-Qui ets tu,
ésser invisible del capvespre?
-Sóc jo.
Sóc tu mateixa.
-D’on arribes,
amb aquesta maleta que arrossegues
pels carrers on la fosca fa bugada?
-Vinc del No Res. És un país excèntric
on Tothom i Ningú de tant en tant
intercanvien el poder polític.
-On vas?
-També al No Res.
Tinc el bitllet d’anada i de tornada.
El meu viatge és,
de fet,
un cercle.
-I per què em cerques?
-Perquè m’acompanyis
car jo sóc tu.
-I si no vull venir?
-Serà en debades.
Quan jo me’n vagi, tu vindràs amb mi
sense saber-ho,
sense ni adonar-te’n.
Sóc tu, sóc jo, sóc un mirall esplèndid,
Una imatge virtual, desenfocada.
-Vinc, doncs, amb tu.
Passo el mirall, adéu.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)
2 comentaris:
"on la fosca fa bugada", ha de ser molt bruta la roba!
Crec que et refereixes, en aquest poema, a l'inconscient que porta a la poesia.
Sí, Helena, és força simbòlic, de vegades l'inconscient ho és tant que ni jo mateixa entenc d'on m'ha sortit.
Publica un comentari a l'entrada