no volen escoltar. “La vida seguia, injusta, difícil, i al mateix temps, plena de possibilitats engrescadores” (120). La vida és gloriosa i difícil alhora, he llegit algun cop.


Pel que fa al determinisme dels personatges: “per no fer res no he tingut mai cap problema, els problemes vénen quan es vol fer alguna cosa” (77), o bé: “Els amors exaltats no porten enlloc, saps, Nita?” (39). O encara més: “No haga nada, créame. En la vida, muchas veces, lo mejor es no hacer nada... Tiempo que pasa, verdad que huye” (172). L’autora denuncia la resignació, contraria a tot romanticisme, a tota bellesa, a tota llibertat, a tota veritat.


I en relació al pas del temps, els records, també hi corren moltes referències en aquesta obra. “els minuts, com les monedes, es devaluaven, al llarg del temps” (88), “la infantesa és breu, una espurna en la vida, i en canvi té un pes immens, excessiu”(130) -Ana Ma Matute diu que l’home és el que queda del nen-. “Una dona és diferent, deien abans. I una merda. Una dona és una persona també, encara que es faci vella, mentre hi ha vida hi ha desig” (139), diu la Nita amb molta raó, el desig no pot canviar pas amb l’edat, encara que ho fem veure. “Els records són com els residus radiactius, aquests que no es poden eliminar del tot, però que han de restar soterrats amb cura, perquè representen un risc massa perillós” (147): són records que han de ser boicotejats, ignorats per poder seguir vivint, com ho fa el protagonista, Pep.


En aquest darrer sentit, la novel·la té un punt de duresa excessiva, com quan la narradora diu: “Hauria de tenir prou valor per llançar-se daltabaix del balcó, per amorrar-se al gas, qualsevol cosa abans no fos massa tard” (136). Però això es compensa amb la lucidesa de la narradora quan parla de com les persones més normals, un moment o altre són gratuïtament irresponsables. La veritat és que és el passatge que més m’ha colpit, perquè hi veig la vida retratada, sobretot amb “follaven sense preservatiu i menjaven en excés”. Per què? No ho sé, però es així, fora i dins del matrimoni vénen al món infants no buscats, si ja no avortats. Però és que “la voluntat no ho podia fer tot, ni l’esforç, ni els ideals més estables, indiscutibles” (155): el protagonista, d’un bon matrimoni, té una filla que li surt malament, mentre que un mal matrimoni té un fill correcte.


Hi ha un trosset amb el que discrepo: “aquella atracció mútua, constant, havia aconseguit d’anul·lar entre tots dos el pes sempre fràgil i dubtós de la cultura” (68). Una escriptora no pot ignorar mai el pes important de la cultura en una relació, per no dir imprescindible. En relació amb això: “el maestro que no sepa amar, no sabrá enseñar”: per ser artista, també, has d’haver estimat. Val la pena d’estar sol, però, abans de tenir un casament com el que descriu a la pàgina 133. Però “ningú no escarmenta en el cap dels altres” (135).


Dins dels meus anticànons hi ha diferències, però tots han de valdre la pena per permetre’m d’incloure’ls. Aquest és un dels més memorables que he fet, gairebé aprens alguna cosa a cada capítol, a cada apartat, a cada pàgina, i es llegeix com un caramel.


COSTA, Júlia L'inici del capvespre. Barcelona: Meteora, 2009

29.11.09

Poemes inèdits (1)





Dona amb gos, al meu carrer




La dona del gos petit
passeja quan minva el dia,
amb un posat arraulit
cap enlloc ella fa via,
esguardant un infinit
que jeu al fons de la nit
i al mar de la melangia


S’allunya al breu horitzó
del barri, que s’arrenglera,
amb el seu gos petitó
ensopega amb la vorera
i sembla que tingui por
i que demani perdó
a la multitud barroera.


No té fills ni té marit
ni germanes, ni cunyades,
i va escampant un neguit
per totes les cantonades,
i una olor de nen petit,
de sabó i de temps bullit,
i d’aigua de les bugades.


Té una història que no sé
i que sembla molt antiga,
amagada a un vell carrer
i a alguna vella botiga,
que fa sentor de cafè,
de betum de sabater,
de mel i de pa de figa.


Des de lluny la veig passar,
sempre camina cansada
i s’atura en el llindar
de qualsevol cantonada,
mentre prem amb una mà
la corretja ben lligada
del seu gos sense demà.


Tinc por de ser jo mateixa
qui mena aquest gos petit,
i camina sense queixa
pels carrers, quan ve la nit.

8.11.09

Havanera del capvespre, musicada!



