24.12.12

LA NEVADA (1962)



Quin fred que va fer abans  de l’antiga nevada!
Amb modestos abrics i calçat imprudent
els carrers acollien el goig adolescent,
la il·lusió dels adults i els jocs de la mainada!

Aquell dia, ho recordo com si fes un instant,
la mare ens va cridar amb un clam amorós
els patis i teulades no tenien colors,
i tot era tan blanc com la nata enyorada.

El silenci va estendre’s pels carrers i avingudes,
van emmudir els tramvies, els cotxes i la gent,
tan sols era important aquell nostre present
i la neu amagava moltes coses perdudes.

Després, prou que ho sabeu, el miracle estantís
va esdevenir pobresa, brutícia i relliscades,
la neu es va glaçar vora les portalades,
i tot es va tornar potser encara més trist.

Assegurava algú que arribava el final,
i que tot era culpa dels coets de l’espai,
que coses tan estranyes no s’havien vist mai
i que érem ben a punt d’una guerra mundial.

De tot fa cinquanta anys, mig segle, moltes vides
han passat vora meu, han vingut, han marxat,
amb virtuts i defectes el món ha continuat
i les flors més boniques també acaben marcides.

Avui és un record aquell Nadal antic,
no gaire diferent d’una vella rondalla,
la neu dels anys d’ahir ha esdevingut mortalla
i les fotografies, un record molt bonic.

Algun dia la neu tornarà a la ciutat,
jo serè pols perduda sota els camins futurs,
hi haurà nous estadants als indrets insegurs
i diran que és estrany i que mai no ha passat.

Però algú els recordarà que res no és nou del tot,
que tot arriba i passa i ve i torna a marxar,
unes postals antigues algú retrobarà
i sabran que nevava, en un Nadal remot.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)



15.12.12

DIÀLEG DEL MIRALL






-Qui ets tu,
ésser invisible del capvespre?  
-Sóc jo.
Sóc tu mateixa.

-D’on arribes,
amb aquesta maleta que arrossegues
pels carrers on la fosca fa bugada?
-Vinc del No Res. És un país excèntric
on Tothom i Ningú de tant en tant
intercanvien el poder polític.

-On vas?
-També al No Res.
Tinc el bitllet d’anada i de tornada.
El meu viatge és, 
de fet,
un cercle.

-I per què em cerques?
-Perquè m’acompanyis
car jo sóc tu.

-I si no vull venir?
-Serà en debades.
Quan jo me’n vagi, tu vindràs amb mi
sense saber-ho,
sense ni adonar-te’n.
Sóc tu, sóc jo, sóc un mirall esplèndid,
Una imatge virtual, desenfocada.

-Vinc, doncs, amb tu.
Passo el mirall, adéu.

       Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)

8.12.12

PLANXAMÀNIGUES




Recordo les camises d'aquells homes de casa,
els braços fantasmals cobrint el planxamànigues
i l’olor d’escalfor casolana i humida,
i les piles de roba ja planxada, esperant,
el seu lloc als armaris on sempre s’ocultavens
secrets, records, mentides, mocadors i flassades,
i les cartes perdudes dels oncles oblidats.

Júlia Costa, 'Utillatge i parament', recull inèdit, 2012