AMB LLARGA ULLERA, DES DEL MOLL

Amb llarga ullera, des del moll,

veig com s’atansa un vaixell foll,

amb sacs de joies i diners.

Al cim fumeja el vell rostoll,

i se m’esborren el senders

sota les mates de fonoll.

Tot és igual i diferent,

Camins, carrers, cases i gent.

Escolto els crits dels gavians

i veig el rastre dels llunyans

avions daurats de pas rabent.

Sento desitjos a les mans,

camins, carrers, cases i gent,

s’omplen de rostres poc humans.

Un diari escampa malvestats

pels gratacels de les ciutats.

Albiro cues de sirena

i escolto un cant farcit de pena

al port obert del temps que fuig,

sento que ja em pesa l’esquena

i que m’amara un vell  enuig

que cada dia fa l’estrena.

I tan sols trobo al meu present

camins, carrers, cases i gent.

Enyoro els dies de l’escola

i em sento pobre si estic sola

quan m’aclapara el sentiment

del fràgil temps que ara enrajola

camins, carrers, cases i gent.

Febles mosaics, vida que vola.

Enyora l’ombra del norai

aquell vaixell que no ve mai.

Arriben ones de turistes

que en les estones ja previstes

esperen veure-ho tot i res

del que han llegit a una revista.

Però els rodamóns i els mariners

i els immigrants de vida trista

cerquen amb aire indiferent

camins, carrers, cases i gent.

Torno al racó de casa meva,

on cada dia el món es lleva

acolorint-me el pensament

amb l’esperança d’una treva,

que em fa estimar sols un moment

camins, carrers, cases i gent.

Damunt amors sense casal

mor la tebior d’un breu fanal.

Engego la televisió

i guaito anuncis de sabó

i un món mesell que mai no aprèn

el vell manual del bon minyó

que no es baralla i es atent

i mostra bona educació.

Esborren guerres que no entenc

camins, carrers, cases i gent.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)