Quin fred que va fer abans de l’antiga nevada!
Amb modestos abrics i calçat imprudent
els carrers acollien el goig adolescent,
la il·lusió dels adults i els jocs de la
mainada!
Aquell dia, ho recordo com si fes un
instant,
la mare ens va cridar amb un clam amorós
els patis i teulades no tenien colors,
i tot era tan blanc com la nata enyorada.
El silenci va estendre’s pels carrers i
avingudes,
van emmudir els tramvies, els cotxes i la
gent,
tan sols era important aquell nostre
present
i la neu amagava moltes coses perdudes.
Després, prou que ho sabeu, el miracle
estantís
va esdevenir pobresa, brutícia i
relliscades,
la neu es va glaçar vora les portalades,
i tot es va tornar potser encara més trist.
Assegurava algú que arribava el final,
i que tot era culpa dels coets de l’espai,
que coses tan estranyes no s’havien vist
mai
i que érem ben a punt d’una guerra mundial.
De tot fa cinquanta anys, mig segle, moltes
vides
han passat vora meu, han vingut, han
marxat,
amb virtuts i defectes el món ha continuat
i les flors més boniques també acaben marcides.
Avui és un record aquell Nadal antic,
no gaire diferent d’una vella rondalla,
la neu dels anys d’ahir ha esdevingut
mortalla
i les fotografies, un record molt bonic.
Algun dia la neu tornarà a la ciutat,
jo serè pols perduda sota els camins futurs,
hi haurà nous estadants als indrets
insegurs
i diran que és estrany i que mai no ha
passat.
Però algú els recordarà que res no és nou
del tot,
que tot arriba i passa i ve i torna a
marxar,
unes postals antigues algú retrobarà
i sabran que nevava, en un Nadal remot.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)
