28.5.13

LA PÀTRIA SENZILLA


He rebut amb il·lusió un accèssit en els Jocs Florals d'Esplugues. Aquí podeu llegir els poemes guanyadors en totes les modalitats.



LA PÀTRIA SENZILLA

Lema: «Desig»
He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
I fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i miratges i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país?, preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys,
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull una terra de pau i treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessi una vall,
flors als balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.

Júlia Costa i Coderch
Accèssit a l'Englantina d'or

10.5.13

PANÒPTIC



PANÒPTIC


Des del terrat, amb els prismàtics
veig els turistes enigmàtics
arribar al port del Vell Consol
amb els infants vestits de dol
mentre els seus guies, potser erràtics
enyoren tardes amb més sol.
La pluja cau damunt del mar,
s’encén la llum del darrer far.

Els pescadors són a les cales
acompanyats de les primales
que cerquen noves sensacions
i amors ardits i fins nadons
per recordar velles nadales
en temps de contes i torrons.
Al Cafè Antic de les Arenes
s’hi deixondeixen les sirenes.

Dalt d’un prestatge engreixinat
una pantalla ha il·luminat
els futbolistes milionaris
que retratats a tots els diaris
de tanta gent són admirats
mentre fan bons itineraris.
Escolto els brams de la bubota,
i es baladreja la derrota.

Diuen que és temps de magres vaques,
de quincallers i fullaraques,
de xarlatans i bocamolls,
d’orats, de ximples i de folls.
Arrepapats a les hamaques
dormen els ogres dels rostolls.
Amb els peus nus, els penitents,
tresquen cansats, àdhuc contents.

El qui evadeix grans capitals
endega rutes pels fondals
i amb el sarró damunt l’esquena
enfila el cim i la carena.
Al capdavall no fa cap mal
car pesa molt la bossa plena.
Predicadors molt poc corruptes
bé que els absolen sense dubtes.

Núvols de plata al cementiri,
I focs follets i fum de ciri.
Malgrat les incineracions
els vells  costums sempre són bons,
Reso sencer tot el saltiri
i m’agenollo sota els trons.
Per un miracle inesperat
el llamp letal no m’ha tocat.

Faig molts retrats del panorama,
i oïda sorda a tanta brama
i a tanta nyepa sense arrels
que destarota els bons fidels.
Una gavina que s’exclama
em picoteja el nou estel.
Salpa del port del Vent Sinistre
el transatlàntic del ministre.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)



28.4.13

PLOU A CIUTAT




El matí rep xerroles mortes al cau del meu televisor.
Ineluctables conseqüències de fets remots, passen factura,
i els insolvents i els endeutats i els grans morosos que remuguen
furten el temps dels inactius i avorriment al desvagat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Novells acòlits s’embarbollen, amollen metges bons consells:
Ni cigarretes ni aiguardent ni cap excés de marranxó
i caminar de forma atlètica i nedar en aigües ben clorades,
beure molta aigua i eutrapèlia a tort i a dret, tot moderat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Clams insistents de bordissalla, telèfons nous, estris i enginys,
reclams tossuts de nous farratges, flascons de nyepa perfumada.
Amollo dogmes caducats i d’altres nous se m’arreceren
a les butxaques del gavany que tantes arnes han ratat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Tendres misteris telemàtics  urpegen vida a l’infinit.
A la contrada assolellada reclamen ombres els albins.
Targes de crèdit s’amunteguen entre la pell del cocodril.
Són temps molt bons per al belitre i el bordeller ben preparat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Fa capcinades el pirata al seu vaixell convencional.
La competència l’aclapara, la combustió dels bons costums
ha fet inútils vells oficis, el seu mestratge irrellevant
desconeix grans tecnologies. És un romàntic abrandat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

L’antiga dàrsena ensopida acull una ombra d’esparrall.
Grups de turistes s’amunteguen per retratar algun corb marí
i una capella noucentista, un gratacels innovador,
una codina pintoresca i un núvol esfilagarsat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)









9.4.13

ENTREVISTES




Fa poc m'han fet dues entrevistes, la primera a un nou blog endegat per Lluís Bosch, també escriptor. El blog acaba de començar però ja va per la tercera entrada-entrevista (també n'hi podreu veure una fet a Francesc Puigcarbó i una altra a Enric H. March, ambdós blogaires de culte) i que serà molt interessant seguir, aquesta és filmada i tot. 


