El miracle habitual de cada dia
fa que de nou, i sempre per llevant,
el sol escampi llum damunt les cases
com pot, entre els carrers, sobre els terrats.
Em meravella la seva constància
i que malgrat un món tan arrauxat
jo pugui contemplar-lo sense pressa,
i fins i tot en llibertat i en pau.
Sí, tot és relatiu, sóc conformista,
al fons esbrino en un balcó els colors
d'una bandera molt agosarada
en aquests temps de pàtries imprecises.
Les queixes són constants per totes bandes,
que si els polítics, que si el capital,
que es viu pitjor que mai, que la gent jove
no té un futur que sigui cobejable.
Oblidem molt aviat. La meva mare
ens repetia de petits, dolguda,
que mai no estàvem prou contents del tot,
ella, que estava trista tan sovint.
Mirar massa al passat fa que ensopeguis,
i contemplar un futur apocalíptic
que oblidis els miracles quotidians,
tan senzills i banals, el sol als vidres,
una llesca de pa damunt la taula,
un dibuix a mig fer i un breu poema,
i quatre amics i uns quants parents que viuen
força bé, comparats amb els meus avis.
Passa gent matinera que treballa,
i una noia gentil escombra amb traça,
satisfeta, potser, de tenir feina
ni que sigui precària i temporal,
la vorera per on tantes vegades
he caminat cap a destins inútils
amb el cap ple de somnis impossibles
i una insatisfacció que avui enyoro.
Poemes inèdits, Dietari de tardor, 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada