PLUJA D'ESTIU

La pluja, gran absent des de fa tant de temps,

ha tornat en aquestes tardes llargues encara

amb un tèrbol presagi de possibles estralls

i una esperança plena de collites possibles.

Pluja d’agost, el cel ha aplegat nuvolades

en tons de gris i blau i blanc, daurat i rosa

i la gent, avesada a l’antiga sequera,

s’ha amagat a la llar, esperant la bonança.

Brillen els ceps humits i els raïms d’ametista

i els camins plens de pols i els pins de poca alçada

i les cases antigues i els terrats vigilants

i les mirades tendres dels infants que no juguen.

Una espurna de vida ha vingut amb la pluja

per damunt dels carrers i el campanar enlairat

però les orenetes han restat en silenci

com si ja preparessin el seu vol de tardor.

Júlia Costa, poemes inèdits

MITJANS D'AGOST

Mitjans d’agost

S’allarga l’ombra de les tardes clares.

Plou a algun lloc, les festes que s’acosten

porten més gent al poble, forasters,

i familiars dels que no van anar-se’n

en aquells anys antics, de gelades temibles

de venjances inútils i de llargues sequeres.

Hi ha infants que descobreixen nous camins,

joves que al vespre emprenen rutes llargues,

xerrades al portal de cada casa,

records i desenganys, pas de fantasmes,

els carrers de silencis escapçats.

Tot és tan curt, tan breu, tan de passada

al lloc del món, ara tranquil, al menys,

on evitem un sol que no és amable

sinó punyent, feixuc, desesperat!

Nits amb estels, lluminàries fugaces,

impotència de tot, desig de res,

passes damunt de caminals polsosos,

vinyes silents, migranya fugissera.

Enyoro la ciutat, ara llunyana,

on és possible encara no pensar

mentre, inútils, les hores s’esmicolen

des d’aquest campanar que no em coneix.

Júlia Costa, 'L'ombra de les vinyes', poemes inèdits (2010)