Sempre el present acull somnis que es van malmetre,
records ben garbellats per l’engany imprecís
enyoraments subtils, planys pel temps que s’esberla,
o la fatalitat de la mort al llindar.
Ja Ítaca no existeix, la de la jovenesa
a les guerres llunyanes va iniciar el seu declivi,
i en el camí difícil de l’estranya tornada
Odisseu, el trampós, va perdre la innocència.
Avui fan amb la dona una vida mediocre,
regenten un hotel a la vora del mar,
i expliquen als turistes inversemblants històries
de cara al sol ponent, a un jardí sense flors.
El fill els va emigrar vers terres més amables,
el passat els procura certa comoditat.
Molts avis europeus fan estades pagades
al seu recer farcit d’història llegendària.
Com sabeu hi ha versions per a gustos diversos.
Ens vam quedar, feliços, amb la convencional,
que canta amors fidels, constants i ben seriosos,
i que un bon guionista va endegar fa molt temps.
No són pas immortals, sé que qualsevol vespre
coneixeré la seva inevitable mort
i aquell modest hotel el comprarà algú altre,
potser un traficant d’armes redimit pels diners
o un magnat del petroli o un polític corrupte
o un artista fatxenda, excèntric i molt ric.
Ja no hi ha haurà aquells avis de modestos estalvis,
subvencionats pels seus governs socialitzants.
Reduccions de despeses, crisis de tota mena
I un excés simptomàtic de població envellida
faran de l’eutanàsia una pràctica admesa
moralment necessària, àdhuc imprescindible.
De vegades les coses poden empitjorar.
Júlia Costa. Poemes inèdits. Mitologies (2010)
