28.11.16

LA VELLA CIUTAT







La ciutat on el temps s’ha tornat represàlia
s’endormisca al fondal sense límits precisos,
entrunyella les vides dels homes i les dones
amb cordes invisibles quan el jorn s’abalteix.


Han tancat els portals de les velles muralles,
han segellat les portes dels casals ultratjats
i a la torre més alta hi ha penjat les despulles
dels somnis que gronxaven il·lusions abaltides.


Les campanes enceses de l’església romànica
intenten endebades cridar el poble al combat
en nom d’inútils greuges i d’antigues consignes.


Temorenca, la lluna s’enfila a la carena,
acomboia basardes i angoixosos neguits
entre els tons ametista dels núvols tardorencs.



Júlia Costa, poemes inèdits



2 comentaris:

Josep Aguilera Torres ha dit...

Cal apropar-se per descubrir allò que a simple vista no es veu.Misteriosos silencis que encara fan niu en la teva ciutat.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

gràcies, Josep!!!