Estrany el temps
Estrany el temps, que passa i tot ho trenca,
talment un vent tramuntanal i absurd,
aquells lligams que semblaven per sempre,
tot el que fou i ara és desconegut.
Estranys amics, ara ombres enyorades,
afectes i odis, igualats avui,
el sord compàs, un ritme de petjades,
ona calenta sobre negre escull.
Estrany l'amor que jo no em creia massa,
i és, i el puc veure, i continua amb mi,
i sé la mort, estranya, alè que glaça
el vell indret que no podré assolir.
Estèril tot plegat, vida i no vida,
amistat, cobejança, orgull, alè,
Estrany pensar, estranya la mentida,
estranya la certesa de saber.
Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)
3 comentaris:
M´agrada....
Aquest amor que no et creies massa és el que sembla que perdura... Però és "Estèril tot plegat, vida i no vida", al capdavall.
Gràcies, Miquel i Helena, pels comentaris!!!
Publica un comentari a l'entrada