Vicenç Macias, que manté diferents blogs molt complets i interessants a l'entorn del món de l'Havanera, ha posat una excel·lent música al meu poema Havanera del Capvespre. Gràcies!!!

(Poso l'enllaç al youtube ja  que em sembla que l'altre no funcionava).

7.11.09

RONDALLA DEL CAMÍ (1)



A finals de la dècada dels noranta em trobava estudiant Humanitats a la UOC, i em va arribar la convocatòria del Premi de Narrativa Pere Calders. Tenia aquest llibre acabat i el vaig enviar, va rebre un Accèssit i el va publicar la UAB, en la col·leció Gabriel Ferrater. Malauradament, la promoció que es fa d'aquests premis i dels llibres publicats en aquesta col·lecció és, pràcticament, inexistent, cosa per la qual la meva Rondalla del Camí ha estat un llibre dels més oblidats que tinc.


Crec que es tracta d'una novel·la innovadora, adient per a una col·lecció juvenil però també per als adults. La història se situa en una terra futura, mitificada. Els canvis climàtics han fet que el poder es trobi en mans de gent de pell bruna, resistent al sol, i que la gent pàl·lida, els albins, siguin menystinguts i marginats. També han minvat els espais de terra, i s'han generat noves zones marines. Els continents han quedat reduïts a dos: la Gòbida i Isavar.  En aquest context un noi, Dai, retornarà al seu antic país del sud.



A la novel·la vaig utilitzar noms de topònims i indrets catalans per als personatges, fent-ne alguns variacions ortogràfiques. La història compta amb tres parts, cadascuna de les quals és introduïda amb un poema, ja que un dels personatges més importants és Astor, el rondallaire, que intenta conservar la memòria del passat, davant dels intents del poder per esborrar les petges del que es va esdevenir.


Estic orgullosa d'aquest llibre, crec que llibres d'èxit, posteriors, han incidit en temes semblants i em sap greu que hagi quedat oblidat. Qui sap, potser algun dia tindrà una nova oportunitat...




Inici de la primera part: ASTOR, EL RONDALLAIRE





L'alba escampava a l'atzar petits nuclis de claror somorta per damunt dels arbres; tot just començava a desvetllar-se un sol feble encara, inofensiu. La boira del matí esmorteïa el dibuix de les muntanyes més properes i les gotes de rosada feien visibles les petites teranyines que s'estenien entre els matolls. Aquell moment màgic va sorprendre el viatger solitari que caminava en direcció nord-oest. Talment com si es trobés a l'inici d'algun fet desconcertant, inesperat, l'home va deturar-se un moment per contemplar amb admiració aquell mar de serralades en la immensitat. Núvols i camins confosos en un paisatge ple de secrets, inabastable.
-Quin silenci -va pensar Astor. Però aquell silenci era ple de tènues remors: insectes, ocells, una mica de vent, la fressa de les seves pròpies passes camí amunt. Era, en realitat, l'enrenou de la gent, allò que ell enyorava. Encara que el brogit provocat per la gent fos, sovint, el més inquietant de tots...

2.11.09

L'inici del capvespre, un dels primers e-books de l'Editorial Meteora!


L'INICI DEL CAPVESPRE, ara en e-book!


La editorial Meteora lanza sus primeros libros digitales
La editorial Meteora acaba de incorporarse al mundo del libro digital. Su primer e-book,al que se accede a través de la dirección http:// edi. cat/, es la novela L´inici del capvespre,un relato de Júlia Costa que rescata el ambiente de las barracas de Montjuïcdurante la posguerra. Los próximos títulos serán Fills de la derrota,de Empar Fernández, El saber del cor,de Teresa Costa-Gramunt, y La taca negra,de Salvador Balcells. "Creemos que el libro digital y el de papel pueden convivir en perfecta armonía", aseguran los responsables de Meteora. 
(La Vanguardia, 31/10/2009)

17.10.09

L'inici del capvespre (1)


L'autora firmant exemplars de L'inici del capvespre a la fira literària de Bellprat.


El món literari d'avui és complex, els llibres s'amunteguen als prestatges i taulells i aviat són subtituïts per uns altres. Ens passen desapercebudes novetats interessants, les grans editorials imposen les seves normes i el nostre temps, limitat, ens priva d'accedir a tot allò que surt. I fa que sovint tríem allò que tothom tria, de forma inevitable. Sembla un miracle que encara existeixin editorials de mida humana que ofereixin textos que ens parlen de nosaltres mateixos, no és fàcil arribar a un llibre no-convencional o no-promocionat. De vegades, la recomanació d'un amic proper que coneix a algú que li ha dit... aquest miracle del boca-orella, encara funciona. I llegim, per atzar, històries que podrien ser reals, que ens sorprenen i emocionen, com aquesta que trobem a L'inici del capvespre...
E. C.



