22.5.17

EL NOM NO FA LA COSA

Resultat d'imatges de santa julia

Júlia em dic i Júlia em deia
i era nom poc apreciat,
al llarg de la meva vida
poques Júlies m'he trobat.

Però com que la moda mana
fa uns vint anys, si fa no fa,
el meu nom va fer fortuna
i ara moltes Júlies hi ha.

Abans deien que tenia
nom de vella, ara ja no,
ara ja a tothom li plau
aquest nom tan rebufó.

Jo volia dir-me Rosa,
és un nom que ja no agrada,
¿què hi ha més bell que una rosa
tan bonica i perfumada?

Els gustos sempre canvien,
i, ves, toca el nom que toca,
ja n'he vist de tots colors
i ara el meu fins fa patxoca,

Però quan vaig pel carrer
i escolto avis mainaders
que acomboien noves Júlies
em sap greu, no hi puc fer més.

Avui, dia de la santa,
santa Rita el comparteix,
santa Rita fa impossibles,
i jo no puc fer el mateix.

Així doncs, em felicito,
els sants no són com abans,
portem el nom que portem
i al capdavall ens fem grans.

I és que el nom no fa la cosa,
i a Romeu va dir Julieta
que si s'hagués dit Pepito
li hagués fet igual l'aleta.

Va ser el nom d'una pobra àvia
morta jove i poc feliç,
no la vaig poder conèixer
i va viure un temps molt trist.

Jo no em queixo de la vida,
he viscut uns anys millors,
només tenim un temps nostre,
ningú no en pot tenir dos.

I aquí acabo aquest dilluns
un poema fet a raig
amb el qual em felicito
aquest vint-i-dos de maig,

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017


6.5.17

ENDERROCAMENTS



Sota les runes dormen esperits 
de gent antiga, humil, treballadora,
potser arrauxada, ingènua, amb esperances,
que organitzava festes i ballades
i conspirava contra un món hostil.

Avui el pas dels anys ha trencat mites,
els lideratges eren enganyosos
                            com els d'avui,
al capdavall és fàcil
fer enfilar somnis als desheretats.

Més endavant hi van vendre automòbils
usats, 
                  joies d'un temps 
que començava, lent, a enlluernar-se
amb rentadores i televisions
i d'altres meravelles que es venien
a terminis, però que simbolitzaven
una fita important per als més pobres.

I després, un garatge decadent
va acollir cotxes nous.
                        Hi havia un home
de pell fosca, que quan mig s'avorria
tocava una guitarra en un racó,
assegut al davant d'un munt d'estampes
acolorides, on els futbolistes
de prestigi, els triomfadors d'avui
mostraven a la gent la seva història
de diners, trumfos, èxits i fracassos.

Ara hi faran, expliquen, pisos nous,
de luxe, inabastables als més pobres,
mig milió d'euros. Per als inversors
això no és res. 
                    Els joves que s'apleguen
els vespres, ben a prop d'aquestes runes,
prou feina tenen per a sobreviure
i per poder fer gresca a preus barats
en aquest temps de somnis tan efímers.

Tot serà runes en algun futur
per tal que els arqueòlegs de demà
puguin elaborar una teoria
sobre un passat que no hauran conegut.

I els turistes, si passen pel davant
del que hi hagi aleshores a l'indret
escoltaran explicacions absurdes
sobre revolucions, guerres i paus,
mentre el món continua tan galdós
                                        com sempre. 

  Vet aquí com son les coses.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017