14.4.16

EL PORT VELL

Un dels poemes que vaig llegir a la trobada de Masquefa, crec que ja el vaig penjar el blog en alguna altra ocasió però no hi fa res.



EL PORT VELL


Ha canviat tant el port!

                     Avui s'assembla
a un decorat polit, ja no fa l'aigua
aquella sentor antiga de quitrà
ni hi dibuixen miratges irisats
els greixos que eren rastre de vaixells
                                 de tot el món.

Els mariners garlaven
i Rambla amunt cercaven un consol,
aquest consol estrany 
                que els homes troben
entre les cames d'un amor anònim.

Hi havia un retratista
                              i els retrats
anaven emmarcats amb cors i flors.
                          Les golondrines
oferien viatges a l'abast,
un home vell amb un acordió
alegrava el trajecte imprevisible
vers aquell rompeoles 
                             on els crancs
lligats en una canya, eren joguines
per als infants d'una època perduda.

M'agafava molt fort d'aquella mà
segura i aspre del meu pare jove,
quan el diumenge, 
                  sempre massa breu,
em mostrava una vida més amable
vora els norais del moll. 
                            I jo sabia
que si per una relliscada queia
al mar, ell me'n trauria de seguida,
nedant amb un estil rudimentari
après a la riera del seu poble.

                         No enyoro tant
aquell passat ni la infantesa antiga
com el sentiment viu de ser immortal
i de tenir al davant un munt de vida
per esmerçar com em semblés millor,
o aquell misteri del futur incert
esperonat per somnis i rondalles.

M'agrada aquest port vell i desvagat,
el pont i els magatzems amb galindaines,
la llum del sol que esquinça l'aigua quieta
i els viatgers de tot el món que passen
i es retraten i riuen i fan gresca.

Al capdavall, tot és tan sols present
i algú recordarà aquest decorat
d'aquí molts anys, amb la mateixa estranya
tendresa amb què jo penso en el passat.

  
Imatges i paraules, poemes inèdits (2015)


4.4.16

ABRIL







Un antic poema, breu i que m'agrada força:

ABRIL

Ha florit calabruixa
entre el silenci eixarreït dels camps.

Sota el sostre, esquitxat de lluminàries,
de la gran catedral de l’infinit,
un orgue restaurat, torna a la vida.

Res no serà com era. Tot comença.
Damunt les tombes, juguen els infants.



Júlia Costa, poemes antics