Fragment de la novel·la:

Els dies de finals de febrer porten una engruna més de claror cada tarda, espurnes de bon temps, tot i que el fred faci, encara, sovint, revifalles sobtades. Pels carrerons del volt de la catedral, mentre l’Emma i les seves amigues feien temps per anar al cinema, s’escampava, aquella tarda, una melodia coneguda, trista, que esmicolaven amb cura tres músics ambulants. Els xicots semblaven concentrats en l’execució del seu concert improvisat, conscients del seu públic de passavolants. Tenien els ulls aclucats, interpretaven aquella música amb la mateixa expressió de transcendència que podien haver assolit a dalt d’un escenari d’anomenada. La majoria de públic era també molt jove. Nois i noies amb jerseis estireganyats, motxilles de coloraines i un munt de llibres a les mans. S’aturaven davant dels músics, escoltaven una estona, i continuaven amb la seva ruta, a la recerca d’un futur dubtós. Alguns seien una estona a terra, en silenci. Ben pocs amollaven alguna moneda dins d’un estoig de violí, fúnebre com un taüt, que restava obert davant dels intèrprets, esperant l’aportació generosa dels oients espontanis.

La Mireia s’arrapava al seu xicot, en Pau, mentre la melodia li distreia el pensament de tota mena de cabòries. Aquella música, un fragment mozartià força conegut, retornava el noi a la infantesa, no massa llunyana, a una escola assolellada i plàcida on havia estat feliç. O, almenys, innocent, indiferent a totes les possibilitats doloroses d’un demà proper. En Pau sentia sovint el cor encongit, neguitós, encara que tingués la Mireia al costat i pogués percebre la seva escalfor, la seva vitalitat resplendent, optimista. Tenia massa por de perdre-la, sentia l’angoixa desesperada d’aquella mena d’amor que abans tan sols relacionava amb cançons i pel·lícules, i aquella basarda l’ofegava i l’omplia d’un sentit de la responsabilitat adult i seriós.



Comentari sobre L'inici del capvespre fet per Jordi Cervera a Icat fm:

Meteora acaba de treure al carrer una d'aquelles novel·les que no haurien de passar desapercebudes de cap manera. És l'últim treball de Júlia Costa i es diu "L'inici del capvespre".
Al voltant de la figura de Pep Baltà, un mestre amb vocacions literàries, s'articula una història perfectament travada, una mirada literària i elaborada sobre la vida de cada dia, amb els seus entrebancs, les seves petites decepcions, els grans somnis i, és clar, les tragèdies. Tot sense sortir mai d'aquest marc que delimita el viure quotidià.


Júlia Costa aconsegueix el miracle sempre complex de bastir una gran novel·la només amb la seva gran capacitat per mirar-se les coses petites, per fugir de les grans èpiques i fer-nos apassionar per una història que, tot i no tenir el ritme trepidant de les aventures, xucla amb força i manté el lector aferrat a les pàgines, veient aquest mirall, de vegades poètic, de vegades cru, que ens reflecteix, ens emociona i ens condueix a la reflexió. Passat i present tractats amb mà delicada i serena.

28.9.09

Ombres, molt més que una novel·la rural

Ombres fa un repàs per la nostra història a través de la família Codina, i reprèn el mite literari d'Userda, habitual en la narrativa de l'autora. Userda és un poble que podria ser a la Garrotxa però també a qualsevol altra comarca catalana. Publicada en una època en la qual s'etiquetava tot allò que passava a les zones no urbanes com a novel·la rural, Ombres va patir també aquesta restringida qualificació, malgrat que una part de la novel·la transcorre a Barcelona i una part, també, a l'estranger.

Fa més de quinze anys que es va publicar, però no ha perdut actualitat, com poden comprovar els lectors que s'hi acostin avui. El llibre, com sol passar, no el podreu trobar a les llibreries, però sí a diferents biblioteques de la xarxa pública. Va ser publicat en la col·lecció Les ales esteses, una col·lecció emblemàtica de narrativa en català dels bons temps de l'editorial La Magrana i va tenir bones crítiques i una certa atenció als mitjans, potser perquè en aquell moment aquesta editorial estava ben relacionada amb els suplements literaris d'aleshores. Avui costa molt més que les petites editorials i els autors i autores no mediàtics mereixin atenció en la premsa, la ràdio o la televisió.



