RONDALLA DEL CAMÍ (1)

A finals de la dècada dels noranta em trobava estudiant Humanitats a la UOC, i em va arribar la convocatòria del Premi de Narrativa Pere Calders. Tenia aquest llibre acabat i el vaig enviar, va rebre un Accèssit i el va publicar la UAB, en la col·leció Gabriel Ferrater. Malauradament, la promoció que es fa d'aquests premis i dels llibres publicats en aquesta col·lecció és, pràcticament, inexistent, cosa per la qual la meva Rondalla del Camí ha estat un llibre dels més oblidats que tinc.

Crec que es tracta d'una novel·la innovadora, adient per a una col·lecció juvenil però també per als adults. La història se situa en una terra futura, mitificada. Els canvis climàtics han fet que el poder es trobi en mans de gent de pell bruna, resistent al sol, i que la gent pàl·lida, els albins, siguin menystinguts i marginats. També han minvat els espais de terra, i s'han generat noves zones marines. Els continents han quedat reduïts a dos: la Gòbida i Isavar.  En aquest context un noi, Dai, retornarà al seu antic país del sud.

A la novel·la vaig utilitzar noms de topònims i indrets catalans per als personatges, fent-ne alguns variacions ortogràfiques. La història compta amb tres parts, cadascuna de les quals és introduïda amb un poema, ja que un dels personatges més importants és Astor, el rondallaire, que intenta conservar la memòria del passat, davant dels intents del poder per esborrar les petges del que es va esdevenir.

Estic orgullosa d'aquest llibre, crec que llibres d'èxit, posteriors, han incidit en temes semblants i em sap greu que hagi quedat oblidat. Qui sap, potser algun dia tindrà una nova oportunitat...




Inici de la primera part: ASTOR, EL RONDALLAIRE

L'alba escampava a l'atzar petits nuclis de claror somorta per damunt dels arbres; tot just començava a desvetllar-se un sol feble encara, inofensiu. La boira del matí esmorteïa el dibuix de les muntanyes més properes i les gotes de rosada feien visibles les petites teranyines que s'estenien entre els matolls. Aquell moment màgic va sorprendre el viatger solitari que caminava en direcció nord-oest. Talment com si es trobés a l'inici d'algun fet desconcertant, inesperat, l'home va deturar-se un moment per contemplar amb admiració aquell mar de serralades en la immensitat. Núvols i camins confosos en un paisatge ple de secrets, inabastable.
-Quin silenci -va pensar Astor. Però aquell silenci era ple de tènues remors: insectes, ocells, una mica de vent, la fressa de les seves pròpies passes camí amunt. Era, en realitat, l'enrenou de la gent, allò que ell enyorava. Encara que el brogit provocat per la gent fos, sovint, el més inquietant de tots...