9.7.12

TEATRE INÈDIT: CREPUSCLE JOIÓS (1)


Crec que som uns quants els qui, en acabar de veure una pel·lícula, una obra de teatre, o de llegir un llibre, ens preguntem què faran després els seus personatges,  al menys aquells que més ens han trasbalsat. Per tal de donar respostes a la curiositat de la gent s'han inventat les continuacions. Les sèries de televisió són el súmmum d'aquestes històries que, com la vida mateixa, no s'acaben mai. De fet, una de les gràcies de la ficció és haver d'abandonar els personatges en algun moment i poder oblidar-los. Un autor, el mateix que un artista, un pintor, no acostuma a acabar l'obra, més aviat la deixa abandonada en algun moment.


Per distreure'm vaig intentar, fa uns mesos, escriure alguna cosa diferent, en aquest cas una obra de teatre, gènere que no havia intentat conrear, llevat d'alguna cosa per a escolars, destinada al consum intern. I se'm va acudir recuperar dones de la literatura, la majoria de la literatura catalana, totes elles reunides en una residència geriàtrica que es diu Crepuscle joiós, a cura d'una enfermera hispanoamericana, també literària. I és que d'aquestes senyores literàries catalanes, al grup de les quals en podria afegir moltes més, sempre me n'ha preocupat el desconegut futur i la suposada vellesa.

El tema de la residència també l'he lligat a un poema que vaig escriure fa temps, després de veure com havia quedat aïllat un d'aquests establiments, en desviar la carretera que passava per davant de l'edifici. El podeu trobar publicat en aquest mateix blog.

De moment no he trobat ningú que vulgui intentar-ne la representació, la veritat. Les valoracions que m'han donat algunes persones més o menys relacionades amb el món teatral han estat un pèl curioses i no gaire optimistes pel que fa a l'èxit del tema:

a) Caldria que els espectadors coneixessin els referents literaris o que l'obra, a causa d'aquests referents, es dirigís a un públic escolar, d'estudiants.

b) No és comercial situar l'obra en una residència d'avis, a la gent no li agrada contemplar quelcom relacionat amb el seu futur, millor situar els fets en un altre marc (tot i que recordo alguna obra situada en un ambient semblant, per cert).


Bé, amb això de la pròpia literatura, encara més escrita en temps de crisi, sóc incapaç de valorar objectivament el producte. Per a gaudi dels improbables encuriosits us aniré oferint l'obra en fascicles virtuals, post a post. 


De moment, us presento les protagonistes, totes dones, reunides, això sí, de forma totalment anacrònica:



CREPUSCLE JOIÓS


Personatges:
Marta[1], dona molt vella, es recolza en un bastó per caminar i comença a no tenir el cap clar. Porta ulleres.
Mila[2], molt vella, va en cadira de rodes i té un lleuger tremolor de tant en tant. Lúcida. Ulleres gruixudes.
Glòria[3], vella, però encara fa goig i s’arregla molt, tot i que va ser operada del cor fa poc temps. Només es posa les ulleres per llegir.
Natàlia[4], menys vella, acaba d’arribar al centre, alzheimer.
Maria Rosa[5], molt vella però alta i forta, saludable. Ulleres.
Eréndira[6], la auxiliar i cuidadora, bruna, colombiana, uns quaranta-i-tants anys, tothom li diu ‘Erén’.  De vegades parla en castellà, amb accent colombià.



[1] Protagonista de Terra Baixa (Àngel Guimerà)
[2] Protagonista de Solitud (Víctor Català)
[3] Protagonista de L’hostal de la Glòria (Josep Maria de Sagarra)
[4] Protagonista de La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda)
[5] Protagonista de Maria Rosa (Àngel Guimerà)
[6] Personatge del conte La càndida Eréndira y su abuela desalmada (García Márquez)

(continuarà)

1 comentari:

fanal blau ha dit...

Jo t'aniré llegint ben gustosament, Júlia. Sempre m'ha agradat el teatre i m'ha agradat llegir-te les entrades que has publicat.
Tinc pendent enviar-te un correu de fa molts dies, ho sé. En breu.