Fragments dels comentaris apareguts a la premsa en l'època de la publicació:

Hortènsia, el pilar de la família Codina, serveix d'excusa per endegar un itinerari circular amb murs, atzucacs, laberints, interrogants, i amb un grup heterogeni de persones que, parafrasejant Espriu, hauran de tornar a seure juntes en un sopar d'amargues herbes: l'acomiadament del darrer símbol famíliar que els cohesionava i servia de punt de referència...

Júlia Costa tampoc no pretén tocar un cel innacessible: es manté ben arran de terra i mitjançant una veu narradora eficaç i discreta, va parlant del paisatge, dels costums, del passat i el present, de pensaments i de lleis, allò que constitueix la "dignitat" d'un home. O d'una dona, perquè aquesta és fonamentalment una història de dones...

Història d'odis, desamors, ressentiments, derrotes, abdicacions, que conjuga ambients diferents -rurals, urbans, cosmopolites- i èpoques distintes: la Guerra Civil, el franquisme, la transició...

Anna M. Gil
(El Temps, 12-12-94)

...els supervivents de la nissaga desfilen per davant de l'Hortènsia per recompondre mentalment, cadascun amb les peces de que disposa, un trencaclosques fet d'enveges i rivalitats, de castracions morals i odis fraternals, de falses aparences i amagades truculències. Un univers d'ombres momentàniament il·luminades per la certesa que aquesta mort no fa sinó enfosquir-les encara una mica més.

...perquè cadascu hi pugui trobar la traça de les pròpies ombres: la jerarquització de l'herència, l'obsessió pel matrimoni, l'aprofitament lucratiu amb l'excusa de la guerra, les vocacions religioses forçades, la fugida a la capital com a mitjà d'alliberament... I, fins i tot, la voluntat de novel·lització d'un món real, que, si en el personatge d'en Blai no passa de ser un escriptoret de mitja volada, en la persona de Júlia Costa és una realitat ben prometedora.

El País, quadern (12-1-1995)

"Ombres" és, també, una novel·la bastida amb la delicadesa minimalista que ha distingit les millors obres d'autoria femenina. Malgrat que apareixen personatges masculins, no mostren la força de composició dels femenins i es belluguen, fugissers, pels viaranys de la història...

Les converses perdudes en el túnel del temps tornen a ressonar, onejants en el flux i el reflux del record. I és auqesta tècnica la que l'autora exercita amb concissió i precisió narrativa, situuant la vida privada de les diverses generacions dels Codina en el marc de la història del país.

Els records momentàniament revifats que assetjaven el món aparentment estable del present serant de nou desactivats per l'anestèsia que imposa la vida quotidiana i la distància: "La felicitat és fràgil, s'ha d'envoltar de precaucions constants."

Sergi Dòria (Avui. 22-12-94)


8.9.09

Antics estius





Antics estius al barri

Els estius eren llargs al temps de la infantesa.
No teníem un poble ni una llar d’estiueig,
i les feixugues tardes s’esllanguien, inútils,
a la ciutat, encara, sense turistes àvids.

Però un estiu fins i tot vaig pujar a la piscina
de Miramar, immensa, per aprendre a nedar.
Hi anava amb una colla de companyes d’escola
i teníem tretze anys.

El sol era calent, la pujada, feixuga.
Però les nostres cames
no sentien encara dolors ni rampes, eren
cames de joventut, balladores, alegres,
soldats que atalaiaven els misteris pregons
de la vida amagada als més íntims paisatges.

L’aigua era blava i feia una olor de lleixiu
compacta. La ciutat, als nostres peus, surava,
com nosaltres a aquell petit mar sense onades,
una ciutat perduda al planeta distant
on viuen les persones que algun dia vam ser.



22.8.09

A trenc d’alba, un dia d’hivern


Amb aquest poema, inèdit, vaig guanyar per segona vegada el concurs de poesia convocat per Ràdio Molins de Rei, l'any 2007. Encara que el títol faci referència a l'hivern, el penjo al blog en un calorós dia d'estiu.



Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.

Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.

Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.

Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.

Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.

Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.

Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.

L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.

15.8.09

RETORN A LES BOIRES (1)


Aquest llibre, publicat en una col·lecció juvenil, és adient per a tot tipus de públic i és dels primers llibres, si no el primer, en novel·lar el temps de la transició. La història s'encapçala amb un poema de Martí i Pol:

Perquè viure es combatre la peresa
De cada instant, i restablir la fonda
Dimensió de cada cosa dita,
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
I amb cada mot acrèixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
Del ponent encrespat, la llum esclata.

En publicar-lo es van fer alguns breus comentaris a la premsa, concretament Andreu Sotorra, a l'Avui va escriure sobre el llibre:

RETORN A LES BOIRES

...Júlia Costa juga amb un dens retaule que arrenca de la casa sense electricitat al poble i acaba transcorrent al pis d'un barri urbà perifèric en període de formàció. És en aquest medi on es fan presents un paisatge i uns veïns de cada dia, sense grans gestos, que actuen de pretext per explicar les transformacions porduïdes dins la societat obrera del país, amb el temps de viure com a única força impulsora.

La font de transmissió de valors que representa l'àvia és un dels aspectes més cuidats per l'autora. L'àvia és el personatge més adaptable al nou ambient: és qui construeix el pont sòlid entre el passat i el futur i és també qui posa de manifest unes formes de vida diferents...

Andreu Sotorra (Avui, 12-09-93)



Comentaris de l'autora a l'entorn de la literatura femenina i de Retorn a les boires:


Els llibres que, tradicionalment, han estat clàssics ‘per a noies’ han tingut, injustament, mala premsa. Els tòpics els han pintat de carrincloneria. Crec que, mentre la dona ha cercat la promoció personal assolint fites masculines, el camí a la inversa, el reconeixement masculí de les excel·lencies de l’univers femení, tot just es troba a les beceroles. Així, mentre el còmic per a nens ha merescut reedicions i revaloritzacions, encara que comptés amb una càrrega, per exemple, bel·licista i violenta, el món reflectit als tebeos, novel·les i contes tradicionalment per a nenes i noies, amb amors romàntics i problemes domèstics, no ha tingut massa sort. Fins i tot les dones, en ocasions, s’avergonyeixen d’aquesta mena de literatura i del consum que en van fer en èpoques passades.

Un clàssic tradicionalment femení ha estat Little Women, Mujercitas, com l’hem conegut a casa nostra fins a la catalanització del títol, tema espinós, ja que dir-ne Donetes sona, avui dia, una mica estrany. L’autora va ser, com tothom sap, Louise M. Alcott, una dona de vida molt interessant, immersa en una família estranya, de pensament utòpic, a la qual va acabar mantenint. Encara que Alcott va escriure molts més llibres, alguns de ben diferents de la saga dels March, la fama, imprevisible, li va arribar amb aquesta història suposadament domèstica, que ha estat feta, refeta, adaptada, filmada i rellegida de maneres molt diferents i que li va permetre superar els problemes econòmics als quals l’utopia paterna els havia abocat. El fet és que al darrer llibre de la història familiar –com en les sèries actuals de la tele la gent demanava continuacions i continuacions- l’autora manifesta, literalment, que desitjaria veure desaparèixer d’una vegada tota la família March... Al Club Dumas de Pérez Reverte, una de les protagonistes admet que els llibres que van marcar la seva vida van ésser Els Tres Mosqueters i aquest. Fa poc es va fer una edició completa de l'obra, sense els talls que els editors de l'època van imposar a Alcott.

El llibre, la història, té, encara, força màgia, una estranya poesia lligada al fet del pas de les nenes a l’edat adulta, amb la pèrdua de tants referents, la solidaritat entre dones, els vincles familiars, el romanticisme dels primers amors, la maternitat, la reivindicació del paper de la dona, moltes coses suren de forma visible pel llibre, mentre que d’altres romanen amagades, perceptibles, tan sols, per a iniciats. S’ha vessat molta tinta sobre la personalitat de l’autora i als Estats Units hi ha una casa-museu força folklòrica on, per cert, la família Alcott hi va viure poc temps. Si un dia vaig a aquell país, però, hi vull anar, ja que tot plegat forma part de la meva mitologia personal. Durant els anys noranta la meva filla tenia l’edat adient perquè li agradessin aquesta mena de llibres i el va llegir i vam anar a veure, més endavant, la darrera versió cinematogràfica, per ara, de la novel·la (a mi m'agraden força les tres que conec, cadascuna en el seu estil), a més de comprar-nos el vídeo de la del quaranta-nou que, per a mi, és la que està lligada a la meva infantesa, amb aquells intensos colors de cromo. En aquells anys van emetre per televisió, per primera vegada, la sèrie sobre Ana de Teules Verdes, on la protagonista és també una mena de Jo March, però en aquest cas amb menys família al darrera. Una de les poques possibilitats professionals per a les dones del XIX i de la primera meitat del XX, amb una mica de cultura i poca fortuna, a més de dedicar-se a l’ensenyament, era la d’escriure, agafar un cert renom i guanyar alguns diners. L’escriptura és una tasca que requereix pocs materials. No era tampoc, tan fàcil, segons on. A Espanya, Catalunya inclosa, era a l’abast, tan sols, de les alfabetitzades minories selectes burgeses o aristocràtiques i encara. A La Regenta bescanten i critiquen la jove Ana perquè gosa escriure poesies... a la marededéu!

La sèrie sobre la novel·la canadenca, a la meva filla adolescent, li va agradar molt. Fins i tot es gravava diàlegs amb el cassette, que després, al càmping, escoltaven amb les amigues. Entre una cosa i l’altra, motivada per la meva circumstància maternal, vaig intentar escriure i dedicar-li una mena de Mujercitas de las Tejas Verdes, actualitzada i adaptades als temps que corrien, una narració ambientada en un barri de l’Hospitalet, que, de fet, era el de Can Serra, on jo treballava aleshores, encara que vaig situar el barri a Barcelona i el vaig amagar, discretament, sota un nom inventat. No sé el perquè, a la tapa m’hi van posar les torres Mapfre, que estaven acabades de fer (¡!) enlloc de la fotografia d’alguna barriada suburbial de l’àrea metropolitana.

La història és la d’una noia catalana, Joana Noguer, d’un poble gairebé abandonat, el pare de la qual, en veure que no té cap noi i que les coses, al camp, no van bé, emigra a la ciutat. Es troben sent gairebé l’única família catalana en un barri de nova creació, amb moltes mancances. M’havia adonat sovint d’aquesta circumstància, a causa de la feina, els catalans més humils, minoritaris, en aquells barris on tothom havia arribat d’Andalusia, d’Extremadura, de Galicia, s'hi trobaven una mica estranys. Vaig fer que la família la formessin també quatre germans, amb un noi, però. La protagonista lluita per tal d'assolir un lloc social i una identitat, coneix gent molt diferent, es troba amb una transició decebedora, i, al final, després d’un viatge ‘a les boires’ del poble on va néixer, retorna al barri de la seva adolescència que és, realment, el ‘seu’ lloc al món. Com que anava destinada al jovent, hi vaig posar una mica d’amor i un final feliç, amb aparellament de la protagonista amb un xicot també pobre, esforçat i lluitador, antic company d’escola, després d’haver refusat la companyia d’un dissenyador elitista, catalanista i folrat de peles.


La transició encara no havia estat novel·lada, aleshores, per això crec que el llibre resulta força original, encara que dormi, com tants d’altres, al limb de la literatura oblidada. Pel llibre hi passa gent de diferents generacions: l’àvia, desarrelada, però que aviat s’adaptarà a les noves circumstàncies, la mare, que descobreix el seu valor com a dona, el pare, que entoma una crisi laboral difícil, les germanes, totes diferents, uns burgesos catalans que no s’assabenten massa de la realitat obrera, polítics que comencen sent idealistes i acaben corruptes i oportunistes, l’abandonament del camp, els vells lluitadors, nobles i humans, aquells viatges iniciàtics de vuitè d’egb, l’inici de la societat consumista, amb l’accés a béns com ara la televisió, el cotxe, fins i tot la ideologia il·luminada d’una secta una mica estranya. Algun tòpic hi ha, és clar, però dels tòpics vivim, també. Malgrat que sembli estrany, moltes anècdotes són tretes de la vida real, com això de la secta, amb la qual s’havia ensopegat el germà d’una professora que treballava amb mi i on va conèixer una noia de casa molt bona amb la qual es va casar, després de fugir de l’indret sectari.

La protagonista del meu llibre acaba sent, com proclama el poema de Martí i Pol, allò que vol ser, encara que potser no és ben bé el que imaginava en els seus somnis infantils. Com sol passar, vaja. Per cert, aquests meus llibres no es troben ja en catàleg, però he comprovat que són a algunes biblioteques públiques, que sempre es d'agrair. Concretament: a la de Sant Pau, a la Lola Anglada, al Vapor Vell, a la Jaume Fuster, a la Joan Miró i a la Xavier Benguerel. Curiosament, no l'he trobat a cap de L'Hospitalet.

Fa uns mesos el grup de lectura del Foment Excursionista, format per gent gran, va llegir aquest meu llibre i els va agradar molt, cosa que em fa pensar que encara té valor i pot agradar a persones de totes les edats.


14.8.09

ENMIG D'ORATS I SAVIS (1)


Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.


L’any 1989, i ja en fa uns quants, durant l’estiu, al càmping de Sant Feliu de Pallerols, encara amb una Olivetti portàtil, i amb els ordinadors personals i l’accés generalitzat a internet per inventar, vaig acabar d’escriure una novel·la que em va semblar, aleshores, reeixida, i que vaig enviar al premi Ruyra. Feia poc que m’havia ensopegat amb uns sonets de Foix, que em van impressionar per les imatges i el lèxic, i en els quals vaig trobar una frase adient a la història que explicava. Del sonet de Foix, que transcric, m’agraden, sobretot, els dos tercets finals. Foix és un poeta brillant, estrany, efectista, però, pel meu gust, amb una mica massa de focs artificials, destinats a mostrar més aviat el domini lingüístic que no pas a expressar sentiments profunds o desvetllar emocions. Té, però, alguns poemes inoblidables, molt reeixits, immortals. Potser ell mateix ja cercava aquests resultats, doncs, com trobo escrit a l’apartat que li dedica Lletra: Foix es definí a ell mateix, doncs, no com a poeta sinó com a investigador en poesia.


Aquest meu primer llibre publicat, el qual vaig tenir l’atreviment de titular amb un vers de Foix, va quedar finalista del premi. Va guanyar una novel·leta de tema ecològic; un membre del jurat, que vaig conèixer temps després, em va comentar que el tema ecològic era més actual. La miopia pedagògica ha fet molt de mal -i no ho dic en concret per aquest cas-, a la literatura de producció catalana destinada als joves i als infants, que ha hagut d’absorbir gran nombre de moralina sexual, bullyng, ecologisme d’estar per casa, bonisme carrincló i d’altres perles pseudoètiques. Un paradigma dels èxits infantils autòctons ha estat El zoo d’en Pitus, que compta amb tots els components necessaris per a esdevenir modèlic: nen malalt, innocència infantil, viatge a l’estranger pagat de forma solidària, i un zoo que ara seria políticament -ecològicament- incorrecte, fins i tot. Sebastià Sorribas té d'altres llibres molt millors, pel meu gust, i molt menys coneguts.


Enmig d'orats i savis se situa durant la guerra de Cuba, és la història d’una noia de pagès, de la Catalunya profunda, sense diners, que té la possibilitat de fer un matrimoni de conveniència amb un indiano, i que anirà a parar a Cuba, d’on retornarà vídua i benestant, al cap dels anys. Hi vaig barrejar històries que havia escoltat a coneguts, rondalles, i molta fantasia personal, i al capdavall em va semblar que no estava malament del tot. Com que pensava enviar-la a un premi juvenil, no la vaig allargar massa, i crec que va ser un error. No m’agrada escriure això que es diu novel·la juvenil, encara que té un mercat ampli i per a molts escriptors amb relacions professionals amb la secundària ha representat un modus vivendi important, gràcies a la inclusíó dels seus llibres en llistes de lectura més o menys obligatòria.

L’editorial Laia l’hauria publicat, si no hagués estat que, aquell mateix any, va fer fallida, i va deixar al carrer fins i tot a Joan Oliver, que n’era, crec, el director literari. Anava jo, aleshores, sovint per Rosa Sensat, Jaume Cela i Juli Palou, membres de l’Associació, s’encarregaven de la col·lecció El centaure, cosa que els comportava l'encàrreg de cercar autors i l'elaboració, al final dels llibres, d'uns comentaris destinats, no ens hem d’enganyar, a facilitar el treball dels estudiants als quals fessin llegir el volum de forma més o menys obligatòria. A través d’ells, que cercaven títols per a la nova col·lecció de Barcanova, el vaig arribar a publicar. Juli Palou em va fer uns comentaris excel·lents i aprofundits, la veritat. La il·lusió que em produí veure en paper aquella novel·la, encara que no era exactament com jo l’havia imaginada en els meus somnis, no cal ni que l’expliqui, perquè hi ha molta gent que ha viscut aquest tipus d’experiències. Ja em veia elevada a la categoria de patum literària, ai.

El llibre va passar desapercebut, encara que a les persones que els van llegir els va agradar molt. Una de les úniques crítiques, a l’Avui, de l'Andreu Sotorra, deia, fins i tot, que semblava escrit feia anys, insinuant que potser l’autora havia plagiat les memòries d’alguna iaia decadent. Es criticava també que no hi hagués escenes de sexe massa explícit, i que la noia es quedés embarassada amb abraçades, òndia, em pensava que tothom sabia ja com es feien els nens, que no calia entrar en matèria, i jo, la veritat, tinc molta autocensura amb aquests temes amorosos. De tota manera la crítica era ponderada i també es deien coses que estaven molt bé:

ENMIG D'ORATS I SAVIS

Júlis Costa, mestra i escriptora, utilitza amb el sintagma adverbial que dóna títol a la novel·la una expressió extreta d'un poema de J. V. Foix "viure l'instant i obrir els ulls al demà/del clar i l'obscur seguir normes i regla/i enmig 'orats i savis, raonar". I com en el poema de Foix, els protagonistes d'aquesta narració viuen a l'embat 'dun moment històric concret que no censuren i del qual només són observadors...

