Antics estius al barri
Els estius eren llargs al temps de la infantesa.
No teníem un poble ni una llar d’estiueig,
i les feixugues tardes s’esllanguien, inútils,
a la ciutat, encara, sense turistes àvids.
Però un estiu fins i tot vaig pujar a la piscina
de Miramar, immensa, per aprendre a nedar.
Hi anava amb una colla de companyes d’escola
i teníem tretze anys.
El sol era calent, la pujada, feixuga.
Però les nostres cames
no sentien encara dolors ni rampes, eren
cames de joventut, balladores, alegres,
soldats que atalaiaven els misteris pregons
de la vida amagada als més íntims paisatges.
L’aigua era blava i feia una olor de lleixiu
compacta. La ciutat, als nostres peus, surava,
com nosaltres a aquell petit mar sense onades,
una ciutat perduda al planeta distant
on viuen les persones que algun dia vam ser.
Júlia Costa, poemes inèdits
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada