Fa anys, si fa no fa quaranta, vaig fer un curset de català d'aquells pioners i gairebé clandestins. La professora era força jove i poc dogmàtica, partidària d'eliminar en l'ortografia coses com ara l'ela geminada. En aquells anys temes d'aquest tipus generaven saludables polèmiques. Avui l'ela geminada, com la 'ñ' castellana, s'han convertit gairebé en temes intocables, essències pàtries monolítiques, el mateix que els accents, aspectes ortogràfic que els anglesos van bandejar fa temps per la seva inutilitat.
A facebook he creat un grup en broma sobre això de la correcció lingüística, la normalització i el refús de formes populars o dialectals a la recerca de la unitat ortodoxa i passada pels diccionaris canònics. L'he anomenat La lliga del Sacatapus, car aquesta creativa paraula era d'ús comú durant la meva llunyana infantesa. Com que en el grup feisbuker va sorgir el tema del puntet volat aquest em vaig inspirar per escriure aquest poema críptic, amb ànim més humorístic que no pas ortogràfic o poètic. Si fóssim en el temps dels dictats escolars convencionals serviria per a fer pràctiques i tot. També serveix per a jugar a l'scrabble català el qual precisa ja d'un diccionari actualitzat, que aquí parlem molt i després hi ha mancances imperdonables en el context quotidià.
EM REBEL·LO I BEC XAREL·LO
Al•leluia, digué el bèl•lic
Gal•lès, tot al•lucinat,
Fent al•lusió a l’aquarel•la
On una gran caravel•la
I una xinesa amb xinel•la
Pul•lulaven per un prat.
Singular al•legoria,
Cal•ligrama existencial,
Apel•lació a l’intel•lecte
Al•lusió al món incorrecte
Que lloa el fal•lus erecte
I el satèl•lit celestial.
Al•luvió de pol•len càustic,
Maquiavèl•lica invenció,
Cavil•lació que flagel•la,
Una il•lusòria novel•la
Que aparia bagatel•la
Però cerca la col•lisió.
Art fecund i clorofíl•lic,
Cavil•lació de científic,
Poema de cel•lofana,
Sibil•lina caravana
Gairebé compostel•lana
Que fa circumval•lació.
Un excel•lent cal•ligrama,
Pal•liatiu i sigil•lós
Que aixopluga sota ombrel•la
Una bella damisel•la
La nocturna fumarel•la
I un col•loqui pretensiós.
Oh, si gairebé sembla del senyor Foix!!! Frega l'excel·lència!!!
Liuja Tascó i D'Horcec
4 comentaris:
tot un homenatge a l.l
Xelo, més que un homenatge pretenia fer broma amb el tema, he, he.
oh, júlia! m'ha encantat este poema teu, molt divertit i realment útil per a treballar el tema de la ele geminada.
l'atre dia, pensant en això dels "ultra-correctors lingüístics", vaig dir-li al miquel que hi ha coses que em semblen ideades per "punyeteristes", perquè algunes semblen fetes expressament per a fer la punyeta, i en bona part per a diferenciar-se del castellà sigue com sigue i coste i valgue.
la ela geminada, en concret, a mi no em molesta, encara que és veritat que quan havia d'aprendre-ho me fastidiava una mica perquè com en la pronunciació no ho aplico, m'ho havia d'aprendre de memòria i prou. amb lo temps li he anat agafant carinyo a les paraules "geminades", me sembla, i si servixen per a trobar poemes com este que tu vas escriure, encara més!
també m'ha agradat molt este nom teu de Liuja Tascó i d'Horcec. no te'l coneixia, potser si l'has escrit atres vegades no m'hi havia fixat. sona molt bé. sembla medieval :)
una abraçada, júlia
Hola, Iruna, firmo així de vegades quan el poema és irònic o humorístic, són anagrames del meu nom i cognoms.
Gràcies, pel comentari, una abraçada igualment!
Publica un comentari a l'entrada