Escric paraules que no vull que morin/ nascudes d'una terra sense nom... (Olga Xirinacs)
24.12.09
NADAL, 1984
23.12.09
Dies de boira
Cançó dels dies de boira
Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.
Pluja d’hivern
Estels de purpurina
Damunt el glaç.
Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.
Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.
Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.
Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.
Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells.
Seguici d’ombres
Als racons sense pressa
De la ciutat.
Pols de miratges
A la llamborda humida
Hi veig la lluna.
Noies que esperen
I baraten monedes
Per solituds.
Una cançó
Des d’un bar on s’apleguen
Vells rodamóns.
Joves inquiets
Cerquen respostes agres
De fum i vi.
Paisatge brut
Plàstics, vidres, mirades
Papers i son.
El gratacels
Amaga entre llumetes
Llàgrimes nues.
9.12.09
La descomposició de la llum, al blog del Veí de Dalt!!!
PER CERT, L'AUTORA D'AQUESTA PRECIOSA PORTADA ÉS OLGA XIRINACS!!!!
2.12.09
L'inici del capvespre al blog 'Anticànons' d'Helena Bonals
29.11.09
Poemes inèdits (1)
Dona amb gos, al meu carrer
La dona del gos petit
passeja quan minva el dia,
amb un posat arraulit
cap enlloc ella fa via,
esguardant un infinit
que jeu al fons de la nit
i al mar de la melangia
S’allunya al breu horitzó
del barri, que s’arrenglera,
amb el seu gos petitó
ensopega amb la vorera
i sembla que tingui por
i que demani perdó
a la multitud barroera.
No té fills ni té marit
ni germanes, ni cunyades,
i va escampant un neguit
per totes les cantonades,
i una olor de nen petit,
de sabó i de temps bullit,
i d’aigua de les bugades.
Té una història que no sé
i que sembla molt antiga,
amagada a un vell carrer
i a alguna vella botiga,
que fa sentor de cafè,
de betum de sabater,
de mel i de pa de figa.
Des de lluny la veig passar,
sempre camina cansada
i s’atura en el llindar
de qualsevol cantonada,
mentre prem amb una mà
la corretja ben lligada
del seu gos sense demà.
Tinc por de ser jo mateixa
qui mena aquest gos petit,
i camina sense queixa
pels carrers, quan ve la nit.
8.11.09
Havanera del capvespre, musicada!
Vicenç Macias, que manté diferents blogs molt complets i interessants a l'entorn del món de l'Havanera, ha posat una excel·lent música al meu poema Havanera del Capvespre. Gràcies!!!
(Poso l'enllaç al youtube ja que em sembla que l'altre no funcionava).
7.11.09
RONDALLA DEL CAMÍ (1)
A la novel·la vaig utilitzar noms de topònims i indrets catalans per als personatges, fent-ne alguns variacions ortogràfiques. La història compta amb tres parts, cadascuna de les quals és introduïda amb un poema, ja que un dels personatges més importants és Astor, el rondallaire, que intenta conservar la memòria del passat, davant dels intents del poder per esborrar les petges del que es va esdevenir.
Inici de la primera part: ASTOR, EL RONDALLAIRE
-Quin silenci -va pensar Astor. Però aquell silenci era ple de tènues remors: insectes, ocells, una mica de vent, la fressa de les seves pròpies passes camí amunt. Era, en realitat, l'enrenou de la gent, allò que ell enyorava. Encara que el brogit provocat per la gent fos, sovint, el més inquietant de tots...
2.11.09
L'inici del capvespre, un dels primers e-books de l'Editorial Meteora!
17.10.09
L'inici del capvespre (1)

Els dies de finals de febrer porten una engruna més de claror cada tarda, espurnes de bon temps, tot i que el fred faci, encara, sovint, revifalles sobtades. Pels carrerons del volt de la catedral, mentre l’Emma i les seves amigues feien temps per anar al cinema, s’escampava, aquella tarda, una melodia coneguda, trista, que esmicolaven amb cura tres músics ambulants. Els xicots semblaven concentrats en l’execució del seu concert improvisat, conscients del seu públic de passavolants. Tenien els ulls aclucats, interpretaven aquella música amb la mateixa expressió de transcendència que podien haver assolit a dalt d’un escenari d’anomenada. La majoria de públic era també molt jove. Nois i noies amb jerseis estireganyats, motxilles de coloraines i un munt de llibres a les mans. S’aturaven davant dels músics, escoltaven una estona, i continuaven amb la seva ruta, a la recerca d’un futur dubtós. Alguns seien una estona a terra, en silenci. Ben pocs amollaven alguna moneda dins d’un estoig de violí, fúnebre com un taüt, que restava obert davant dels intèrprets, esperant l’aportació generosa dels oients espontanis.
La Mireia s’arrapava al seu xicot, en Pau, mentre la melodia li distreia el pensament de tota mena de cabòries. Aquella música, un fragment mozartià força conegut, retornava el noi a la infantesa, no massa llunyana, a una escola assolellada i plàcida on havia estat feliç. O, almenys, innocent, indiferent a totes les possibilitats doloroses d’un demà proper. En Pau sentia sovint el cor encongit, neguitós, encara que tingués la Mireia al costat i pogués percebre la seva escalfor, la seva vitalitat resplendent, optimista. Tenia massa por de perdre-la, sentia l’angoixa desesperada d’aquella mena d’amor que abans tan sols relacionava amb cançons i pel·lícules, i aquella basarda l’ofegava i l’omplia d’un sentit de la responsabilitat adult i seriós.
Comentari sobre L'inici del capvespre fet per Jordi Cervera a Icat fm:
28.9.09
Ombres, molt més que una novel·la rural

8.9.09
Antics estius

22.8.09
A trenc d’alba, un dia d’hivern
Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.
Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.
Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.
Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.
Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.
Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.
Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.
L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.
15.8.09
RETORN A LES BOIRES (1)

...Júlia Costa juga amb un dens retaule que arrenca de la casa sense electricitat al poble i acaba transcorrent al pis d'un barri urbà perifèric en període de formàció. És en aquest medi on es fan presents un paisatge i uns veïns de cada dia, sense grans gestos, que actuen de pretext per explicar les transformacions porduïdes dins la societat obrera del país, amb el temps de viure com a única força impulsora.
La font de transmissió de valors que representa l'àvia és un dels aspectes més cuidats per l'autora. L'àvia és el personatge més adaptable al nou ambient: és qui construeix el pont sòlid entre el passat i el futur i és també qui posa de manifest unes formes de vida diferents...
Andreu Sotorra (Avui, 12-09-93)
14.8.09
ENMIG D'ORATS I SAVIS (1)

ENMIG D'ORATS I SAVIS
Júlis Costa, mestra i escriptora, utilitza amb el sintagma adverbial que dóna títol a la novel·la una expressió extreta d'un poema de J. V. Foix "viure l'instant i obrir els ulls al demà/del clar i l'obscur seguir normes i regla/i enmig 'orats i savis, raonar". I com en el poema de Foix, els protagonistes d'aquesta narració viuen a l'embat 'dun moment històric concret que no censuren i del qual només són observadors...
Tot un mostrari de personatges interrelacionats i assentats amb fermesa componen un seguit de records de les darreres carlinades, amb rondalles i tot un ampli ventall d'històries personals que ben bé podrien convertir-se en narracions autònomes, però que en la novel·la il·lustren amb eficàcia les característiques de la societat que du l'acció alhora que engrandeixen l'aura de l'eix narratiu dipositat en el personatge de l'adolescent Rosa...
Andreu Sotorra (Avui, 22-09-90)
La novel·la, crec, té un bon començament: