29.11.11

ALTERNATIVES




Alternatives

Llicorella esmaltada, i la gerdera.
O els magatzems farcits de galindaines.

Un forcall de camins, i les bardisses.
O el parpelleig dels fars dels automòbils.

La basarda, la fosca i els silencis.
O el metro pel matí, les multituds.

El giravolt tossut del raspinell.
O mil infants que surten de l'escola.

Un astor vigilant, entre cingleres.
O el divendres, al vespre, en un cinema.

Un petit cementiri, entre xiprers,
i un nínxol sense nom.

O un cementiri immens, quatre xiprers,
i un nínxol sense nom.




                                   Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

27.11.11

RESUM





Resum

Quan vaig ser infant, si és que ho vaig ser algun dia,
els temps, em sembla, eren pitjors que avui,
però teníem la ràdio, i el cinema
del barri, i fins la missa del diumenge,
un espectacle estrany, que ens redimia
de tots aquells pecats inexistents.

Teníem els veïns amb un bon doll d'històries
per explicar al terrat, les nits d'estiu.

Cadascú coneixia el seu espai:
Els homes, al futbol i  la taverna,
a més del seu treball de cada dia;
les dones, a la casa i al mercat,
i els infants, a l’escola i al carrer.

Ens explicaven contes, a l'escola,
estranys, tots plens de santes i dimonis.
Calia fer bondat. Les noies joves
havíem d'anar amb compte amb els xicots
i evitar els molts paranys que s'estenien
al nostre entorn, mesquí, pobre i covard.

I malgrat tot això, pel meu carrer,
hi floria optimisme a flor de pell.
Tothom volia anar endavant, i viure.

La gent es malfiava dels profetes.
-Ja veieu que ha passat amb les paraules
i amb els discursos i amb les rauxes folles...

Això deien, i oblidaven la guerra,
a poc a poc. I els enemics d'abans
feien tertúlies a la lleteria
i al bar més ple de fum de la barriada.

La meva gent no era dels triomfadors,
però tampoc no era dels vençuts herois.

Era gent conformada, que sabia
que la vida no sempre és una festa
i que al món, desitjada vall de llàgrimes,
s’hi ve a morir a pessics o a canonades.

En aquells anys l’església era ben plena
malgrat el general escepticisme
I deien que no feia mal anar-hi.
Que potser sí que déu, enllà dels núvols,
deixava que els humans s'estossinessin
per castigar el seu urc desesperat.

Érem persones febles, sense idees,
que solament volíem viure en pau
i veure passar el món darrere els vidres.

Després jo crec que un dia vaig ser jove
i vaig tenir profetes vora meu.
Ressorgien idees, predicaven,
els nous vidents, un nou demà més bell.

Explicaven els fets d'aquella guerra
agosaradament, sense temences.
Eren valents, sincers, i jo me'ls creia
perquè volia creure alguna cosa.

Explicaven que hi havia països
on no existien rics ni privilegis,
països on un era igual que un altre
i on tots tenien taula ben parada
i llibres als prestatges de la sala
escrits en moltes llengües diferents.

Jo volia que fos possible viure
en una terra sense fam ni lladres,
respectuosa, solidària i tendra.

Però aquell planeta eren, només, paraules,
i una gran majoria de vidents
van acabar vestits de funcionaris,
parant la mà quan acabava el mes
a algú que, espavilat, els vigilava.

Ara tampoc no crec en els profetes
ni en els contes que expliquen els experts.

M'he fet molt gran, potser massa de pressa.
No entenc el món que no és com jo volia
i potser m'abalteix l'escepticisme
heretat de parents i desenganys.

Espero sense goig que tot s'ho emporti
la riada imprevista i coneguda
cap al mar del no-res, el mai i el sempre.

Ja no hi ha cels on la gent bona dansa
I es recupera de les maltempsades
entre àngels, sants daurats i benaurança.

Tampoc, però, no hi ha un país que porti
la torxa de la pau a la bandera,
després de lluites innocents i netes,
amb gent tranquil·la, justa, responsable
i, sobretot, feliç. 
             
                            Ni al nord ni al sud,
ni rere cap frontera. És que, potser,
m'amara, exagerat, el pessimisme.

Però escolto encara, amb la infantesa als llavis,
de tant en tant, sermons, i la pregària
d'aquells que volen desvetllar consciències
i encendre rauxes de revoltes velles.

Em neguiteja no poder esbrinar
si és d'encenalls el foc que els esperona.

Encuriosida, escolto el que ofereixen.
De fet, no crec que faci mal sentir-los.
Les paraules, sabeu? sols són paraules...


 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

26.11.11

LA MORT I EL SOMNI


La mort i el somni 


Serem oblit, misteri, nit, imatges.
Avançarem sense saber el perquè.
I fins i tot, de tant en tant, joiosos,
creurem en mars eterns i inabastables.

Mostrarem, orfes, rebels tenacitats,
per no ofegar-nos abans d'horabaixa.

I al mateix tems, sobre la mort dels somnis,
hi ancorarem el somni de la mort.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)



24.11.11

PETITA CANÇÓ D'ESTIU

Inicio la publicació completa dels poemes del llibre Indrets i camins, que va guanyar el premi joescric.com l'any 2004. Tot i que ja he penjat als meus blogs alguns d'aquests poemes, ara aniré oferint el llibre sencer. És un llibret avui ja difícil de trobar i que va sortir amb algunes errades que he anat arranjant.









Petita cançó d’estiu

Neret florit
al fons del bac.

Sallent glaçat
i un raig de sol.

Camins humits
i el bleix d'un tret.

Xatrac perdut
al grau obert.

Rafal mullat,
xàfec d'agost.

A la ciutat,
fonoll i bosc.

Un vell portal,
un vell balcó.

I tu.
I jo.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

21.11.11

ITINERARI




Durant molts anys, a partir dels cinquanta i a causa d'un accident greu a muntanya, el Foment Excursionista de Barcelona va organitzar cada novembre una missa en memòria dels excursionistes desapareguts durant l'any, ja fos a muntanya com de forma natural.


La missa es realitzava cada any a alguna església, ermita, santuari o parròquia diferent. Comptava amb l'acte religiós i amb un acte cívic, una xerrada sobre algun tema d'actualitat i d'interès general. Era una activitat entranyable, per a creients i no creients, amb motiu de la qual s'editava una tarja amb un dibuix o pintura d'algun artista i un poema d'algun escriptor. Escriptors de gran prestigi i categoria van escriure poemes al llarg dels anys per a aquestes targes commemoratives, com ara el mateix Joan Brossa.


L'any 2001 em van encarregar el poema, és aquest que penjo avui, quan ja han passat deu anys d'aquella commemoració, que es va fer a Andorra, a Canillo. Recordo que la xerrada cívica es va dedicar a Verdaguer, ja que el 1902 es va celebrar el centenari del seu traspàs. Va ser una evocació molt viva del Verdaguer caminador i excursionista, pujant muntanyes tot sol, de vegades sota una tempesta sonada, amb sotana i sabates poc adients, carregat amb maletes de fusta on portava llibres per obsequiar els rectors dels petits poblets on es dirigia.


La gent que organitzava l'activitat, en la qual s'aplegaven persones de molts centres excursionistes, s'ha fet gran i no hi ha hagut una renovació. Avui sembla que això de les misses és quelcom fora de context, malauradament. Jo no sóc creient però penso que la nostra cultura, ens agradi o no és catòlica i cristiana i que no resulta tan fàcil defugir-la ni bandejar-la sense renunciar a molts valors i sentiments íntims que de vegades no volem admetre. 


En tot cas, aquí teniu el poema:


ITINERARI


Més enllà de la por i el cansament,
on dorm, amable, la inquietud del vent,
hi ha una muntanya que la boira amaga.
Al mapa del destí, cap a ponent,
s’hi dibuixa una ruta per l’obaga.

Cal arribar a la vila sense nom,
al corriol del neguit, al bosc on dorm
sota l’arç blanc, la font del pelegrí,
i passar la riera pel vell pont
sota la llum més tendra del matí.

Quan la claror s’esquinça en mil colors
les ombres de l’ermita dels pastors
acullen sempre el viatger cansat.
I entre la breu durada de les flors
hi batega un polsim d’eternitat.

A una clariana, abans de la carena,
quan la fiblada amarga de la pena
sembla atiar el neguit de la fugida,
sota la plata de la lluna plena
hi ha el refugi on tothom hi té acollida.

Es el refugi del retrobament,
allà on la breu espurna del present,
s’uneix al foc de l’alegria antiga,
i a la serenitat del sentiment,
i a la tendresa de la veu amiga.

Amb la claror del dia que vindrà
ens espera el cim nou del Més Enllà. 

Júlia Costa. Poema editat en tarja amb motiu de la Trobada en memòria dels excursionistes.

11 de novembre de 2001. Parròquia de Sant Serní. Canillo. Principat d'Andorra.







20.11.11

L'ESQUERDA






La tardor que s’escola per l’esquerda
de la paret del meu fràgil present
em porta algun record sense verí
i una olor feble de fornades noves.

He oblidat moltes coses, però algun
matí d’aquests d’avui, quan una fulla
davalla dels vells arbres del passeig
de sobte em ve una imatge, una paraula,
un gest d’algú llunyà.

                               Petits instants
que no sé si van ser o si són els somnis
que han fet forat a l’equipatge frèvol
que arrossego i que sembla que ja sigui
una part del meu cos. 


                                  L’estrany silenci
d'un cel sense orenetes ni falciots
em sobta avui, mentre obro la finestra
d’aquest ordinador, on les lluminàries
del món em fan saber que encara visc.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2011)

19.11.11

REFLEX




La memòria, traïdora i imprecisa,
basteix rondalles als camins perduts
per on vam caminar de matinada
quan tot just un nou sol s’estavellava
en l’escuma de l’aigua, vora mar,
o al rierol perdut, o a la llacuna.

No saben qui serem ni qui vam ser
I al mirall del present, llac sense onades,
un rostre s’esvaeix i ni tan sols
sabem ben bé del cert si ens pertanyia.

Júlia Costa. Poesia inèdita (2011)

17.11.11

Al mercat






Garolers de remença han estès la parada
al mercat medieval per turistes astuts
i entre càntirs de plàstic i pitxells i arracades
hi han escampat estampes de polítics locals.

Prometen pau i feina i diners i cultura,
tots són millors que els altres i encara ho seran més.
Un nuvolet de cendra s’ha escampat per la plaça
quan la tarda de festa començava a minvar.

Hi havia un foc llunyà a les velles muntanyes
on els senders antics ja s’havien perdut
sota tones de branques escapçades i seques.

De la ciutat antiga, cada cop més propera,
ha arribat un ressò de timbals decadents
quan la nit perfilava les carenes enceses.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).

15.11.11

HOTEL ÍTACA




Sempre el present acull somnis que es van malmetre,
records ben garbellats per l’engany imprecís
enyoraments subtils, planys pel temps que s’esberla,
o la fatalitat de la mort al llindar.

Ja Ítaca no existeix, la de la jovenesa
a les guerres llunyanes va iniciar el seu declivi,
i en el camí difícil de l’estranya tornada
Odisseu, el trampós, va perdre la innocència.

Avui fan amb la dona una vida mediocre,
regenten un hotel a la vora del mar,
i expliquen als turistes inversemblants històries
de cara al sol ponent, a un jardí sense flors.

El fill els va emigrar vers terres més amables,
el passat els procura certa comoditat.

Molts avis europeus fan estades pagades
al seu recer farcit d’història llegendària.

Com sabeu hi ha versions per a gustos diversos.

Ens vam quedar, feliços, amb la convencional,
que canta amors fidels, constants i ben seriosos,
i que un bon guionista va endegar fa molt temps.

No són pas immortals, sé que qualsevol vespre
coneixeré la seva inevitable mort
i aquell modest hotel el comprarà algú altre,
potser un traficant d’armes redimit pels diners
o un magnat del petroli o un polític corrupte
o un artista fatxenda, excèntric i molt ric.

Ja no hi ha haurà aquells avis de modestos estalvis,
subvencionats pels seus governs socialitzants.

Reduccions de despeses, crisis de tota mena
I un excés simptomàtic de població envellida
faran de l’eutanàsia una pràctica admesa
moralment necessària, àdhuc imprescindible.

De vegades les coses poden empitjorar.

Júlia Costa. Poemes inèdits. Mitologies (2010)

14.11.11

Alfabet del Barri





Alfabet del Barri

Al

barri 

costerut

d

espais 

ficticis,

gens

habitable,

inhòspit, 

juganer,

(kiosc 

llampant,

minestra 

narrativa),

ofreno 

passes

que 

recullen, 

sordes,

tota 

una 

vida:

xerrameca, 

zels…

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010)

13.11.11

Viatge turístic








M’han ofert a bon preu per a l’estiu
un creuer per l’infern, al vell estil
dels pocs herois que un dia aconseguiren
visitar aquelles grutes d’on fa segles,
no en pot tornar, pràcticament, ningú.

Caront et guia, i diuen que et comenta
anècdotes sucoses i distretes
de temps arnats i dels déus d’altres dies.

De fet el vell barquer no és pas autèntic,
una disfressa més com tantes altres
que acullen viatgers encuriosits
als museus, convertits en circs novells.

Has de portar sota la llengua, diuen,
allà on també es col·loquen unes píndoles
que fan que el cor aguanti, una moneda
brillant, de curs legal, encara verge.

Tot és un joc. Un més enllà de plàstic,
un decorat pintat d’allò més bé,
realista i amb monstres hologràfics
surant pel gran engany ple de miratges.

Pels porucs hi ha viatges més vulgars,
al Pirineu, a França i a la Xina,
val més no fer el fatxenda agosarat.

Qui sap... potser aquell Hades no és mentida
i no en torneu mai més.  Potser el barquer
sigui, de fet, un lladre sense escrúpols.

Júlia Costa. Poemes Inedits. Mitologies (2011)

12.11.11

Història del món












Expliquen els antics que aquell déu parricida
tenia por que els fills no fessin el mateix
que ell va fer un dia al pare, envejós i rebel.

Per això se’ls cruspia a tots sense manies
ben acabats de néixer, tendres com el pa blanc,
car no era partidari de castedats excelses
ni de moderns controls de la natalitat.

Un dia la senyora li va lliurar una pedra
de granit de l’Olimp vestida amb blancs bolquers
dient-li somrient: 
                    -Ès el menú del dia,
el teu darrer fillet acabat de cuinar.


Cronos es va empassar la pedra amb coherència,
doncs en el fons de tot, volia ser vençut,
ja que el poder arriba a ser massa feixuc
quan dura fins l’excés, àdhuc per al qui mana,
i  va fer veure a Rea que es creia l’enganyifa
barroera, de la dona, ja farta de parir
i veure com els fills esdevenien febles
hamburgueses inútils al ventre del marit.

I així va ser com Zeus es va salvar
i es va girar la truita, encara que els mortals
van continuar suant la cansalada
als prats dels amos, durant anys i panys.


Júlia Costa. Poemes inèdits. Mitologies (2011)

10.11.11

Encadello paraules a la porta de casa




Encadello paraules a la porta de casa...



Encadello paraules a la porta de casa
al vell carrer perdut en un poble oblidat,
on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada
ni puntaires antigues ni traginers sorruts.

De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic,
una parella jove, un foraster perdut,
una dona estrangera, un brau excursionista,
o algú sense cap pàtria o sense cap record.

Em lloen el silenci i la pau de la tarda,
em pregunten on són i els indico un camí,
i retraten l’església on els sants fan becaines,
avorrits, sense misses, rosaris ni novenes,
ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat
que confessi amb tendresa els pecats impossibles.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).

9.11.11

Com si volés, en cavallets de fira






Com si volés  en cavallets de fira
veig passar el temps en cercles infinits
i escolto coses ja potser escoltades
i veig  paisatges repetits i vells.

Munto un acolorit rossí de plàstic
o una carrossa de daurat acrílic
o  un cotxe de bombers que no va enlloc
o una olla de l’infern més pintoresc.

De tots aquells que amb mi van pujar un dia
molts han anat baixant de tant en tant
i nous clients ocupen el seu lloc.

De tots aquells que enderiats voltaven
quan jo em vaig estrenar, ben pocs en resten.

Resignats a un  destí de cercles sòrdids
saben que han de baixar quan sigui l’hora
del seu final malgrat que mai s’aturin
del tot, els cavallets d’aquesta fira.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2011)