Aquest llibre, publicat en una col·lecció juvenil, és adient per a tot tipus de públic i és dels primers llibres, si no el primer, en novel·lar el temps de la transició. La història s'encapçala amb un poema de Martí i Pol:
Perquè viure es combatre la peresa
De cada instant, i restablir la fonda
Dimensió de cada cosa dita,
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
I amb cada mot acrèixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
Del ponent encrespat, la llum esclata.
En publicar-lo es van fer alguns breus comentaris a la premsa, concretament Andreu Sotorra, a l'Avui va escriure sobre el llibre:
RETORN A LES BOIRES
...Júlia Costa juga amb un dens retaule que arrenca de la casa sense electricitat al poble i acaba transcorrent al pis d'un barri urbà perifèric en període de formàció. És en aquest medi on es fan presents un paisatge i uns veïns de cada dia, sense grans gestos, que actuen de pretext per explicar les transformacions porduïdes dins la societat obrera del país, amb el temps de viure com a única força impulsora.
La font de transmissió de valors que representa l'àvia és un dels aspectes més cuidats per l'autora. L'àvia és el personatge més adaptable al nou ambient: és qui construeix el pont sòlid entre el passat i el futur i és també qui posa de manifest unes formes de vida diferents...
Andreu Sotorra (Avui, 12-09-93)
Comentaris de l'autora a l'entorn de la literatura femenina i de Retorn a les boires:
Els llibres que, tradicionalment, han estat clàssics ‘per a noies’ han tingut, injustament, mala premsa. Els tòpics els han pintat de carrincloneria. Crec que, mentre la dona ha cercat la promoció personal assolint fites masculines, el camí a la inversa, el reconeixement masculí de les excel·lencies de l’univers femení, tot just es troba a les beceroles. Així, mentre el còmic per a nens ha merescut reedicions i revaloritzacions, encara que comptés amb una càrrega, per exemple, bel·licista i violenta, el món reflectit als tebeos, novel·les i contes tradicionalment per a nenes i noies, amb amors romàntics i problemes domèstics, no ha tingut massa sort. Fins i tot les dones, en ocasions, s’avergonyeixen d’aquesta mena de literatura i del consum que en van fer en èpoques passades.
Un clàssic tradicionalment femení ha estat Little Women, Mujercitas, com l’hem conegut a casa nostra fins a la catalanització del títol, tema espinós, ja que dir-ne Donetes sona, avui dia, una mica estrany. L’autora va ser, com tothom sap, Louise M. Alcott, una dona de vida molt interessant, immersa en una família estranya, de pensament utòpic, a la qual va acabar mantenint. Encara que Alcott va escriure molts més llibres, alguns de ben diferents de la saga dels March, la fama, imprevisible, li va arribar amb aquesta història suposadament domèstica, que ha estat feta, refeta, adaptada, filmada i rellegida de maneres molt diferents i que li va permetre superar els problemes econòmics als quals l’utopia paterna els havia abocat. El fet és que al darrer llibre de la història familiar –com en les sèries actuals de la tele la gent demanava continuacions i continuacions- l’autora manifesta, literalment, que desitjaria veure desaparèixer d’una vegada tota la família March... Al Club Dumas de Pérez Reverte, una de les protagonistes admet que els llibres que van marcar la seva vida van ésser Els Tres Mosqueters i aquest. Fa poc es va fer una edició completa de l'obra, sense els talls que els editors de l'època van imposar a Alcott.
El llibre, la història, té, encara, força màgia, una estranya poesia lligada al fet del pas de les nenes a l’edat adulta, amb la pèrdua de tants referents, la solidaritat entre dones, els vincles familiars, el romanticisme dels primers amors, la maternitat, la reivindicació del paper de la dona, moltes coses suren de forma visible pel llibre, mentre que d’altres romanen amagades, perceptibles, tan sols, per a iniciats. S’ha vessat molta tinta sobre la personalitat de l’autora i als Estats Units hi ha una casa-museu força folklòrica on, per cert, la família Alcott hi va viure poc temps. Si un dia vaig a aquell país, però, hi vull anar, ja que tot plegat forma part de la meva mitologia personal. Durant els anys noranta la meva filla tenia l’edat adient perquè li agradessin aquesta mena de llibres i el va llegir i vam anar a veure, més endavant, la darrera versió cinematogràfica, per ara, de la novel·la (a mi m'agraden força les tres que conec, cadascuna en el seu estil), a més de comprar-nos el vídeo de la del quaranta-nou que, per a mi, és la que està lligada a la meva infantesa, amb aquells intensos colors de cromo. En aquells anys van emetre per televisió, per primera vegada, la sèrie sobre Ana de Teules Verdes, on la protagonista és també una mena de Jo March, però en aquest cas amb menys família al darrera. Una de les poques possibilitats professionals per a les dones del XIX i de la primera meitat del XX, amb una mica de cultura i poca fortuna, a més de dedicar-se a l’ensenyament, era la d’escriure, agafar un cert renom i guanyar alguns diners. L’escriptura és una tasca que requereix pocs materials. No era tampoc, tan fàcil, segons on. A Espanya, Catalunya inclosa, era a l’abast, tan sols, de les alfabetitzades minories selectes burgeses o aristocràtiques i encara. A La Regenta bescanten i critiquen la jove Ana perquè gosa escriure poesies... a la marededéu!
La sèrie sobre la novel·la canadenca, a la meva filla adolescent, li va agradar molt. Fins i tot es gravava diàlegs amb el cassette, que després, al càmping, escoltaven amb les amigues. Entre una cosa i l’altra, motivada per la meva circumstància maternal, vaig intentar escriure i dedicar-li una mena de Mujercitas de las Tejas Verdes, actualitzada i adaptades als temps que corrien, una narració ambientada en un barri de l’Hospitalet, que, de fet, era el de Can Serra, on jo treballava aleshores, encara que vaig situar el barri a Barcelona i el vaig amagar, discretament, sota un nom inventat. No sé el perquè, a la tapa m’hi van posar les torres Mapfre, que estaven acabades de fer (¡!) enlloc de la fotografia d’alguna barriada suburbial de l’àrea metropolitana.
La història és la d’una noia catalana, Joana Noguer, d’un poble gairebé abandonat, el pare de la qual, en veure que no té cap noi i que les coses, al camp, no van bé, emigra a la ciutat. Es troben sent gairebé l’única família catalana en un barri de nova creació, amb moltes mancances. M’havia adonat sovint d’aquesta circumstància, a causa de la feina, els catalans més humils, minoritaris, en aquells barris on tothom havia arribat d’Andalusia, d’Extremadura, de Galicia, s'hi trobaven una mica estranys. Vaig fer que la família la formessin també quatre germans, amb un noi, però. La protagonista lluita per tal d'assolir un lloc social i una identitat, coneix gent molt diferent, es troba amb una transició decebedora, i, al final, després d’un viatge ‘a les boires’ del poble on va néixer, retorna al barri de la seva adolescència que és, realment, el ‘seu’ lloc al món. Com que anava destinada al jovent, hi vaig posar una mica d’amor i un final feliç, amb aparellament de la protagonista amb un xicot també pobre, esforçat i lluitador, antic company d’escola, després d’haver refusat la companyia d’un dissenyador elitista, catalanista i folrat de peles.
La transició encara no havia estat novel·lada, aleshores, per això crec que el llibre resulta força original, encara que dormi, com tants d’altres, al limb de la literatura oblidada. Pel llibre hi passa gent de diferents generacions: l’àvia, desarrelada, però que aviat s’adaptarà a les noves circumstàncies, la mare, que descobreix el seu valor com a dona, el pare, que entoma una crisi laboral difícil, les germanes, totes diferents, uns burgesos catalans que no s’assabenten massa de la realitat obrera, polítics que comencen sent idealistes i acaben corruptes i oportunistes, l’abandonament del camp, els vells lluitadors, nobles i humans, aquells viatges iniciàtics de vuitè d’egb, l’inici de la societat consumista, amb l’accés a béns com ara la televisió, el cotxe, fins i tot la ideologia il·luminada d’una secta una mica estranya. Algun tòpic hi ha, és clar, però dels tòpics vivim, també. Malgrat que sembli estrany, moltes anècdotes són tretes de la vida real, com això de la secta, amb la qual s’havia ensopegat el germà d’una professora que treballava amb mi i on va conèixer una noia de casa molt bona amb la qual es va casar, després de fugir de l’indret sectari.
La protagonista del meu llibre acaba sent, com proclama el poema de Martí i Pol, allò que vol ser, encara que potser no és ben bé el que imaginava en els seus somnis infantils. Com sol passar, vaja. Per cert, aquests meus llibres no es troben ja en catàleg, però he comprovat que són a algunes biblioteques públiques, que sempre es d'agrair. Concretament: a la de Sant Pau, a la Lola Anglada, al Vapor Vell, a la Jaume Fuster, a la Joan Miró i a la Xavier Benguerel. Curiosament, no l'he trobat a cap de L'Hospitalet.
Fa uns mesos el grup de lectura del Foment Excursionista, format per gent gran, va llegir aquest meu llibre i els va agradar molt, cosa que em fa pensar que encara té valor i pot agradar a persones de totes les edats.
.JPG)
