1986

 

1986

Ja fa trenta anys, quan jo era mestra,
                                               a escola

van arribar els infants, entusiasmats.

Barcelona ha guanyat, deien rient,

com si aquell fet tingués un mèrit gran

i ells en formessin part. 

                                 Quan ets petit

creus que el que passa ha de passar,

                                             que tot

respon a mèrits justos, previsibles.

Onze o dotze anys dels d’aleshores, 

                                              l’EGB,

estossinada al capdavall, com tot.

Tot és passat avui,

                                              Ben aviat

es van anar a apuntar per fer de voluntaris

amb una joia que tan sols és plena

en aquests anys estranys i esperançats,

quan deixes de ser infant, sense adonar-te’n.

Jo, ho he de dir, no compartia gaire

aquella eufòria, i és que començava

a fregar madureses inquietants

d’aquestes que et demostren que tot passa

i que tot es transforma de vegades

en contra teu.

                    Vaig perdre molts paisatges

En aquells anys que avui són un record

amable,  i he d’admetre, fins i tot

que hi va haver coses bones, reeixides:

El mar a prop, 

                       neteges arrauxades,

edificis fatxendes, lluminosos,

i l’arribada de ramats turístics

que han augmentat de forma progressiva.

Al capdavall, tothom perd els paisatges

                                al llarg dels anys

i encara és potser aquesta

la més pietosa de totes les pèrdues.

De l’abans d’aquell dia

            ja me’n recordo poc, 

                                     vull evocar

tants indrets entranyables i esborrats
                                i ja no en sóc capaç,

i ni tan sols no reconec carrers

en les fotografies d’aquell temps.

I, això és encara molt més trist i greu,

sóc incapaç de recordar persones

que m’envoltaven i que també reien

en contemplar l’alcalde, com saltava,
immergit en onades de cridòria
i aplaudiments i visques infantils.

Un polític que salta, balla i riu

té molts més vots guanyats que un de sorrut.

Tot es torna tendresa en la distància.
Aquell alcalde diuen que ha perdut
la memòria, com passa a molta gent
car els anys, com els corcs, sempre fan fira.

I aquells infants a punt de fer-se grans

avui els recupero per les xarxes

socials, 
                   un gran invent dels nostres temps.

Ara són pares, mares, professors,

metges, mecànics, venedors de somnis,

dependents de comerç,

                                   cuineres sàvies

enginyers i enginyeres assenyats,
aturats resignats, que busquen feina,

desencantats de com ha anat el món,

solitaris que cerquen en debades

l'amor somniat o l'aventura exòtica.

La sort amb ells ha estat tan atzarosa

                              com amb tothom.

Als fills adolescents els contaran

rondalles d’aleshores,

                                     amanides

amb algun bri de singular nostàlgia,

car no es pot defugir la melangia

quan la tardor comença a daurar els arbres.

Ah, ni us podeu imaginar com eren

aquells anys, l’alegria de la gent

quan van veure per la televisió

que a Barcelona, que al costat de casa

hi farien allò tan important,

                               diran, contents.

I potser, com fem tots,
pensaran que les coses empitjoren
i que no va existir cap joventut
tant feliç, inconscient i esperançada
com ho va ser la seva.

Tant de bo fossin sempre

els records tan amables, sense guerres

ni malvestats, amb festes i amb esports

i amb cançons i amb projectes sense riscos,
i platges noves, i cançons i balls.

I això, malgrat algunes servituds.
potser, siguem sincers, inevitables.

Júlia Costa, 'Dietari de tardor', poemes inèdits (2016)