Quin fred que va fer abans de l’antiga nevada!
Amb modestos abrics i calçat imprudent
els carrers acollien el goig adolescent,
la il·lusió dels adults i els jocs de la
mainada!
Aquell dia, ho recordo com si fes un
instant,
la mare ens va cridar amb un clam amorós
els patis i teulades no tenien colors,
i tot era tan blanc com la nata enyorada.
El silenci va estendre’s pels carrers i
avingudes,
van emmudir els tramvies, els cotxes i la
gent,
tan sols era important aquell nostre
present
i la neu amagava moltes coses perdudes.
Després, prou que ho sabeu, el miracle
estantís
va esdevenir pobresa, brutícia i
relliscades,
la neu es va glaçar vora les portalades,
i tot es va tornar potser encara més trist.
Assegurava algú que arribava el final,
i que tot era culpa dels coets de l’espai,
que coses tan estranyes no s’havien vist
mai
i que érem ben a punt d’una guerra mundial.
De tot fa cinquanta anys, mig segle, moltes
vides
han passat vora meu, han vingut, han
marxat,
amb virtuts i defectes el món ha continuat
i les flors més boniques també acaben marcides.
Avui és un record aquell Nadal antic,
no gaire diferent d’una vella rondalla,
la neu dels anys d’ahir ha esdevingut
mortalla
i les fotografies, un record molt bonic.
Algun dia la neu tornarà a la ciutat,
jo serè pols perduda sota els camins futurs,
hi haurà nous estadants als indrets
insegurs
i diran que és estrany i que mai no ha
passat.
Però algú els recordarà que res no és nou
del tot,
que tot arriba i passa i ve i torna a
marxar,
unes postals antigues algú retrobarà
i sabran que nevava, en un Nadal remot.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)
7 comentaris:
"No gaire diferent d'una vella rondalla". Certament, amb el pas dels molts anys, gairebé tot sembla esdevenir rondalla: un camí de transsubstanciació de l'anècdota a la categoria.
Bell poema.
Gràcies.
Te he visto por el canal Barcelona. Y si, aquella nevada fue espectacular, pero nosotros los de las chabolas, no sabíamos lo que eran los esquies. La Barcelona de entonces estaba dividida . Las barracas de La Cadena en La Bordeta. La de la Perona, las de san Martín, junto las vías del tren; las de Carmelo, Guinardó, las mías de Montjuich, las de Can Valero al otro lado, las Can Tunis y Somorrostro mirando al mar...esas no sabíamos lo que era esquiar. Allí, en el programa, pusieron las gracias de los de la parte alta de Barcelona. Balmes, Plaza Molina a Diagonal, y vuelta a coger el ferrocarril como medio de trasporte de subida. Eso lo he encontrado a faltar..las nevadas en los no pudiendetes. Recuerdo que mí madre abrió una botella de coñac y casi nos la bebimos mano a mano...del frio que hacia con la nieve encima las chapas...Un beso. Buen año y salut
Miquel, intenté contar eso que dices cuando intervení en ese programa, que tiene ya cinco años,pero ya se sabe que en la tele todo queda comprimido, creo que merece comentario extenso en el otro blog, el tema.
Miquel:
http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=7949508264375465560#editor/target=post;postID=7265291414385325169
La mare sempre em parla d'aquesta nevada perquè es va casar una amiga seva, i els parents que venien de fora no van poder arribar-hi. La mare es va casar l'any següent; i són d'aquelles dates que sempre les recordaré, perquè sempre les reviu.
Avui ha sortit novament.
Bell poema, ple d'història i ànima!!!
Dafne, va ser tan important i 'diferent', encara més en el context d'una època absolutament grisa que els qui ho vam viure no ho oblidarem mai. Encara menys si va coincidir amb la nostra adolescència,infantesa o joventut.
He vist la FELICITAT i m'ha dit que anava a casa teva. Li he demanat que portés també a la SALUT i l'AMOR. Tracta'ls bé, van de la meva part. Feliç Any nou 2013 ...!
Publica un comentari a l'entrada