24.12.12

LA NEVADA (1962)



Quin fred que va fer abans  de l’antiga nevada!
Amb modestos abrics i calçat imprudent
els carrers acollien el goig adolescent,
la il·lusió dels adults i els jocs de la mainada!

Aquell dia, ho recordo com si fes un instant,
la mare ens va cridar amb un clam amorós
els patis i teulades no tenien colors,
i tot era tan blanc com la nata enyorada.

El silenci va estendre’s pels carrers i avingudes,
van emmudir els tramvies, els cotxes i la gent,
tan sols era important aquell nostre present
i la neu amagava moltes coses perdudes.

Després, prou que ho sabeu, el miracle estantís
va esdevenir pobresa, brutícia i relliscades,
la neu es va glaçar vora les portalades,
i tot es va tornar potser encara més trist.

Assegurava algú que arribava el final,
i que tot era culpa dels coets de l’espai,
que coses tan estranyes no s’havien vist mai
i que érem ben a punt d’una guerra mundial.

De tot fa cinquanta anys, mig segle, moltes vides
han passat vora meu, han vingut, han marxat,
amb virtuts i defectes el món ha continuat
i les flors més boniques també acaben marcides.

Avui és un record aquell Nadal antic,
no gaire diferent d’una vella rondalla,
la neu dels anys d’ahir ha esdevingut mortalla
i les fotografies, un record molt bonic.

Algun dia la neu tornarà a la ciutat,
jo serè pols perduda sota els camins futurs,
hi haurà nous estadants als indrets insegurs
i diran que és estrany i que mai no ha passat.

Però algú els recordarà que res no és nou del tot,
que tot arriba i passa i ve i torna a marxar,
unes postals antigues algú retrobarà
i sabran que nevava, en un Nadal remot.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)



7 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

"No gaire diferent d'una vella rondalla". Certament, amb el pas dels molts anys, gairebé tot sembla esdevenir rondalla: un camí de transsubstanciació de l'anècdota a la categoria.
Bell poema.
Gràcies.

Miquel ha dit...

Te he visto por el canal Barcelona. Y si, aquella nevada fue espectacular, pero nosotros los de las chabolas, no sabíamos lo que eran los esquies. La Barcelona de entonces estaba dividida . Las barracas de La Cadena en La Bordeta. La de la Perona, las de san Martín, junto las vías del tren; las de Carmelo, Guinardó, las mías de Montjuich, las de Can Valero al otro lado, las Can Tunis y Somorrostro mirando al mar...esas no sabíamos lo que era esquiar. Allí, en el programa, pusieron las gracias de los de la parte alta de Barcelona. Balmes, Plaza Molina a Diagonal, y vuelta a coger el ferrocarril como medio de trasporte de subida. Eso lo he encontrado a faltar..las nevadas en los no pudiendetes. Recuerdo que mí madre abrió una botella de coñac y casi nos la bebimos mano a mano...del frio que hacia con la nieve encima las chapas...Un beso. Buen año y salut

Júlia ha dit...

Miquel, intenté contar eso que dices cuando intervení en ese programa, que tiene ya cinco años,pero ya se sabe que en la tele todo queda comprimido, creo que merece comentario extenso en el otro blog, el tema.

Júlia ha dit...

Miquel:
http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=7949508264375465560#editor/target=post;postID=7265291414385325169

Dafne ha dit...

La mare sempre em parla d'aquesta nevada perquè es va casar una amiga seva, i els parents que venien de fora no van poder arribar-hi. La mare es va casar l'any següent; i són d'aquelles dates que sempre les recordaré, perquè sempre les reviu.
Avui ha sortit novament.
Bell poema, ple d'història i ànima!!!

Júlia ha dit...

Dafne, va ser tan important i 'diferent', encara més en el context d'una època absolutament grisa que els qui ho vam viure no ho oblidarem mai. Encara menys si va coincidir amb la nostra adolescència,infantesa o joventut.

Mª Trinidad ha dit...

He vist la FELICITAT i m'ha dit que anava a casa teva. Li he demanat que portés també a la SALUT i l'AMOR. Tracta'ls bé, van de la meva part. Feliç Any nou 2013 ...!