24.5.18

RENOVACIÓ



RENOVACIÓ

Amb acritud el vell cavall renilla. 
L’adob d’ahir cobreix els camps d’avui. 
El pelegrí aplega a la motxilla 
quatre records i una tarja de crèdit.

Imperceptible, torna la bonança, 
els dies llargs, la llum recuperada, 
tot i que el fred encara campi alegre 
damunt congestes irisades, sòlides.

Pel codolar, pels vells camins del sol, 
cerco el sentit de totes les mirades, 
l’urc juvenil, els clots de les cadolles 
on s’hi emmiralla un cel inexistent.

Pluges pietoses damunt les ermes prades, 
llavors badades als murs dels hospitals, 
borrons a l’om que sura al broix carrer, 
el plor novell d’un nadó desitjat.

Tot es renova, cada any aquest miracle 
es fa present, la roda no s’atura. 
Cap a ponent em crida la tendresa 
d’aquell temut i ben segur crepuscle.

Roda dels anys, infinites nostàlgies, 
esperances d’avui, vida estimada. 

Júlia Costa, poemes inèdits, 2018


9.5.18

MAIG, 2018



Porque ese cielo azul que todos vemos,
ni es cielo ni es azul. ¡Lástima grande
que no sea verdad tanta belleza!


(Germans Argensola)

Cau una pluja tendra damunt la pols dels dies,
el mes de maig aplega la joia del temps nou,
les roses dels jardins atrauen els insectes
i noves mallerengues cerquen parella avui.

El present, com la sorra, s'esmuny de les butxaques,
mentre tot es renova també tot es fa fum,
la cançó de la vida esclata i ens sacseja
i mares primerenques estrenen un goig nou.

Tot és un gran misteri o atzar incomprensible,
girem als cavallets d'un món inconsistent
i aquesta pau dels dies sempre resulta fràgil
davant de l'evidència d'un món violent i injust.

Notícies amb tragèdies a voltes ens inquieten,
davant de la impotència mirem al cel amic,
encara que la ciència digui que és un miratge
creure que allà hi romanen els àngels immortals.

Julia Costa, poemes inèdits, 2016

5.5.18

PRIMAVERA TARDORENCA

Han florit noves roses, han tornat com cada any
els ocells que acompanyen els capvespres del barri
i la pluja enyorada ha emmirallat la vida
i les cases antigues i els arbres del passeig.

El rellotge del temps arrossega nostàlgies,
recordo els morts amics i em resigno amb tendresa,
he complert un any més a l'abril que s'escola
i he filat somnis nous al balcó il·luminat.

Sento com el rellotge engruna mots i imatges,
la roda de la història no atura el seu camí,
escolto les rondalles i ja sé com acaben
aquells finals feliços i aquells herois ardits.

Les roses esdevenen una fotografia,
un esplèndid moment que no tornarà mai,
i malgrat ser tan breu, l'existència és amable
quan el bon temps arriba, entre núvols i llum.

Imatges i paraules, poemes inèdits, 2018

(Fotografia de l'autora, rosa groga al Parc Cervantes)