Aquí: http://humanoidesass.blogspot.com.es/2013/03/julia-costa.html

L'altra a la revista Lo Cantich, en aquest cas me l'ha fet l'amiga i escriptora Sílvia Romero:

Aquí: http://www.locantich.cat/search/label/Entrevistes

Sempre fa il·lusió que et tinguin en compte, la veritat. Gràcies a tots dos!

6.4.13

PASSEIG







Passeig

S'esquinça la claror,
damunt de l'avinguda
mentre un penell rebel
escampa marinada.
Motos de missatgers
travessen llums vermelles
per arribar al desert
on els còdols fan ombra.

Gambirots a l'atur
reparteixen estampes
i una taca de greix
irisa les onades.
Al museu de la mort
s'apleguen els turistes
i lloen els miralls
on el futur els sotja.

Zoològics antics
apleguen mil espècies,
aregues, conformades,
amb l'instint abaltit.
Polítics somrients
ocupen les façanes
i un flautista ambulant
estrena melodies.

Les estàtues vivents
pintades, s'acorriolen
entre rams de flors seques
i diaris vençuts
on les males notícies
es barallen, cansades,
per ocupar, ufanoses,
la plana principal.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

30.3.13

LA FORÇA DEL VENT (TRADUCCIÓ LLIURE)


Tot i que l'he penjat a l'altre blog, La panxa del bou, reprodueixo aquí la traducció que he fet d'un poema humorístic -hi ha qui en diu 'eròtic' però em sembla un adjectiu massa exagerat avui dia- atribuït a Samaniego i d'argument que té relació amb la Setmana Santa. De tant en tant m'agrada fer alguna traducció poètica.



LA FORÇA DEL VENT

En un poblet humil, un Dijous Sant,
la passió predicaven. Mentrestant
els pagesos del lloc que ho escoltaven
en viu els tràgics fets representaven
imitant personatges definits
en figures, en gestos i en vestits.

Pel paper més sagrat
del nostre Redemptor crucificat
van triar un noi cepat, un fort hereu 
que estirat a la creu
amb un trosset de roba a la cintura
deixava veure tota la figura
gairebé nua, talment en pilotes
per excitar les compassions devotes.

La part de la Maria Magdalena
s’encarregà a una noia molt morena
alta i prou ben peixada,
de pell fina i colrada
a qui natura feu la davantera
com càntir generós o cartutxera.

Arribà el del sermó al precís moment
en el qual explicava aquell turment
que Crist patia mentre ja expirava
i aquella mort, la terra trastornava.

Els deia, entusiasmat,
que aquella mort va fer fora el pecat
original, i que així la serpent
es va haver d’empassar la maleïda
poma que a tots ens va amargar la vida.

Això va dir de tot el que s’explica
i encara amb més fervor als fets s’aplica
explicant els dolors
de la Mare feliç dels pecadors,
del deixeble amatent
i al capdavall de tot el sentiment
i la tristor d’aquella Magdalena,
la qual dama, amb l’església tota plena
de gent del poble, amb gran desesperança
obre els seus braços i a la creu es llança.

Allà es comença a treure els guarniments
i a restar amb poca roba en uns moments,
amb túnica morada
de penitent, però un xic escotada
i que per la part alta com un clam
descobria aquell ben farcit pitram.

Mentre aquest fet passava
el bon predicador prou contemplava
el Crist, i va observar que pel davant
se li dreçava més, a cada instant,
la roba talment tenda de campanya
o el cim ben indecent d’una muntanya.

Volent fer el desentès
abans la gent de tot no s’adonés
va dir amb gran convicció:
-Germans, la crueltat sense parió
dels hebreus augmentava
mentre tota la terra tremolava
i amb aquell sentiment
la gran força del vent
al pobre Crist llevava
el drap que les vergonyes li tapava.

Quan Crist això escoltà,
de sobte, va semblar resuscitar
i va dir al bon  mossèn, molt empipat:
-Pare, el judici sembla, us ha minvat.
Quin vent bufa aquí dalt? Aquesta és bona!
No veu quins càntirs mostra aquesta dona?
Faci que es tapi
si no vol que aquest Crist se li destapi
i airegi els atributs enravenats
que pel gran Pare Etern li foren dats!!!


Samaniego, Félix Mª de
(traducció al català: Júlia Costa)

Versió original

La fuerza del viento

En una humilde aldea el Jueves Santo
la pasión predicaban y, entre tanto,
los payos del lugar que la escuchaban
a lo vivo la acción representaban,
imitando los varios personajes
en la figura, el gesto y los ropajes.

Para el papel sagrado
de nuestro Redentor crucificado
eligieron un mozo bien fornido
que, en la cruz extendido
con una tuniquita en la cintura,
mostraba en lo restante su figura,
a los tiernos oyentes, en pelota,
para excitar su compasión devota.

La parte de María Magdalena
se le encargó a una moza ojimorena,
de cumplida estatura
y rolliza blancura,
a quien naturaleza en la pechera
puso una bien provista cartuchera.
Llegó el predicador a los momentos
en que hacía mención de los tormentos
que Cristo padeció cuando expiraba
y su muerte los orbes trastornaba.

Refirió, entusiasmado,
que con morir aniquiló el pecado
original, haciendo a la serpiente
tragarse, a su despecho, aunque reviente,
la maldita manzana
que hizo a todos purgar sin tener gana.

Esto dijo de aquello que se cuenta,
y después su fervor aún más aumenta
contando los dolores
de la Madre feliz de pecadores,
del discípulo amado,
y, en fin, del sentimiento desgarrado
de la fiel Magdalena,
la que, entre tanto, por la iglesia, llena
de inmenso pueblo, con mortal congoja
los brazos tiende y a la cruz se arroja.

Allí empezó su galas a quitarse
y en cogollo no más vino a quedarse,
con túnica morada
por el pecho escotada
tanto, que claramente descubría
la preciosa y nevada tetería.
Mientras esto pasaba,
el buen predicador siempre miraba
al Cristo, y observó que por delante
se le iba levantando a cada instante
la tuniquilla en pabellón viviente,
haciendo un borujón muy indecente.

Queriendo remediarlo
por si el pueblo llegaba a repararlo,
alzó la voz con brío
y dijo: -Hermanos, el vigor impío
de los fieros hebreos se aumentaba
al paso que la tierra vacilaba
haciendo sentimiento,
y la fuerza del viento
era tal, que al Señor descomponía
lo que sus partes púdicas cubría.

Apenas oyó Cristo este expediente
cuando, resucitando de repente,
dijo al predicador muy enfadado:
-Padre, el juicio sin duda le ha faltado.
¿Qué viento corre aquí? ¡ Qué berenjena!
¿ Las tetas no está viendo a Magdalena?
Hágala que se tape,
si no quiere que el Cristo se destape
y eche al aire el gobierno
con que le enriqueció su Padre Eterno.

Samaniego, Félix Mª de (El jardín de Venus)

28.3.13

DONA JOVE LLEGINT UNA CARTA







Poema escrit a partir d'una obra d'art:

JOVE LLEGINT UNA CARTA (VERMEER)

Oh, noia del passat, adolescent antiga,
Que llegeixes la carta davant del finestral,
Mai sabré què t’explica aquest estrany missatge,
Si és d’un amor llunyà o d’un parent banal.

Respira pau la tendra llum que ombreja el teu rostre,
Ets més real i eterna que el meu precís present,
Les fruites de la vida reposen a la taula,
El vidre reflecteix el teu posat absent.

Vull córrer la cortina i amagar el teu misteri,
Del que saps i esperaves no en conec el secret,
No sé res dels teus pares ni de la teva feina,
Ni on és la teva casa, ni el teu petit indret

Oh, noia del passat, eterna i immutable,
La pau sense neguits et protegeix del mal,
Si un dia vas ser fràgil i feble o malaltissa
Avui ets art per sempre, bella noia immortal.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2013).

Treball literari fet en per al grup TENS LA PARAULA.