22.2.12

HOSPITAL




Com un gran formiguer d’assèptiques imatges,
l’hospital ens acull als seus nítids camins,
on les hores són lentes i els dubtosos viatges
esmicolen històries d’improvisats veïns.

El dolor no és pietós ni història imaginària,
és un estrany recull de simbols quotidians,
un estat quotidià de feina rutinària
on s’instal·len, anònims, actors passavolants.

Escolto algú que es queixa i també qui es ressigna,
parlo amb dones cobertes amb bates de colors.
La vida es fa petita, més fràgil i més digna,
en aquests passadissos on s’esberlen les pors.

Hi ha un estol de jovent, de metges i infermeres,
que somrients acullen els instants del present,
fràgils com els malalts, no dominen dreceres
on el sol de la vida defugi el patiment.

Avui, com que és diumenge, els visitants passegen,
cerquen parents i amics entre laberints llargs.
Sobre els antics ampits els coloms parrupegen
i al carrer hi ha un silenci sense moments amargs.

Tot és breu i variable, salut o malaltia
són uns dons que l’atzar capriciós reparteix,
fins el metge més savi té marcat el seu dia
i l’orgull més estable en un llit s’abalteix.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2005)


2 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

A la meva dona li ha agradat molt....precisament ella treballa allí. salut

Helena Bonals ha dit...

M'agraden molt els dos últims versos.