28.8.12

DE LA NOSTÀLGIA BREU




De la nostàlgia breu

Reconec el passat cada instant al present breu i feble
I al paisatge d’avui hi retrobo postals de demà
amb anònima gent destinada a l’oblit del futur.

La ciutat va canviant com els fills que acostumen a créixer
fins que un dia t’adones que ja són uns adults com ets tu
I retallen amb cura el lligam amb les seves joguines.

Inclements els carrers i les places renoven botigues,
I l’indret més bonic, oblidat, s’ha tornat un lloc erm
on s’apleguen deixalles i gats i coloms malaltissos.

Els amics i els parents que he perdut són ja fotografies,
uns instants, una espurna joiosa del temps,
i em contemplen irònics, convertits en mirades perdudes.

Vanitosa, la vida, m’empeny vers projectes inútils,
mentre amara la casa en silenci la nit de tardor.


Júlia Costa, poemes inèdits (2011)

11.8.12

QUAN TORNEM A SER PETITS


Quan tornem a ésser petits


Quan tornem a ésser petits,
mitjó blanc, sabata blanca,
a la plaça i a peu coix,
jugarem a l'eixarranca.

Al terrat de dalt de tot
hi desarem les joguines,
soldats, cavalls de cartró,
jocs de bitlles, moltes nines,
i bombolles de sabó.

Ens ficarem tots a dins
de la bombolla més gran
i els camins del firmament
poc a poc se'ns obriran.
I llençarem les joguines
al foc nou de Sant Joan!

Pels camins de l'espai clar
les constel·lacions d'estrelles
ens faran l'ullet sovint
i passarem a prop d'elles
comptant-les de cinc en cinc.

No tornarem més al barri
ni als carrers de la ciutat
ni veurem pares ni avis
en aquella immensitat.

Però amarats de sentiment
mirarem el cel de nit,
i de tots, el més petit,
plorarà d'enyorament…


Júlia Costa, publicat a 'La pols dels carrers', Meteora, 2006

3.8.12

MONÒLEG-PLANY DE LA DAMA DEL PARAIGUA






Un apunt a l'aquarel·la i retolador, de la DAMA DEL PARAIGUA m'ha fet pensar en el temps en el qual la dama era el símbol indiscutible de la ciutat. Com que avui ha estat substituïda en el rànking de vendes de souvenirs i de representació barcelonina pel llangardaix gaudinà he imaginat aquest MONÒLEG en el qual la dama es plany empipada de l'oblit al qual es veu abocada des de fa temps.


MONÒLEG DE LA DAMA DEL PARAIGUA


Temps era temps vaig ser molt admirada,
Era moderna, jove i elegant,
El món sencer, els grans i la mainada,
Estrenaven un parc d’anomenada
I acomiadaven un passat sagnant.

Si el polissó feixugament pesava,
Si la cotilla m’estrenyia un xic,
Tot plegat ben mirat, poc importava,
Jo era una dama i com a dama anava
Mostrant el meu aspecte més bonic.

Al Parc, prou que ho sabeu, el món venia,
Vaig veure festes, i concerts, i balls,
Jo era la reina i com a tal lluïa
I la gent contemplava, nit i dia,
El meu posat que a tants cors feia estralls.

Aquest paraigua que la fama em dóna
No és un paraigua, es diu un antucà,
Va ser quelcom de moda a Barcelona,
Pràctic pel sol, però també quan trona
I sembla que la pluja aviat caurà.

Encara més, avui ja sóc mentida,
Una còpia del meu original,
Una còpia, això sí, prou reeixida,
Una bessona més que ha cobrat vida,
O sigui, més o menys, dama virtual.

A la ciutat, durant molts i molts dies,
Vaig amb orgull representar fidel,
Em van reproduir sense manies,
Talment com si n’haguessin sortit cries
D’aquesta font amb fons de verd i cel.

I ja ho veieu, avui no sóc pubilla,
Un llangardaix de coloraines vil
Que no porta paraigua ni cotilla,
Un rèptil, un ximplet, una burilla,
Ha desplaçat el meu posat gentil.

Encara més, de bèsties envoltada,
De micos, de dofins i d’ocellots,
Suporto els seus xisclets ben marejada,
I qui vol contemplar-me una vegada
Ha de passar guixeta de burots.

Però encara algú em filustra amb enyorança,
Algun infant em mira amb devoció,
I potser un avi amb un vailet s’atansa,
I li fa veure aquest meu pas de dansa
I li explica amatent qui vaig ser jo.

Per més que aquest fatídic llangardaix,
Sigui obra d’un senyor que es diu Gaudí
Jo seré a dalt i ell sempre serà a baix,
Més ordinari que qualcun bastaix
i més bestiola que els que tinc aquí.

Jo també vaig ser l’obra d’un artista,
Roig i Soler és deia l’escultor,
Avui poc recordat, la vida és trista,
I passa el temps, i et treuen de la llista
Perquè els gustos canvien que fa por.

I la font que m’acull, ornamental,
També té autor, es deia Fontserè,
I a mi em sembla quelcom excepcional,
és clar que sóc antiga i immortal
I senyorejo el bell conjunt sencer.

M’han dit burgesa, carca, decadent,
Els modernots em miren de biaix,
Però m’adono que hi ha molta gent
A qui no sóc ni mica indiferent
I que m’estima més que al llargandaix.

  Júlia Costa, poesies inèdites