Tot un mostrari de personatges interrelacionats i assentats amb fermesa componen un seguit de records de les darreres carlinades, amb rondalles i tot un ampli ventall d'històries personals que ben bé podrien convertir-se en narracions autònomes, però que en la novel·la il·lustren amb eficàcia les característiques de la societat que du l'acció alhora que engrandeixen l'aura de l'eix narratiu dipositat en el personatge de l'adolescent Rosa...

Andreu Sotorra (Avui, 22-09-90)


Al cap d’uns anys em van enviar una carta de l’editorial Barcanova, destruïen els fons, com fan amb tots els llibres que sobren, que són la majoria, i em deien si en volia alguns, de record. En vaig demanar uns quants, vint o vint-i-cinc, molts dels quals no sé on deuen parar, cosa que em sap greu. La publicació, per a mi, de tota manera, va ser molt important. Em van pagar setanta mil pessetes a compte de drets d’autor i vaig regalar un vídeo als meus pares, aparell que aleshores era molt més car que no pas ara. No estava malament, per a aquella època. Ara, moltes editorials, encara gràcies que et publiquin el llibre, si ningú no et coneix. Suposo que sovint devia passar que ni tan sols es recuperaven, aquells diners.

La novel·la, crec, té un bon començament:

Aquell novembre va fer molt de fred. El vent xiulava amb poques intermitències, embogint el bestiar, que bruelava des dels estables. Fent que, sobtadament, les gallines i els coloms fessin bategar les ales convulses, espaordit el seu enteniment amb aquelles ràfegues violentes. De tant en tant s’escoltava algun cop fort, d’algun cobert fet malbé, d’algun estri que una rebufada feia caure de cop i volta, d’algun finestra que es trencava arrauxat, estrepitosament...

A mi m’agraden els llibres amb il·lustracions. En aquest cas n’hi van incloure algunes, de Josep Buixadera, de qui no he trobat referències, i a qui no vaig arribar a conèixer, molt boniques, encara que no reflectien els personatges com jo els havia imaginat, cosa, per altra banda, inevitable. Somniava que tindria èxit, que de la novel·la en farien una sèrie per a la televisió, que Benet i Jornet em telefonaria, interessant-se pel tema de la filmació. Crec que hauria estat bé, millor que moltes altres que han endegat sobre la guerra de Cuba, la veritat.


Encara que no està bé explicar el final de les històries, copio el paràgraf que tanca la novel·la, per tal que s’entengui el perquè del títol, ja que la protagonista desitja surar entre orats i savis, i veure passar la vida sense que res no l’afecti, però, és clar, no ho aconsegueix:

De la finestra estant veia com bastien un edifici nou. Aquella ciutat somniada creixia, s’eixamplava, s’estenia sota el sol ponent. Els paletes humils bastien les cases dels rics amb cura artesanal, però potser amb la revolta al cor, esperant el temps de la justícia. Va córrer les feixugues cortines desitjant absurdament que el pas del temps no penetrés a la còmoda saleta. Li semblava que això era el que havia fet sempre: romandre passivament asseguda mentre, en un escenari immens, com en una obra de teatre o en una òpera llarguíssima, s’engrunaven cruelment les vides dels altres.


Em sentia Faulkner, i vaig iniciar la construcció d’una mena d’univers centrat en Userda, -un poble inspirat en el del meu pare, a la Garrotxa, que més endavant recuperaria en altres llibres posteriors-, Sorrals, un poble de mar, i d’altres espais que aspirava a mitificar. A Barcelona li vaig conservar -i li he conservat, en posteriors novel·les- el nom real, i els trets distintius propis. La protagonista l’he recuperada, també, ja vella, en una novel·la inèdita fins fa poc temps, L'inici del capvespre. L’he tornat a repassar en alguna ocasió, aquesta primera novel·la publicada, em sembla prou digna, al menys no em fa vergonya rellegir-la, encara que avui hi faria un bon repàs i, sobre tot, hi afegiria unes quantes pàgines més. Esperem que algun dia la pugui reeditar en millors condicions i amb millors resultats. Un llibre té una vida molt llarga, em va dir, en una ocasió, un assenyat company de feina...

Afortunadament, en algunes biblioteques públiques es pot trobar aquesta novel·la, per si algú hi està interessat. Concretament a la Joan Miró i a la del Vapor Vell, de Barcelona, i també a Vilafanca, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.