21.1.17

SANT PAU DEL CAMP


On el món del present aplega vida
humil, i passatgers de tot arreu,
al costat d'una escola sorollosa
on els infants aprenen a estimar-se
malgrat els prejudicis i les pors,
al camí cap a la ciutat fatxenda,
que passa per bars vells, botigues noves,
mercenaris amors, amb grans fornades
de noies destinades a l'oblit,
i per l'amable magatzem de somnis
on s'acullen històries del cinema
a preu modest, amb marginats que dormen
arrecerats als murs contemporanis,
a prop d'un animat poliesportiu
on els adolescents que s'enamoren
per primera vegada, fan barrila
sense pensar en futurs ni en galindaines, 
Sant Pau del Camp, testimoni dels segles,
em veu passar sovint i li dedico
el record de pregàries oblidades
al cartipàs de la meva infantesa.

Alguns carrers amb noms de sants aplegeun
pecats antics, de dames del capvespre, 
d'aquí que un d'ells, després dels sants, recordi 
la redempció de pobres penedides
que la misèria va confondre un dia
amb pecadores de categoria,
aquelles que poblaven enjoiades
les llotges cares del Liceu proper,
allà on el carreró dels més humils
desemboca a la Rambla sempre plena
de gent d'aquí i d'allà, que, encuriosida
retrata les escenes pintoresques
d'un decorat que amaga les misèries.

Aquí els records de la infantesa suren,
i veig encara, de la mà del pare,
acostar-se una tieta resistent,
cosina del meu avi, ben mudada,
amb el tortell tan bo de can Massana
i un paquet misteriós amb la joguina
que al seu carrer de Santa Margarida
havien dut els reis, per a nosaltres,
mentre els embriacs insomnes inquietaven
la innocència d'aquells dies de festa.

Vells jubilats encara tenen cura
d'uns horts moderns, com els monjos d'abans,
on l'univers, contradictori i tendre,
atemporal, romàntic i maldestre,
atura el temps, oblida les mancances
i forneix esperança als pelegrins.

Sant Pau del Camp espera i reconforta,
i escampa el seu alè d'eternitat
entre els sorolls de la ciutat inquieta,
com un oasi de sagrats silencis
on jo destijaria fer ben meus
tots els llenguatges, tots els déus possibles,
totes les pàtries, totes les ciutats
i totes les riqueses que no poden
comprar res més que pau entre tants dubtes
o una almosta de fe en què tot millori
per a tothom. 

                    La història es fa petita
davant del campanar, i el sol escampa
vida, llum i esperança inalterable
damunt de tots nosaltres, amb tendresa.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2017






6.1.17

NIT DE REIS I MATÍ DE JOIA

Resultat d'imatges de epifania

Recupero un parell de poemes dedicats a la festa d'avui, un de més nostàlgic i un de més alegre:



Nit de Reis

Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.





NIT DE REIS


Sota la nit de gener
entre boires i muntanyes,
han viatjat els tres reis ,
resplendents de pols daurada,
pel desert de l’infinit,
en camells de xocolata.

Porten les carrosses plenes
de joguines ben triades.
Pilotes, nines i trens,
i ordinadors amb pantalles,
on pots veure tot el món
des de les cambres de casa.

Porten mitjons i jerseis,
abrics, barrets i flassades,
disfresses, fireta, jocs
d’aquests per jugar a la taula,
llaminadures, titelles,
i un munt de coses estranyes.

-Com està canviant el món!
-Melcior, enfadat, s’exclama-
No m’agraden els joguets
electrònics, que fan ara-.
És un rei tradicional,
de costums encarcarades.

-Melcior, estàs envellint!
-en Gaspar respon amb calma-.
És jove i és coratjós
I  la novetat l’exalta.
Amb els estris tecnològics,
ell hi té la mà trencada.

Baltasar, el morenet,
cavalca en silenci, calla.
Porta a les mans un antic
llibre de tapes folrades
on hi ha la història del món
i cinquanta mil rondalles.

El sol comença a sortir
rere muntanyes de nata.
Els reis estan molt cansats,
la seva gent, esgotada,
de tant pujar pels balcons,
amb la bossa carregada.

Tornaran cap a l’orient,
ho faran ben a trenc d’alba,
doncs tenen un hotelet
a un oasi amb llacs de plata
on reposen durant l’any
de tota aquesta feinada.


Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

2.1.17

ANTICS SILENCIS


L'hivern damunt del mar. Antics silencis
s'esmicolen al port domesticat
per on passeja un munt de pelegrins
que compren galindaines i es retraten
amb un paisatge de clarors somortes
darrere seu, sense pensar en tragèdies
ni en mars amb ones ben poc innocents.

El temps s'emporta els morts i la nostàlgia,
les il·lusions, tan fràgils, les proclames,
les frases fetes, les consignes velles,
la joventut, les festes i les frases
repetides a un munt de samarretes
i a les acolorides enganxines
que esquitxen aquest món tan poc amable.

Cal viure, no sé com ni els objectius
que ens empenyen a riure i fer barrila,
a esmerçar en francesilles els estalvis,
a embolicar presents i fer llaçades,
i a marcar el calendari amb vermellors
lligades a la història, a les rondalles
i a les celebracions de tota mena.

Potser ens han conformat, qui sap per què,
amb un ordinador com de fireta,
que fa que encara ens aturem seriosos
davant d'un sol ponent, d'un mar en calma,
d'un moment tan estrany i imprescindible
com aquest del capvespre vora l'aigua
on s'emmiralla la ciutat amable.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017